IL·LUSIONISTA

Torna Josep Maria Lari, el mag Lari (Barcelona, 1973). La cita és demà a Encamp i en sessió doble, de tarda i de nit. Diu que és mag gràcies a Tamariz –chan-ta-ta-chan– però que a ell el que de veritat li posa –Michael Jackson de banda– és el gran aparell estil David Copperfield. Al Complex compareixerà amb la recepta marca de la casa: alternant número espectaculars, màgia de proximitat i cartomàgia, i apel·lant a la complicitat i la participació del públic. Hi farà desaparèixer objectes, és clar, i qiu sap si algun espectador. I en la següent entrevista revela en exclusiva què passa amb els desapareguts.

–¿Quantes senyores ha tallat al llarg de la seva trajectòria (i als escenaris, és clar)?
–He tallat més senyors que senyores. Perquè francament, em sembla una mica passada de moda la cosa aquesta de la senyora en biquini que surt a l’escenari i només serveix perquè el mag de torn la talli.

–Doncs reformularem la pregunta: ¿quants senyors ha tallat...?
–Ho he fet en moltes ocasions, però amb un detall: que acostuma a ser sempre el mateix, el meu ajudant.

–Hi deu tenir crosta. O forat. ¿I per què no sagnen, ni els senyors ni les senyores?
–Perquè la fulla està impregnada d’un líquid –màgic, és clar– que sutura rapidíssim, zas, i talla l’hemorràgia mentre va penetrant en la carn.

–Perdoni que em faci el llest, però, a Splenda, ¿no eren senyotres, el que tallava?
–És veritat. Una de diferent cada dia. I vam estar sis mesos en cartell. Així que calcula.

–Unes quantes. ¿Quin animal desapareix amb més naturalitat?
–La tórtora, un animal molt net, i que és molt vistós en escena.

–Com que són tan bons clients, els mags, els deuen fer un bon descompte, els ocellaires.
–Res d’això: cada mag té el seu colomer, i els seus coloms de cria. Si no seria una ruïna. I acaben sent com de la família. Jo perquè ja no treballo amb animals, però ho havia fet amb vàries generacions de coloms de la mateixa família. Entranyable.

–¿Se li han queixat, els animalistes?
–No hi ha cap llei que prohibeixi treballar amb animals domèstics, inclosos els coloms. Però volia evitar precisament que ningú pensés que un número amb coloms podia caure al sac del maltractament animal. A més, jo mateix crec que l’escenari no és l’hàbitat natural d’un animal, per molt domèstic que sigui.

–Confessi: vostè, ¿és dels que sempre es guarda un as a la màniga?
–La veritat és que no: intento anar sempre amb la veritat per davant. No acostumo a fer trampes.

–Perdoni, però encara ha de néixer el mag que no en faci, de trampes...
–Les que jo faig són molt tontes. Venials.

–¿Què tal se li dóna, el pòquer? ¿O els mags estan vetats, a les timbes?
–Ho tenim pelut: si juguem i guanyem, ens diuen tramposos; i si perdem, ens diuen tontos.

–El seu somni, ¿quin és? ¿Triomfar a Las Vegas o ser professor a Hogwarts?
–Las Vegas, sens dubte. Quan acabes la funció el plan és molt millor.

–Per cert, Hogwarts, ¿és tan bona com la pinten a les pel·lícules?
–Jo hi vaig anar en certa ocasió a fer-hi un màster, i no n’hi ha per tant. Més aviat em va semblar un bluf.

–No es moca amb mitja màniga, vostè. Diu que Copperfield en persona el va fer desaparèixer a vostè de l’escenari. Estaven compinxats, segur.
–Res d’això. Jo hi assistia com a espectador i em va treure. Encantat, perquè per primera vegada vaig sentir el que deu sentir els pobres que jo mateix trec en els meus espectacles.

–Quan un mag fa desaparèixer un pobre espectador en escena, ¿on va a parar? ¿A l’illa de Perdidos?
–No. En un lloc imaginari però molt concret que es diu Backstage. I fins ara tots n’han tornat sans i estalvis. Cada mag hi té una mena de masnorra, i així no hi ha equívocs i els desapareguts d’un mag no reapareixen a l’escenari d’un altre mag que treballa a l’altra punta del món. Imagina’t quin escàndol.

–¿El número més difícil que veurem dissabte a Encamp?
–Un d’escapisme. Vaja, més que escapisme és de transposició, perquè el meu ajudant em lliga i canviem de posició –jo aparec al seu lloc, i ell, al meu– en qüestió de dècimes.

–¿I quants trucs ha registrat, vostè?
–Cap.

–¿Com?
–El que sents: cap. Com a creador sóc molt dolent. En el que sóc bo és agafant números que ja existeixen i fent-ne una presentació innovadora. De fet, més d’un mag m’ha dit que un número seu que a ells no els havia funcionat mai resulta que el reinterpreto jo, i és un èxit.

–¿Com ho fan, per utilitzar un número d’un altre mag? ¿El compren? ¿El lloguen? ¿El pirategen?
–Hi ha de tot. Els clàssics com ara les caixes d’espases formen part del corpus comú de l’ofici; no has de demanar permís a ningú. Però hi ha mags que sí que registren els  números que inventen. Per utilitzar-los has d’arribar a un acord amb ells. Pirateig n’hi ha. Però dic jo que els professionals hem de respectar els drets d’autor. Si no ho fem ni nosaltres, estem perduts.

–Ja que en parlem, ¿el seu primer número en públic?
–Un clàssic: aquell que consisteix a posar un ou en una bossa i fer-lo desaparèixer. Encara el faig.

–¿I el més difícil del seu repertori?
–Al final d’Splenda hi fèiem desaparèixer un cotxe.  Era un Renault 4, un cotxe clàssic. No era fàcil encabir-lo en la masmorra aquella de què et parlava abans.

–¿Guarda com un petit tresor el seu primer kit de Magia Borrás?
–El guardo i li tinc un carinyo especial, sí.

–Si penso ara mateix en una carta de pòquer [la conversa és telèfonica], ¿és capaç d’endevinar-la?
–I tant. Prova-ho.

–Ho provo: ja està [el 2 de cors]. ¿Quina he visualitzat?
–El 2 de cors.

–Impressionant. ¿I com sabrà el lector que no l’hem enredat?
–Perquè els periodistes no menteixen mai.

–Això és veritat. Escolti, ¿per què no hi ha magues?
–Perquè no volen. Estan tant o més dotades que els homes, per a la màgia, però no sé per què, no els agrada. Penso que pot ser per la mateixa raó que no hi ha dones aficionades a col·leccionar trens elèctrics. Potser és  massa seriós, per a elles.

–El somni eròtic d’un mag –heterosexual, s’entén– seria La Maga amb què s’ho fa Oliveira al París de Rayuela?
–Això li ho hauries de demanar a un mag heterosexual.

–Si la de Tamariz era Chan-ta-ta-chan..., ¿quina és la paraula màgica del mag Lari?
–Vaig canviant; en aquest sentit sóc força voluble. Però la que ara faig servir per fer desaparèixer objectes és «Bárcenas, Bárcenas, pota de cabra».

–La penúltima: ¿quina és la fórmula dels polvos màgics (i no va amb segones)?
–No els he fet analitzar mai, però sospito que deuen tenir una mica de quarts triturat.

–No puc evitar la tòpica: ¿a qui faria desaparèixer del mapa, si pogués?
–Una vegada vaig contestar aquesta pregunta [el cardenal Rouco Varela, president de la Conferència Episcopal espanyola] i no cometré aquest error dues vegades.