• Hysteriofunk arrenca dissabte a Igualada la gira del tercer disc d'estudi, ‘Deco'

Vilella, Vilarrubla, Cartes, Casamajor i Llauradó, a punt d'il·luminar-se; a l'esquerra, portada del disc, Deco, que es comença a distribuir a partir d'avui Foto:

Encara no fa ni dotze mesos que, després de quatre anys sabàtics, Hysteriofunk es lligaven la manta al cap i sortien de nou a la carretera. El bateig de la banda renascuda –com Bush Jr. i companyia, glups– va tenir lloc al Cau, i des d'aleshores van encadenar una dotzena de bolos que els van servir per recuperar el feeling dels primers temps. Com els vells amants quan es retroben i comproven, per a estupefacció de tots, que l'espurna continua encesa. I allò és festa major. Doncs així va ser en el cas de Lluís Cartes, Roger Casamajor, Òscar Llauradó i Oriol Vilella.

I d'aquella lluna de mel ha sortit una criatureta que es diu Deco –res a veure amb el formidable (i una mica tarambana) migcampista del Barça de Rijkaard– i que presenten dissabte en societat al festival Rrrrec d'Igualada. Ep, al costat d'Albert Pla, el cap de cartell. Serà el primer d'una vintena de bolos que s'allargaran fins al març i que els portaran fins a Vic (13 de setembre), Barcelona (4 d'octubre), Girona (19 doctubre), Manresa (26 d'octubre), Vic (2 de novembre) i Lleida (29 de novembre), entre d'altres places de tots els colors. Una gira en què de moment no figura el nostre raconet de món perquè –diu Vilella– «a casa creiem que hem de tocar en un teatre; vaja, que ens ha de contractar un comú. No volem anar a taquilla, i demanar això no és somiar truites perquè hem demostrat que Hysteriofunk omple: al Cau van venir 200 persones, i totes vanpagar entrada».

Queda dit. El cas és que a Deco –el tercer disc d'estudi de la banda, després de Random (2000) i Juanjo (2005)– han recuperat per a la causa el percussionista Cesc Vilarrubias, el fill pròdig que es va perdre Juanjo però que ha tornat, diuen, per quedar-se. ¿I què promet, Deco? Exactament, set temes i 38 minuts –el més curt i elapero dels seus discos, a anys llum dels 69 minuts de Random, per exemple– del que les notes de producció anomenen sense manies com una «hipnòtica i addictiva fórmula magistral»: és a dir, un còctel on als ingredients de sempre –electrònica, funk, progressiva, jazz i psicodèlia– hi han afegit ara una última deriva post-rock. Anem a pams: Deco és com mana el tòpic un disc de maduresa. Perquè «ja estem més a la vora dels 40 que dels 20», amenaça Vilella. Musicalment, això és tradueix en un disc més «accessible». Ho diuen ells: «Som perfectament conscients que la nostra música no era el que es diu fàcil. Alguns temes de Random podien arribar a atabalar al personal, i a Juanjo encara hi havia fragments francament durs». Tot això ha passat a la història, asseguren. Caldrà veure si aquest canvi de rumb és a millor, i si la fidel infanteria que ha començat a pentinar canes amb ells entèn la nova singladura com una evolució o com una concessió.

Vuit anys, set temes

Deco, continua Vilella, és més amable, «no hi ha coses estranyes tot i que rítmicament és un disc molt elaborat, com tots els nostres, i estem convençuts que pot arribar més fàcilment». ¿L'edat, que els estova –i qui ho havia de dir– o és que per ventura s'han venut al mercat i pretenen que els punxin a les radiofórmules? Ni una cosa ni l'altra: «Ha sigut sense voler: fins que no vam tenir el màster a les mans no ens vam adonar que ens havia sortit el disc probablement més fàcil de tots». Que ningú no els excomuniqui abans d'hora, però: Vilella posa la mà al foc que Deco és un disc 100% Hysteriofunk, amb la secció rítmica marcant el rumb, unes parts melòdiques clarament diferenciades i amb molta, molta improvisació: «Quasi tots els temes tenen solos, i això ens acosta una mica al jazz i al post-rock».

Els set temes estan escrits entre el 2005, immediatament després de Juanjo, i el juliol passat, quan es van tancar a l'estudi de Jesús Rovira a Banyeres del Penedès: n'hi ha dos –Oscar Car i Jungle– que ja es van incloure al Directe del 2008. El més jovenet de tots, Superhysteriofunk, constitueix un gens dissimulat autohomenatge –perquè poden: ¿quantes bandes del país poden presumir d'haver bufat les espelmes del 18è aniversari?– i entre totes aquestes criatures, Vilella trenca el tòpic i sí, en té una de preferida: Falac mithos. No hi busquin missatges encriptats o fórmules esotèriques, perquè tot és més prosaic: Falac és Calaf al revés; no arriba a palíndrom, però s'hi acosta. ¿Què poden tenir, en fi, musicalment en comú dos temes separats per vuit anys com ho són Oscar Car i Superhysteriofunk? «Tots els temes del disc sonen Hysteriofunk», insisteix Vilella. Un so que han batejat gloriosament com a vintage, que evoca el rock progressiu dels anys 70 –«No sona com un disc nou, sinó a directe, tal com surt de l'amplificador; de fet, el disc està gravat en directe»– i per això mateix no és gratuít el disseny de la portada, amb una estètica absolutament setantena.

Caldrà tenir, però, una mica més de paciència per comprovar-ho: el disc es començarà a distribuir físicament avui mateix; però amb la desaparició de quasi tots els punts de venda al nostre trosset de Pirineu, el problema serà localitzar-ne un exemplar: al Transbord n'hi haurà, segur (però encara triagarn un dies a arribar) i és probable que també al Punt de Trobada. L'alternativa és esperar que es pengin a l'iTunes o a l'Spotify, però això no passarà fins a mitjans octubre. H

Per a més informació consulti l'edició en paper.