• Sergi Mas il·lustra un segell amb una al·legoria de la trobada de la Mare de Déu laurediana

Ens deixarà el lector que per una vegada ens repetim, però és que hi ha coses que no es poden dir millor del que ja han estat dites: ¡que de gust que ens n'aniríem (alguns) a viure en una estampa de Sergi Mas! I ens hi quedaríem una bona temporada, que caram. En la d'aquí al costat, per exemple, que il·lustra la troballa llegendària de la Mare de Déu de Canòlich i que protagonitza un dels segells andorrans de la Poste per al curs que ve. Aquí el tenen en rigorosa exclusiva, perquè el segell no veurà la llum fins al febrer. Però aquí un servidor, al servei del lector i al servei del país. Però tornem a Canòlich. La visió de Sergi Mas segueix fidelment la versió canònica de la llegenda. Per això hi ha el pagès de reglament –el bo de Pere de Bixessarri–, l'au dels mil colors, la vaca oportuna, el llit de pedra antropomòrfic i naturalment la talla romànica de la Verge, que el menairó d'Aixovall coneix quasi tan bé com la de Meritxell.

Per si no la recorden, aquí va: diu que Pere va pujar un dia de les bordes de Bixessarri per plegar herba, i que s'hi va topar amb aquest magnífic ocellot. Primer miracle, perquè som al 1223, exactament, i faltaven encara tres segles llargs perquè els primers navegants portuguesos arribessin a Nova Guinea, l'illa natal de l'au del paradís que òbviament és la parenta directa de la de Canòlich. Sense encomanar-se a ningú, Pere va i l'agafa, se l'endú a casa i la tanca en una gàbia. I l'endemà, segon miracle: l'au dels mil colors s'havia escapat. No gaire lluny, però, perquè en tornar al mateix racó de muntanya del dia anterior, allí l'espereva l'ocell, i sobre la mateixa pedra. Una altra vegada la va caçar, la va posar a la gàbia i se li va escapar de nit per esperar-lo al lloc habitual. Fins que ho va entendre: com al tortell de Reis, era una pedra amb sorpresa. I tant, que sí: la Mare de Déu de Canòlich, que va trobar ben amagadeta –dels sarraïns, potser– en un nínxol antropomòrfic i gràcies a la molt oportuna aparició d'una vaca que es va menjar l'herba que ocultava la pedra –¿tercer miracle? Complerrta la missió, l'au miraculosa va desparèixer –probablment se'n va tornar a Nova Guinea.

Es comprèn l'emoció de Pere i dels seus veïns, que van baixar la talla en rpocessó fins al fons de la vall per erigir a continuació un santuari... que cada matí es trobaven enrunat. De nou la perspicàcia de Pere va trobar la solució de l'enigma: la Mare de Déu volia tornar a casa seva, allà on l'havien trobat. I exactament allí és on es va alçar el primer santuari de Canòlich. Res a veure amb l'actual, per cert. L'estampa de Sergi Mas inclou com és habitual detallets que s'han de buscar amb lupa: la corona de l'ocell, una rèplica de la de la Mare de Déu, i la rosa de Canòlich que du a la mà, que –per cert– no s'ha conservat a la talla que s'exposa avui a la parroquial de Sant Julià. Especula l'artista que la devien robar perquè, daurada com era, els devia semblar d'or. Tampoc s'ha conservat el llit de pedra de la verge, que Sergi Mas sostè que ell va arribar a veure i que va ser arrasat sense contemplacions quan es va construir la carretera, a principis dels 60. I és que el meu país i jo som així, Senyora.

Per a més informació consulti l'edició en paper.