• La propietat va restaurar el refugi situat entre Ramio i Fontverd ara fa quatre anys

Les pedres que els vàndals van llençar contra les finestres per trencar els vidres de seguretat. Foto: el periòdic

La borda de l'Estall és una caseta, un petit refugi de dues habitacions, que es troba a tres hores de marxa de l'inici del camí que du a la vall del Madriu, a Escaldes-Engordany. A mig camí de les bordes de Ramio i de les de Fontverd, la borda de l'Estall és de propietat privada i va ser restaurada ara fa quatre anys, respectant-ne, en tot, els trets característics d'aquestes construccions d'alta muntanya. Montserrat Cardelús explica que «cada any restaurem un edifici emblemàtic per conservar, no només el nostre patrimoni sinó el de tots, i fa quatre anys vam restaurar aquesta borda amb pedra seca, que era com s'havia construït inicialment». La passió que sent la propietària del llogaret pel patrimoni cultural d'Andorra no és, ni molt menys, compartida per tothom perquè en quatre anys, desconeguts han vandalitzat aquesta propietat sense treure'n cap benefici aparent, si no és la satisfacció del fatxenda per haver fet mal. Cardelús lamenta que «com que queda molt allunyada de les valls habitades, la Policia no hi puja ni pot fer-hi res». I reitera indignada que «es tracta d'actes de vandalisme pur i dur, que no tenen sentit, són totalment gratuïts».

Si en quatre anys, la borda transformada en refugi de muntanya, ha patit quatre actes vandàlics, els comptes no enganyen, la propietat és períodicament violada, un cop a l'any, quan arriba el bon temps. I no és que vulgui forçar-ne l'entrada perquè necessiti aixopluc, «perquè aquesta vegada no han pogut entrar però han malmès tots els vidres, llançant-los pedres enormes».

Un refugi molt apartat

Cardelús explica que fa quatre anys «vam decidir restaurar la borda per utilitzar-la com a refugi a l'estiu, quan organitzem alguna excursió amb la família i els amics». I afegeix que «només hi tenim l'estricte necessari per passar-hi uns dies, una cuineta, una llar de foc i llits amb llençols que cada un de nosaltres s'endu i els torna a portar néts». O sigui que el funcionament de la borda és el típic d'un alberg o refugi de muntanya, i està dissenyada sense artificis que no tindrien cap sentit tampoc en un lloc tan aïllat, sense llum ni aigua corrent. Això sí, el refugi és el més funcional possible per donar servei i sobretot aixopluc. Cardelús, defensora de l'entorn i amant de la muntanya, insisteix que «només hi anem per gaudir de la natura i del paisatge, i no entenem com la gent pot arribar en un lloc com aquest i trencar-ho tot!». I prossegueix: «Per arribar-hi has de caminar tres hores, no entenc que la gent que fa tres hores de marxa per la muntanyam pugui llençar pedres contra la primera borda que es troba, no poden ser excursionistes». Perplexa, Cardelús, conclou que ja ha contactat amb l'empresa que va fer els treballs de restauració per tornar a la borda la seva bona aparença.

Per a més informació consulti l'edició en paper.