• El poble d'Estamariu és l'escenari ideal per gaudir de la música, al marge de tota la resta

La Ritirata, el conjunt d'origen basc, va actuar a Estamariu Foto: WORLDPRESS

És prou sabut que ara fa vint anys l'església romànica de Sant Vicenç d'Estamariu es trobava gairebé en runes. Avui en dia no solament s'ha restaurat, tot descobrint-s'hi unes importants pintures, si no que és el tercer any que obre les portes al Femap. Recordem que l'any passat acollí al Duo Ghielmi & Pianca, que s'exhibiren amb el llaüt i la viola de gamba, i ara fa dos anys als germans Zapico, amb el seu conjunt Forma Antiqua, ens interpretaren un repertori de música espanyola i italiana amb la tiorba, la guitarra barroca i el clavicèmbal. El cert és que l'escenari que ens proposa el poble d'Estamariu no deixa mai de sorprendre. Quan has aparcat al cotxe i mentre et dirigeixes a la església, no es gens difícil escoltar els brams de les vaques, el soroll del motor de les màquines de munyir, o algun gos que borda. Divendres, en ploure, es va trobar a faltar el soroll dels grills, que ens havia acompanyat en altres ocasions. Per altra banda tampoc és gens habitual pels oients que, abans d'anar a escoltar un concert, calgui travessar un cementiri. Tot plegat afegeix un cert to solemne al acte. Per una banda la vida que es fa palesa amb els sons quotidians d'un petit poble de muntanya i per altra la mort quieta i a l'espera, permetent entrar en el recinte a gaudir de la música, com si es pogués accedir a cert recer , al marge de tota la resta.

Divendres el protagonista era el conjunt d'origen basc, la Ritirata. Un nom italià que també ens emplaça a un cert retir, o un recer. Aquest ensemble, que en altres concerts també es fa acompanyar per un dels germans Zapico, Daniel, ens va proposar un petit viatge musical per les corts d'Espanya i Itàlia en el seiscento, el segle XVII. Unes melodies, destinades a entretenir els nobles i aristòcrates, aplegades per l'ocasió sota el nom genèric de il spiritillo brando. Un títol que feia referència a un tema d'Andrea Falconieri, que fou el compositor més revisat durant la nit. Una nit, que com avisava el director i violoncel·lista Josetxu Obregón, ens permetria anar descobrint els diferents matisos, o colors, que podien desplegar els diversos instruments. Una forma prou entenedora d'anar descobrint aquest spiritillo brando.

El concert va començar amb una Folia i un Pasacaglia, d'Andrea Falconieri, on ja va quedar palesa la gran personalitat dels diversos instruments. El públic que omplia de gom a gom el recinte, es va deixar endur ràpidament pels diversos diàlegs musicals que la Ririrata els tenia preparats. La peça més aplaudida, però, va ser las improvisaciones de Marionas i Canarios de Gaspar Sanz, magníficament interpretada pel guitarrista Enrike Solinís, amb el director recolzant-lo amb el violoncel, tocat com si fos una guitarra, i amb el acompanyament del percussionista David Mayoral.

Al acabar hom tenia la sensació de que aquest nou concert continuava engrandint la llegenda de Sant Vicenç.

Per a més informació consulti l'edició en paper.