• El 24 d'agost del 1913 el bisbe Benlloch inaugurava el tram fins a Andorra la Vella
• Els 14 quilòmetres van costar 580.238 pessetes, que va aportar el Copríncep.

Grup de peons treballen en la construcció de la carretera general, en un punt no determinat probablement de Sant Julià (abans del 1913); vista aèria de la vall central d'Andorra la Vella des de Sant Vicenç d'Enclar, amb la borda Mateu en primer terme i la carretera perfectament traçada (1914-1932), i el nou vial creuant Sant Julià (1913-1932) Foto: Fons Can Rafeló (Julià Reig Roqueta) / Arxiu Nacional d?Andorra

Ens acompanyi el lector a un petit però fascinant periple en el temps i reculem fins al 23 d'agost del 1913. D'aquí a res farà exactament un segle, així que haurem de prescindir per una vegada dels testimonis presencials –i si en coneixen algun, no dubtin a . Però sabem pels documents de l'època –el llibre d'actes del Consell General i l'arxiu de l'aleshores síndic, Bonaventura Maestre, conservat a Casa Molines– que va passar. Resulta que hem acompanyat el molt il·lustre senyor síndic i els també molt il·lustres consellers fins a la Farga de Moles, a la frontera amb Espanya, per rebre el bisbe Benlloch. Una gentilesa absolutament excepcional, aquesta d'anar en persona a rebre l'excel·lentíssim senyor Copríncep. Però és que es tracta en realitat d'una ocasió excepcional i decisiva com poques. El bisbe Benlloch ve no només a girar la visita pastoral de torn, sinó també i sobretot a inaugurar la carretera que ve de la Seu i que enllaça la Farga amb Andorra la Vella.

La Carretera General 1: una autèntica obra de la Seu –era fàcil, sí, no ens hi hem pogut resistir–, llargament covat i en què el Consell General havia començat a somiar a mitjans anys 60 –del segle XIX, ep– però que només amb l'arribada el 1902 de l'antecessor del bisbe Benlloch, Joan Josep Laguarda, passa del calaix de les bones intencions al dels fets concrets. Laguarda és qui va moure cel i terra per desencallar el vell projecte de construir una carretera entre la Seu i la frontera andorrana, i qui aconsegueix el 1904 que el govern espanyol hi destini una partida de 304.157,20 pessetes. Però entre que les obres avancen a pas de tortuga i que el seu breu pontificat acaba el 1906, els honors seran per al seu successor .

Tornem doncs a l'agost del 1913. L'endemà d'arribar –a bord per cert, del monumental automòvil d'aquí al costat: ¿un Hispano-Suiza, potser?– s'estrena amb la Missa reglamentària a Sant Esteve d'Andorra la Vella. Immediatament després arriba l'hora del besamans amb la lectura pública de l'acta de la sessió extraordinària del Consell General del 20 d'agost en què s'acorda «dedicar al Excm. Sr. Bisbe de Urgell la plassa publica principal de la vila d'Andorra-la-Vella que de avui en avant se anomenara ‘plassa del Príncep Benlloch'». El bisbe ja té placa comemorativa a la capital. També li manifesten la intenció d'erigir-hi un monument «que perpetui la memoria dels beneficis rebuts y'l nom benehit del nostre grant Benefactor, Dr. Benlloch»... tan aviat la carretera arribi a «la dita plassa». Un compromís que semblava imminent –en el moment de redactar l'acta, i segons el secretari del Consell, la carretera «dista ja solament uns cent cinquanta metros» de la plaça– però que el Consell General trigarà exactament 53 anys a complir: l'estatua sedent del bisbe Benlloch –«Príncep de Pau i de Progrés» és un altre dels ditirambes que li dediquen els consellers– que avui senyoreja la seva plaça data del... 1966. Així que n'hem vist de més ràpids. La diada conclou, en fi, amb una vetllada «literària i musical», i amb un castell de focs artificals nocturn i un convit «que el Consell costejara de fondos publics de la Vall».

Sacada d'honor del Bisbe / Però la gira triomfal del bisbe Benlloch, que s'allargarà fins al 31 d'agost –l'última parada, amb dinar multitudinari a Sant Julià de Lòria, està profusament documentada– tindrà encara el 25 d'agost una jornada històrica. Si més no, perquè la fotografia que trobarà el lector a la portada d'EL PERIÒDIC i en què Guillem de Plandolit va capturar per a l'eternitat el Copríncep fent la sacada d'honor s'ha convertit en icona d'aquell moment històric. De fet, s'acostuma a vendre com el moment en què el bisbe posa la primera pedra de la carretera. I això és cert només a mitges: la carretera de la Seu a la frontera comença a gestar-se al 1904, encara sota el pontificat de Laguarda; Benlloch hereta el projecte i l'assumeix com a propi, exerceix un eficaç lobbying a Madrid perquè les obres, repetidament empantanegades, es reprenguin el 1907, i el març del 1911 aconsegueix el miracle, per a estupefacció de tot: el govern espanyol assumirà també el cost del tram des de la Farga de Moles fins a la capital, fins aleshores una pura quimera. Catorze quilòmetres més d'una carretera que ha de fer 7 metres d'amplada i que fins al gener del 1915 –i comptant-hi feines de manteniment– es cruspirà 580.238,46 pessetes, exactament.

Però havíem deixat el Copríncep amb l'aixada a la mà, amb les forces vives i la brigada de peons observant-lo amb reverència. És la primera pedra sí, però del tram de carretera que enllaçarà Andorra la Vella amb Escaldes. A partir d'aquí, l'afer de les carreteres recuperarà el ritme de formiga secular que només l'empenta del bisbe Benlloch –que el 1919 es muda a Burgos– havia trastocat. Caldrà esperar dos decennis, i la concessió de l'explotació hidroelèctrica a Fhasa, perquè es completi d'una vegada la xarxa, perquè la carretera de Benlloch s'havia aturat a Andorra la Vella: entre la capital i Ordino i entre Encamp i Canillo l'únic via de comunicació era el camí ral, només apte per al transport amb mula, ruc o cavall. O a peu, naturalment. Serà la Fhasa de Miquel Mateu –el mateix a qui tres anys enrere el comú d'Escaldes va defenestrar del carrerer– qui assumirà el compromís de construir la carretera fins a la Massana i Ordino, i de completar els trams encara pendents entre la capital i el Pas de la Casa. Val a dir, en aquets punt, que per aquesta banda les coses havien anat relativament millor: el novembre del 1903 s'havia obert entre Soldeu i el Pas de la Casa un «camí veïnal de molt mal traçat» –així és com el van definir els enginyers de Fhasa, quan se'l van trobar tres decennis després– i el 1911 és el govern francès el que inagura la «carretera d'Andorra», que enllaça la nacional 20 que arriba a l'Ospitalet amb el Pas de la Casa. Una carretera que feia exactament de 5.902 metres, dels quals només els últims 75 circulaven per territori andorrà. Potser si haguéssim tingut un bisbe Baladrà amunt les coses haguessin anat d'una altra manra, però el cert és que fins aquí va arribar la genersotat francesa. Però s'ha de dir tot: la conclusió d'aquestes cinc quilòmetres francesos van servir perquè l'11 d'agost del 1911 una expedició provinent d'Acs dels Tèrmens i comandada pel doctor Gomma estrenés la tot just acabada carretera «carretera d'Andorra» i aprofités la incursió per establir un curiós rècord, en arribar fins a Soldeu a través del port d'Envalira, que amb els seus 2.445 metres d'alçada l havia pispat al Tourmalet (2.150) el títol de carretera més alta d'Europa.

Però aquesta és una altra història. Avui havíem vingut aquí a parlar del centenari de la carretera del bisbe Benlloch (i de Laguarda: seria injust oblidar-lo). Vist com som d'aficionats en aquest racó de món a celebrar centenaris més o menys exòtics –el d'Espriu, sense anar més lluny– estaria bé que algú –¿Ordenament territorial, potser?– se'n recordés d'una efemèride absolutament transcendental, més enllà del modest segell amb la fotografias de portada que li ha dedciat Corereus espanyols. Encara som a temps de celebrar-ho com déu mana.

Per a més informació consulti l'edició en paper.