• La segona campanya al temple encampadà descobreix escenes i colors que havien quedat ocults per anteriors intervencions
• Patrimoni també hi ha restituït el Crist barroc del mur lateral, recentment restaurat

A les fornícules dels dos titulars, Sant Miquel i Sant Joan Evangelista, hi ha aparegut el fons original, en tons blavosos i decoració floral (a dalt); vista general de l'interior del temple, amb la bastida i el retaule major en primer terme i, atenció, el Crist barroc, recentment restaurat i que torna a lluir al mur lateral Foto: àlex lara

¿Se'n recorda el lector d'aquells sobres-sorpresa que es venien als quioscos als anys 70, i que el mateix podien contenir un regiment panzer en miniatura de plàstic –posem que el Panzergruppe Guderian, glups– que l'elenc sencer de La casa de la pradera? Eren una mena d'ou kinder de l'època: al sobre hi havia indicis del contingut, però mai no en podies estar del tot segur i el moment més emocionant era, és clar, el d'obrir el sobre i comprovar què ens havia deparat el destí... Doncs l'ofici del restaurador permet recuperar aquell estat d'expectació infantil, perquè la sorpresa, l'inesperat, és un factor que rarament falla. Això és el que els ha passat a les restauradores que aquest estiu treballen al retaule de Sant Miquel de la Mosquera, peça d'autor anònim que els investigadors de la Universitat de Girona que tres cursos enrere van catalogar el barroc nacional daten entre el 1590 i el 1610 i que està a punt, a punt de recuperar l'aspecte original.

La campanya havia de consistir en la reglamentària neteja de la policromia, retirant el vernís oxidat que s'havia aplicat en anteriors intervencions i que li donava al conjunt un ben poc lluït, i restituint els colors originals, perquè la restauració que a finals del segle XIX hi va perpetrar Josep Oromí va consistir més aviat –diu Lourdes López, tècnica de Patrimoni– en una reinterpretació personalíssima, en un autèntic tunejat del retaule, que no en una restauració segons els estàndars moderns. Per exemple: als dotze apòstols que il·lustren la predel·la –inclòs un Judes amb cara de dolent i que sosté un simbòlic i acusador saquet de monedes– els va posar un lúgubre fons negre i els va ressaltar amb un marc blau coronat per un siluetejat daurat. Tot plegat, en fi, ja és història.

Fins aquí, res que se sortís del guió del que es podia preveure després de la primera campanya a la Mosquera, que va tenir lloc el 2012 i que es va centrar precisament en la predel·la dels apòstols. La sorpresa ha saltat aquest estiu quan les restauradores han plantat la bastida i han accedit als trams superiors del retaule. A les fornícules del cos principal –dues, i aquesta és una de les particularitats del temple, per encabir-hi els dos titulars: l'arcàngel Sant Miquel i Sant Joan Evangelista– hi van aparèixer contra pronòstic traces de les dues intervencions anteriors: el fons gris contra el que fins ara es retallaven Sant Miquel i Sant Joan ha resultat ser, aventura López, un afegit dels anys 70 –quan hi van treballar Pere Canturri i Eudald Guillamet– per corregir el pastitx anterior d'Oromí, a qui no devia agradar la policromia original –de to blavós i amb decoració vegetal– i la va cobrir amb una capa encara més kitsch: rosa pàl·lid amb sanefes florals. Una capa que té els dies comptats perquè a finals d'estiu, quan previsiblement conclourà la campanya, el retaule de la Mosquera lluirà estrictament els colors del segle XVI. Res de roses pàl·lids.

El cas és que les sorpreses sempre fan gràcia, però acostumen també a tenir trampa: a Encamp aquest inesperat fons que el modest artesà anònim del XVI els va posar a Sant Miquel i a Sant Joan ha complicat l'operació Mosquera perquè ja no es tracta només de substituir el vernís oxidat per un de nou, sinó de retirar fins a dues capes pictòriques per recuperar l'original. Només aleshores els titulars tornaran al seu raconet de món: de moment descansen al peu de l'obra després d'haver passat aquest hivern per cal metge. Són les úniques peces que han passat pel taller de Patrimoni a Aixovall: es va decidir que el cos central es quedés a la Mosquera i treballar-hi in situ perquè el retaule està lligat amb travessers per la part posterior i hi havia risc cert de trencadissa.

Un artesà «poc destre»

La intervenció es completarà amb la neteja i consolidació del frontal de l'altar, i convé no descuidar-nos del Sant Crist barroc del mur lateral, una peça que també havia sofert les atencions d'Oromí –diu López–, i que en algun moment posterior es va mirar d'arreglar. La intervenció va quedar a mitges i ha sigut ara quan se li ha restituït la policromia origional, molt més austera. Si tenim en compte que la decoració mural de la nau, obra novament d'Oromí i amb el mateix to naïf marca de a casa, ja va ser restaurada ara fa cinc cursos, a la Mosquera només li faltarà un últim detall: dotar-la d'una il·luminació adequada, i no aquest batibull de focus i llum posats a la babalà que hi ha avui. Un nyap, aquest, que pel que es veu és habitual a les nostres esglésies: recordi només el lector la pèssima il·luminació amb què s'ha castigat el Sant Pere del mestre Herèdia recentment restaurat i penjat amb tota la cerimònia a Sant Serni de Canillo. En fi.

Tornem al retaule, obra del mateix mestre anònim que va treballar a Sant Pere del Serrat, un artista «no gaire destre» –admet López– però que cal situar en el context andorrà de l'època –som a finals del XVI– i que també va merèixer la crítica dels historiadors gironins, que el despatxen com un artesà «de molt poca entitat tènica, amb enormes dificultats per construir estructures anatòmiques, a qui li costa molt suggerir els volums i la profiunditat, i amb un repertori de tipus humans ben escarransit». Uf. En canvi, li reconeixen l'«encant» de vestir les escenes de la vida dels dos titulars amb episodis i personatges de la seva època: per exemple, el Calvari que remata làtic del retaule, amb unes vistes urbanes que recorden més una ciutat nòrdica que no Jerusalem. L'explicació, especulen, són les estampes flamenques que li servien d'inspiració. Més encants: el banquet d'Herodes, al tram superior del retaule, un episodi francament gore amb Salomé servint en safata el cap de l'Evangelista, i amb tots els personatges lluint unes extemporànies porres. Quan al setembre acabi la segona i definitiva campanya a la Mosquera quedarà pendent la desinsectació del retaule, que també es farà in situ, alliberant una càpsules de gas tòxic per liquidar les bestioletes que han tingut la mala pensada de fer-hi el niu. És clar que, després de quatre segles, fins ara no els havia anat gens malament.

Per a més informació consulti l'edició en paper.