• Les Fontetes exposa originals de l'edat d'or de la historieta espanyola

Originals amb sengles portades de Coll per al TBO, al Museu del Còmic Foto:TONY LARA

Es un recuerdo de mi decimoséptimo marido, el antropólogo. ¿Te gusta, cielo? Lo traigo al despacho para limpiarle un poco el polvo». Resulta que el que en queda del decimoséptimo marido en qüestió és l'esquelet –complet, això sí– i davant de la premonitòria visió, el cielo de l'acudit fa un bot i mutis, i només en queden els pantalons, perquè es veu convertit més aviat que tard en el decimooctavo. La vinyeta la firma Vázquez –sí: el d'El Gran Vázquez– i il·lustra el tipus d'humor –tirant a blanc, literalment inofensiu i un antecedent directe de la conyeta carrinclona i per a tietes que TV3 ha convertit en marca de la casa– que practicaven els historietistes de l'edat d'or del tebeo espanyol que des d'avui i fins a mitjans setembre protagonitzen al Museu del Còmic de la Massana Els tebeos dels nostres pares.

Hem començat per Vázquez perquè Santiago Segura l'ha convertit en el més mediàtic de la colla, i perquè –recorda Joan Pieras, el comissari de la mostra i ànima de l'Associació del Còmic, que el va conèixer ( i patir) en persona– era un autèntic cas i un expert sablista. Vaja: que a la que li donaves l'esquena et pispava la cartera. Fins al punt que la vinyeta de què parlem, aquesta del decimoséptimo marido, la va col·locar sense manies a dues editorials i va aparèixer a la portada de sengles publicacions dels anys 80: Jauja i Garibolo. Però els tebeos dels nostres pares és molt més que Vázquez. Hi ensenyen la poteta les patums del TBO i de Bruguera, les dues grans indústries de la historieta hispana de postguerra: des de Coll fins a Escobar, passant per Benejam, Sabatés, Muntañola, Blanco, Raf, Escobar i Nadal. Molts dels quals, per cert, es van començar a foguejar abans fins i tot de la guerra civil en revistes com ara El Bè Negre, L'Esquella de la Torratxa, Patufet, Xut! i Esquitx, abans de consagrar-se a la postguerra a DDT, Guay, Chispa, Tío Vivo, Cholito, Boliche i, és clar, TBO.

De tots ells el Museu del Còmic n'exposa una o més planxes originals, al costat d'un exemplar de la revista en què aquella vinyeta o historieta es va publicar. L'única pega d'Els tebeos dels nostres avis va implícita en el títol i és generacional: per als néts a qui (sembla) està destinada la mostra, la majoria dels dibuixants i dels personatges que desfilen aquest estiu per la Massana els sonaran a plistocènics. Si és que els sonen, és clar. Ras i curt: si Zipi y Zape, la gran creació d'Escobar i possiblement la sèrie més transgeneracional de l'època –amb el permís del Mortadelo d'Ibáñez–, té francament poc a pelar davant de Son Goku, Los Simpson i companyia, ¿quin (post)adolescent d'avui ha sentit mai a parlar de La Familia Ulises, Melitón Pérez, Doña Tecla, Josechu el Vasco o Sir Tim O'Theo? Així que el que Pieras i l'ARCA plantegen en aquesta ocasió té molt d'arqueologia comiquera, una col·lecció d'originals i de portades cridades a funcionar a la manera de la madalena prosutiana i a tocar la fibra sensible dels lectors d'una certa edat: posem, sent generosos –molt generosos– que dels 35 cap amunt.

Segur que més d'un d'entre aquest públic –ehem– maduret es queda uns instants de pedra –«Y tu infancia, dime, ¿dónde está tu infancia?,/ que yo la quiero»– davant del caníbal de Coll, que la sap força més llarga que el buana amb salacot de torn, o de l'invento del TBO amb què Sabatés es planta a les Fontetes –una col·lecció de cotxes impossibles per a temps de crisis–, o de l'última pífia de doña Urraca. Un humor blanquíssim –ja s'ha dit– a anys llum del cinisme, l'hipererotisme i la ultraviolència de la historieta contemporània, i que té –recorda Pieras– data de caducitat: la Transició espanyola i el naixement, als primers anys 80, de revistes com ara Cimoc, Tòtem, El Víbora, 1984, Creepy i fins i tot Cairo, que van arrambar amb el tebeo de sempre. Era una cosa tan, tan diferent, que fins i tot va rebre un altre nom: còmic. En fi: a qui Els tebeos dels nostres avis li hagi semblat poc està d'enhorabona, perquè el Museu del Còmic estrenarà al setembre el nou curs amb una retrospectiva consagrada a Àngel Nadal, el pare de Pascual, criado leal.

Per a més informació consulti l'edició en paper.