• L'Arxiu incorpora 635 imatges de finals del XIX procedents del Centre Excursionista de Catalunya

Foto: eduard royo / afcec

La història és ben sabuda, i la recull Josep Aladern a Cartas andorranas (via Pere Canturri, com sempre): la nit del 16 d'abril del 1865 un moviment de terres propiciat per l'acumulació de l'aigua que havia anat brollant d'una font apareguda com per art de màgia al peu del Prat Primer i que cada dia creixia de forma alarmant, combinat amb un episodi de pluges extraordinàries, es va acabar cruspint la desena de cases del que fins aleshores havia sigut el poble del Fener –església inclosa, i consagrada a Sant Pelegrí, per cert. Com que la cosa venia de temps enrere i els veïns d'aquest racó de món –cap a mig centenar– tenien la mosca rere l'orella, el poble l'havien evacuat feia dies i no hi va haver desgràcies personals. Però del Fener no en va quedar ni rastre. Per això té un valor documental la imatge exhumada per Isidre Escorihuela, responsable del fons fotogràfic de l'Arxiu Nacional (ANA), una vista de la zona del Fener datada el 1890 atribuïda a Lluís Maria Vidal i Carreras (Barcelona, 1842-1922) i que forma part de les 635 fotografies de temàtica andorrana conservades a l'arxiu del Centre Excursionista de Catalunya. Una petita mina que des d'aquest mes es poden consultar lliurement a l'ANA.

La tenen a la portada del diari i val la pena que s'hi entretinguin un moment: està presa, aventura Escorihuela, des de l'actual església del Fener, enfocant cap al que avui és l'aparcament, i al fons de la imatge s'hi endevina una clapa de sòl sense vegetació, d'una tonalitat sospitosament diferent i que podria ben bé ser el resultat d'un corriment de terres: ¿el que va endur-se el llogarret del Fener aquella nit fatídica? Tenint en compte que el safari andorrà de Vidal va tenir lloc el 1890 –tan sols 25 anys després del fenomen, abans fins i tot que Aladern recollís la història– ens trobem amb tota seguretat davant del testimoni gràfic més pròxim a la tragèdia del Fener, que un geòleg potser podria interpretar amb solvència: ¿és possible que aquesta massa de pedra i sorra s'empassés un poble d'una desena de cases?

Prometedor, ¿oi? Doncs –els ho dèiem més amunt– aquesta és només una de les prop de 700 imatges andorranes del CEC. El gros del material data de l'últim decenni del segle XIX i el primer del XX i omple, diu Escorihuela, un dels principals buits fotogràfics de l'ANA. Fins ara, els fons estrella del canvi de segle –gairebé els únics, de fet– eren el de Joaquim de Riba Camarlot, per als finals del XIX, i a partir del 1902, el de Guillem de Plandolit, més centrats tots dos en el retrat i en el paisatge que no en la vida quotidiana dels andorrans del moment. És aquesta mirada quasi etnogràfica, tocada d'un idealisme molt romàntic i que es fixa sobretot en el fer i desfer diari d'una societat preindustrial –traginers i dones amb la collada a l'espatlla, una corrua de matxos que passegen amb tota la parsimònia del món davant de la casa Guillemó, un grup de mossens (¡quatre!) amb sotana i barret de teula que prenen la fresca a la parroquial de Sant Julià – la que distingeix, diu, els exploradors del CEC, que es planten a Andorra disposats a descobrir una Arcàdia rural i feliç. ¿Hi van trobar el que buscaven? La resposta és en aquesta estupenda col·lecció de fotografies, que protagonitzaran a més la pròxima publicació virtual de l'ANA: un catàleg raonat amb bona part dels fons, en la línia del monumental patracol que mesos enrere es va consagrar a Guillem de Plandolit –i que, per cert, es pot descarregar en format PDF des del web de l'Arxiu.

La incògnita Claverol

Més bones notícies des de Prada Casadet: l'ANA prepara per al curs que ve una exposició física –amb còpies de paper tirades manualment a partir de les plaques originals: a l'antiga, vaja, com no es feia des del 2007, aleshores amb Gausen– que sota el lema L'instant màgic repassarà els pioners de la fotografia local. Però els pioners de debò, amb una data límit, el 1930: des de Joaquim de Riba i Guillem de Plandolit fins a Julià Reig Roqueta, Josep Lluís Molné i Casa Cremat, i amb la incògnita de Josep Claverol. El ministeri ha contactat amb la Fudació Claverol per mirar d'enrolar un dels noms de referència, però es veu que encara no s'han esvaït els ecos d'aquella –per als ensopits paràmetres de la nostra vida cultural– insòlita polèmica a compte de la paternitat de la fotografia del bisbe Benlloch posant la primera pedra de la carretera de la Seu a Andorra, l'agost del 1913: una placa tradicionalment atribuïda al patriarca dels Claverol però que va aparèixer –petit que és el món– entre els fons de Plandolit de l'Arxiu Comarcal de l'Alt Urgell.

Però aquesta és una altra història. Qualsevol dia en tornarem a parlar. Per acabar, i com que no tot poden ser flors i violes, consignem aquí la suspensió sine die de les exposicions de la sala virtual de l'ANA, que no estrena mostra des de fa un any i que encara trigarà uns mesos a recuperar el ritme habitual de dues novetats anuals. «Problemes tècnics», al·lega Escorihuela. És que quan no és un nap, és una col. Esnif.

-El més gran dels pioners.

Per a més informació consulti l'edició en paper.