• La primera obra obra desprès de la mitja part feia més de dos cents anys que no es tocava

L'orquestra Acadèmia 1750 a l'Hotel El Castell de Castellciutat, dimecres Foto: FEMAP

Originaria de Torroella de Montgrí, fa pocs dies que l'Acadèmia 1750 va inaugurar, amb gran èxit, el nou auditori d'aquesta localitat, l'Espai Ter, en el si del festival d'aquesta localitat. En la companyia d'un altre dels convidats d'enguany del Femap, el contratenor Xavier Sabata, i la soprano Núria Rial, s'hi varen interpretar obres de Händel i Vivaldi, Astorga i Porpora.

Aquesta orquestra, els músics de la qual s'han especialitzat en la interpretació històrica tot fent servir els instruments de la època, vingueren dimecres i dijous fins a casa nostra per tal d'introduir-nos en la obra simfònica del que es va conèixer com el Beethoven de la guitarra, Ferran Sor. Una obra prou desconeguda, tot i la gran acceptació que l'autor va tenir arreu d'Europa. Les seves idees polítiques, que es decantaven envers els francesos, el van obligar a marxar del país, un cop acabada la guerra de la Independència. Així tot hi assolir un nom propi en el món de la música és probable que, per culpa de l'exili, una bona part de la seva obra hagi quedat oblidada en arxius i en biblioteques.

De fet, la primera obra que es va interpretar a Castellciutat, desprès de la mitja part, feia més de dos cents anys que no es tocava. O així ens ho van fer saber abans de començar el concert.

Tal i com em va dir la persona que seia al meu costat, «aquesta se salvarà de que se la mengin les rates. Perquè mira que n'hi ha d'haver de música que es perd i que dóna de menjar a aquestes bèsties». Com ja ens ve demostrant el Femap hi ha gent que, per sort, aspira a deixar sense tiberi a aquests rosegadors, o com a mínim a desproveir-los de pentagrama.

Cal dir que la música de Sor, escoltada dimecres, ja es troba dins dels paràmetres que defineixen el Classicisme. Tot i així, la persona que seia al meu costat m'apuntà, en la mitja part, que aquella interpretació, i en especial la primera simfonia, li recordava força a Rossini. Un autor, lògicament, molt més escoltat. I potser si que, en Sor, per les similituds que guarda la música galant amb el moviment alemany conegut com a Sturm und Drang (tempesta i ímpetu), ja començava a olorar-se el romanticisme. Val a dir que en la època els autors es copiaven els uns als altres sense massa miraments. ¿Qui sap si fou Rossini el que va trobar certa inspiració en Sor? El que sí que podem dir es que el concert fou molt distés, amb força Drang, i el suficient efecte Sturm.

Per sort, aquesta darrer es va quedar dins de la sala i el públic va poder marxar tot comentant l'agraït retorn d'un espectador habitual dels concerts, que sempre premia amb uns sonors bravos als intèrprets. Tot un romàntic, sens dubte.

Per a més informació consulti l'edició en paper.