• La plaça Coprínceps acull durant l'agost una exposició consagrada al poeta català

Un turista observa els plafons de l'exposició Espriu a l'àgora, des d'avui a Coprínceps Foto: ÀLEX LARA

«Al meu entendre hauria pogut ser un dels prosistes més extraordinaris de la nostra llengua [...] Però s'ha dedicat a la poesia matisada pel grotesc vital més delirant, que entenen alguns i que per a molts altres és inintel·ligible». Aquest és el sever, demolidor judici sobre Espriu que Josep Pla va emetre a les seves Notes del capvesprol. Un veredicte implacable que resumeix les tenses relacions que van mantenir dos dels autors més il·lustres que va donar la literatura catalana del segle XX. Una apassionant guerra freda literària que constitueix un dels capítols de l'exposició Espriu a l'àgora: una lectura visual de l'escriptor, quinze plafons –un per cada lletra del nom i del cognom del poeta– plantada des d'ahir a Coprinceps i que durant tot l'agost il·lustrarà els vianants que pul·lulin Carlemany amunt i avall sobre la vida, l'obra i els miracles (literaris, però també protosobiranistes) de l'autor de Primera història d'Esther.

Aquest 2013 se'n commemora el primer centenari, amb el reglamentari Any oficial que es reserva a les patums com ell, i el ministeri de Cultura s'ha cregut en l'obligació de participar-hi. No discutirem aquí el lloc de privilegi que ocupa indiscutiblement l'artífex del mite de Sinera, l'autor de La pell de brau, el lletrista de Raimon, el pare, en fi, d'aquelles estupends versos –«Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra, i com m'agradaria allunyar-me'n nord enllà...»– en la història de la literatura catalana. Però tampoc deixen de sorprendre els capritxosos criteris dels que tallen el bacallà en matèria cultural: ¿per què ens apuntem al carro d'Espriu, de qui només consta un remot viatge turístic a Andorra en època no concretada, i ens oblidem en canvi d'Amat-Piniella, que també fa 100 anys i que va acabar K. L. Reich, obra fonamental de la literatura concentracionària que va escriure, vés per on, a Sant Julià de Lòria? Amb mèrits molt menors s'han convocat en aquest racó de món jornades, congressos i seminaris. Rodoreda, sense anar més lluny.

Rosselló-Pòrcel, amic mort

Però tornem a Espriu a l'àgora, mostra itinerant produïda per Reunió de Papaia –amb el dissenyador Pere Moles al capdavant– que ja ha visitat Roses i Sitges, que a l'agost es veurà també a Arenys i Santa Coloma de Farners, i que més endavant desfilarà per una dotzena de ciutats catalanes més. Parlàvem de les especials relacions que l'unien a Pla i faltava el contraatac –post mòrtem– que li va dedicar Espriu a l'autor d'El quadern gris. Tampoc no es mossegava la llengua, ja ho veuran: el qualifica d'«excepcional escriptor» abans de retreure-li una «precisió adjectival i substantiva tan rica» que per a Pla, dispara, «tot era inaferrable, inenarrable, ineluctable, irrisori o una collonada», i el despatxa com l'home sorrut i voluble que mai no va amagar que era: «Quan abusava, i era sovint, de la seva conduïda intemperància, exalçava i injuriava a tort i a dret sense més llei que el seu capritx».

Aquí queda la cordial tírria que es professaven, i potser caldria que algú estirés d'aquesta prometedora beta. És, insistim, el més sucós dels episodis d'Espriu a l'àgora. Però n'hi ha uns quants més. El consagrat a l'íntima amistat –aquesta sí, de debò– que el va unir al poeta mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel –«Tota la meva vida es lliga a tu,/ com en la nit les flames a la fosca»–, que va marcar la vida literària d'Espriu: «No sé si és el més alt poeta de Catalunya, però estimo la seva obra poètica per damunt de tot». El cas és que en traspassar inesperadament l'amic, el 1938, als 24 anys i en plena guerra civil, Espriu i ell estaven inoportunament distanciats, fatal circumstància que el primer no es perdonarà mai. Llàstima que l'exposició atribueixi vagament aquest distanciament a «qüestions personals i polítiques» i es quedin tan tranquils. Busquem-les: les «personals» tenien a veure, segons sembla, amb certa personeta que es deia Mercè Muntanyola i que es veu que els feia tilín a tots dos; les «polítiques», a l'animadversió que Espriu sentia per Companys i Estat Català, just al contrari que el poeta mallorquí. Pels que en vulgiun saber (una mica) més, Sebastià Alazamora ha novel·lat aquesta amistat truncada a Dos amics de vint anys.

La mostra convoca també la faceta patriòtica del poeta i la fa ballar al ventet sobiranista que bufa Runer avall. Així, sota la D de Determinació s'ho fa venir bé per colar-hi una d'aquestes ambigües soflames amb metàfora marinera inclosa tan del gust del president Artur Mas, que per alguna cosa deu sufragar part de l'artefacte a través de l'Institut Ramon Llull: «Quan sortim de viatge normalment ens proveïm d'una guia. Ara que Catalunya surt de viatge, ara que Catalunya salpa, també ens hem de proveir de bones guies, i una de les millors és Salvador Espriu». Naturalement, no hi pot faltar la lapidària sentència sobre el desafecte català –«Cada dia que passa ho veig més clar, que el diàleg amb Madrid és impossible, el Madrid d'ara, d'ahir, de demà i de sempre»– i per acabar, sota la U d'Universalitat el converteix en víctima d'una suposada confabulació espanyola per evitar que li donin el Nobel: «Diverses instàncies catalanes van presentar la seva candidatura, però mai no el va rebre potser per les pressions del govern espanyol». Atenció al potser: no hi ba cap prova –si n'hi hagués, no caldria el potser– però per si un cas, el dubte queda sembrat: ¡que dolents, els espanyols, i quina mania que els tenen, als catalans! I sempre tenim a mà el testimoni de tot un Harold Bloom, convenientment regat –això sí– amb el premi Internacional Catalunya: «Espriu es mereixia el premi Nobel de literatura». Ergo: si no l'hi van donar, per algun obscur motiu seria... ¡Que li demanin a Pla, que no es va poder portar ni un miserable Premi d'Honor a la boca!

Vet aquí, en fi, un inofensiu homenatge a Espriu, poeta de tots, convertit subtilment en munició per a la causa (sobiranista, és clar). Per cert, Correus espanyols –quina ironia– va emetre al gener i a instàncies del ministeri de Cultura un segell amb l'efígie d'Espriu, i a la tardor la Biblioteca Nacional li dedicarà una conferència amb Antoni Morell i Àlex Broch: « Oh, que cansat estic....»

Per a més informació consulti l'edició en paper.