Roser Cruells, Jan Riera i Èric Vergés són Els Catarres Foto: FERRAN SENDRA

cANTANT DELS CATARRES

Dissabte, Els Catarres: oportunitat única de (re)descobrir aquesta banda vallesana que al 2011 va donar la campanada amb Jenifer: sí, home, aquella choni que portava de cul –perdonarà el lector– un que era més català que les anxoves de l'Escala i que –ejem– tenia una erecció cada vegada que pujava al Pedraforca... Digne de Cuatro milenio, ja ho veuen. L'han de recordar perquè va rebentar la banca del Youtube. El de dissabte a l'aparcament del Trillà és la primera sortida internacional dels Catarres, amb disc nou –Postals– acabat de sortir del forn i un tema, Vull estar amb tu, amb aires de fenomen sociològic. Si passen pel seu web, se'l podran descarregar de franc.

El disc sencer. Gràcies, companys.

–Vull estar amb tu anava ahir per les 380.000 descàrregues. ¿Els sap a poc, comparat amb l'1,8 milions de Jenifer?

–És que Jenifer és un cas a part, un fenomen que la gent la va fer seva. Som conscients que repetir una cosa així és impossible. Tampoc no ho preteníem: no tindria sentit i se'ns veuria el llautó. Hem gravat el disc que hem volgut i n'estem contents perquè sense ser cançons tan mediàtiques, el públic les canta. I no només una.

–¿Hi ha vida més enllà del Montseny i del Tagamanent ¿Ho dic pels localismes amb què trufen les seves lletres, des de Rock'n'roll fins a –de nou– Vull estar am tu.

–Som d'aquí volem deixar-ho clar. I quan parles de llocs concrets i pròxims, el públic s'hi acaba identificant.

–És que són tan de comarques... Però, ¡tant!

–Sí, ¿i què? No ho podem evitar.

–Ho compensen amb Souvenir, més cosmopolita, impossible: hi passen per París, Berlín, Amsterdam i fins i tot se'n van de concert a Perpinyà. A un de Ruda, per cert.

–El Joan i jo escoltàvem d'adolescents música francesa, i als 17 anys ens vam escapar en una ocasió a Perpinyà per escoltar-los. Una aventura.

–Amb Seguirem lluitant els ha sortit una cançó estil Mesclat. ¿Casualitat?

–No és que els hagi escoltat gaire, la veritat, tot i que els coneixem, i mai no saps per on et sortiran, les influències. Però és inevitable que la instrumentació que portem t'acabi apropant a la gent que tocava el pal rock-pop-folk abans que nosaltres. Són grans referents, així que ja ens està bé.

–La porta del cel, ¿cap a on queda, exactament? Li demano per anar-hi quan estigui una mica depre.

–A Santa Agnès, al nord d'Eivissa. Una zona plena de penya-segats, amb el mar al fons. Si el cel existeix, s'hi ha d'assemblar, per força.

–¿Amb la biografia de qui té a veure?

–Amb la meva: em vaig criar a Eivissa. Fins als 8 anys.

–Quina és la seva Utopia particular?

–Viure de la música. ¡L'estic vivint! Pel que fa a les utopies majúscules, la independència. Per començar.

–Parlant d'independència: les coses han canviat tant que el manso de la Jenifer haurà de canviar urgentment la senyera del balcó per l'estelada.

–Exactament. Seria més difícil de rimar, però ens ho haurem de mirar: no t'estranyi que als directes ho acabem canviant.

–¿Troba a faltar la seva antiga reencarnació com a programador informàtic?

–En absolut. Era una feina de supervivència.

–Perdoni que li digui, i que ningú no se m'ofengui: els informàtics són la tribu menys lírica amb què m'he topat a la vida.

–Possiblement. En aquets cas, jo en dec ser l'excepció.

–A Camps d'oliveres es fan acompanyar per Tomeu Penya; i a Souvenir, ¡per Núria Feliu! ¿Que no estaven jubilats, aquest parell?

–Buscàvem col·laboracions diferents, no la clàssica amb grups de la nostra generació que difícilment t'aporta res de nou. Camp d'oliveres va néixer a Mallorca i té un aire a balada country, així que de seguida va sortir el nom de Tomeu Penya i ell s'hi va prestar encantat. Núria Feliu sí que està retirada dels escenaris, però va fer una excepció i li estem molt agraïts. És injust que artistes així hagin quedat mig arraconats.

–¿No em dirà que se sap de memòria la discografia sencera de Núria Feliu?

–Tota, no; és impossible. Però sí que hi estic familiaritzat.

–Sembla que ara toca contrabaix: vostès en gasten. I Blaumut, i La Iaia... ¿N'hi ha prou amb un contrabaix perquè una banda es pugui dir folk?

–Nosaltres tenim instrumentació folk però no fem folk, que per mi té a veure amb la música tradicional. I nosaltres fem pop amb contrabaix, acordió i guitarra acústica, però no música tradicional. Tots aquests grups que diuen que toquen folk... Jo no crec que ho sigui, la veritat. Encara que ho sembli.

–¿Per què els 90 van ser els anys del rock, els 2000, els de la fusió, i ara el d'aquest pop-folk?

–Qüestió de modes, m'imagino. I la influència de Manel, que són els que van començar l'onada diguem-ne folk i després tots ens hem anat apuntant al carro.

–¿Quina relació ha tingut vostè amb el rock català?

–Em va agafar quan vivia a Eivissa i allà no s'escoltava gaire, la veritat. Però mai no n'he sigut gaire fan. Vaig enganxar algun concert de Sopa i dels Pets, i para de comptar.

–¿Li interessa més la part sociològica que l'artística?

–Van tenir un paper importantíssim a l'hora de normalitzar la música en català: feien un rock més global, però cantat en català. Avui cantem en català perquè és la nostra llengua, sense cap altra connotació, i la música catalana té un un so, un segell particulars.

–Qui vingui dissabte dissabte amb l'esperança de trobar-s'hi una nova Jenifer, ¿s'ha equivocat de concert?

–El que es trobarà és molta festa; venim a defensar Postals, un concentrat de bon rotllo, d'alegria i d'estiu. Tot això, en dotze cançons. I a suar i fer suar la cansalada sense deixar-nos res a dintre. No serà un concert per seure, això per descomptat.

Per a més informació consulti l'edició en paper.