Els cinc escocíos, després de passar per cal maquillador perquè els deixés la fila de terminators que gasten a la portada del nou disc Foto: EL PERIÒDIC

Líder de Mojinos Escocíos, dimarts a Sant Julià

Amb vostès, el Sevilla, l'home que rivalitza amb Ecclestone en qüestió d'elegància indumentària. I l'home a qui, quan li plantes un micro al davant, li agafa de sobte una saludable incontinència verbal. Diu Miguel Ángel Rodríguez (San Juan de Aznalfarache, 1970) que no fan gires, que ell i els seus Mojinos són a la carretera des que el 1996 es van liar la manta al cap i van sortir a donar canya. Han passat tres lustres, tretze discos, un grapat de hits del rock destraler, litronero i cavernícola –deriva escatològica, amb caca, pet i cul– i dimarts tanquen la festa major laurediana amb Semos unos máquinas, la seva 14a criatureta.

–No ens ho torni a fer: ho dic pel patatús del 2011, que el va obligar a cancel·lar el concert d'Encamp i ens va deixar tots amb l'ai al cor.

–Diverticles. Me'n van sortir quatre, un es va complicar i em van haver de seccionar 30 centímetres de còlon. Vaig perdre 20 quilos però tranquils tots, que n'he recuperat 15 i torno a ser el d'abans, com comprovareu dimarts.

–Si d'alguna cosa havia de llepar El Sevilla era de divertículs...

–¿Ho dius per diver...tit o per diverti...cul?

–Vostè dirà.

–Doncs poca broma: 20 dies sense beure ni aigua, alimentant-me amb sèrum. I un mes i mig sense pujar a l'escenari.

–¿I com se sobreviu, amb 30 centímetres menys de còlon?

–Per sort, me'n queden 80. Però no pensis en excessos alimentaris ni de cap altre tipus... Segons els metges, potser hi té a veure el desordre en els horaris de menjar, però, ¿qui ho sap?

–¿No em dirà ara que s'hi mira gaire, a l'hora de triar el menú?

–Atenció, perquè jo enganyo molt: ¡a mi el que m'engreixa és l'aigua! I quan sóc a casa, no perdono ni un dia de gimnàs i natació. El que passa és que rarament hi paro, per casa.

–Que bèstia. Per cert, ¿què és més: ser uns «monstruos», com deu anys, o uns «máquinas», que és el que són avui?

–És el mateix, home. El que passa és que antigament et deien “estáis hechos unos monstruos”, i avui toca això de “máquinas”. Amb una diferència: que el monstruo del 2004 estava en plena forma, i al máquina d'avui li cal passar de tant en tant per cal metge, perquè cada vegada se li acumulen més els curtcircuits. L'edat, vaja. Comencem a ser antics.

–Que són uns “máquinas”, queda clar. ¿Modèstia a part? ¿O la modèstia és per als pusil·lànimes i per als dèbils d'esperit?

–És que si no ho diem nosaltres, que som els millors, no ens ho diu ningú. I entre tu i jo: més guapos sí que n'hi ha, que hi farem, però som els millors. I ho demostrarem durant les dues hores del concert. Després, opina. Però a l'escenari no li tenim por a ningú: som els Mike Tyson del rock'n'roll.

–¿Aquells títols quilomètrics estil Led Zeppelin... ¿què se n'ha fet? ¿La crisi, que obliga a retallar?

–Aquest disc s'havia de dir inicialment La peor banda de rocanró que hayas escuchado en tu vida. Però de seguida vam detectar que s'estava imposant això que «Eres un máquina», li vam donar la volta, vam escriure un parell de cançons al·lusives i ens vam quedar en Semos unos máquinas.

–Más rabo que la Pantera rosa. Exactament, ¿de quants centímetres estem parlant?

–¿Parlem de la llengua, oi?

–Vostè sabrà.

–T'explico. Feia tres o quatre discos que no cantàvem als nostres atributs –perquè ho hem provat tot, «el mango de la sartén», «la sota de bastos», «el rabo del demonio», i les idees s'acaben– i n'hi ha hagut prou de treure aquesta canço perquè el fan acèrrim digui: «És que tios, aquest disc és com els primers, soneu com abans, es nota que no feu cançons per complaure les radiofórmules, que no us heu amariconat...”

–I això que significa: ¿que aneu pel bon camí?

–Ens venia de gust una cançó d'aquestes, i està clar que al fan de Mojinos, també. Acceptem suggerències per a la pròxima, perquè n'hi haurà.

–Jorge Bucay ha arribat a recomanar els seus discos com a teràpia contra la depressió. Això, ¿és una floreta, o una mala jugada?

–Un honor. Tenim el retall penjat al local d'assaig. Des d'aleshores li enviem tots els que anem publicant. Tenim constància de malalts que s'han recuperat escoltant Mojinos: una noieta d'Astorga que era sorda, per exemple, va començar a sentir-hi escoltant un disc nostre. I hi ha més casos.

–A veure si és perquè hi sentia malament, i quan hi senti bé, els abandona.

–Ara que ho dius, podria ser.

–Perdoni que insisteixi, però per molt menys a d'altres els han fet sants.

–Doncs és veritat: n'hi ha que no s'obliden d'avisar les càmeres de televisió cada vegada que van a un hospìtal. Nosaltres no ho hem fet mai, això. Ni ho farem.

–Això de disfressar-se de zombi, ¿pur oportunisme? ¿O és que són fan de zombilàndia?

–¿Per què ho dius?

–Per les imatges promocionals del disc.

–¡Que no són zombis! ¡Son terminators! Va ser una sessió de body painting memorable: vuit hores amb l'artista, que es mereix un monument, el pobre, perquè no deu ser el mateix pintar-li unes floretes als pits a una senyoreta que pintar-nos a nosaltres de terminator.

–Doncs hauré de reformular la pròxima pregunta: ja que no em valen els zombis, ¿qui són els “máquinas” de la vida política espanyola?

–Que tremolin els polítics el dia que El Sevilla faci com el grillo aquell italià i em presenti a les eleccions. De regidors chusqueros del meu poble hi posaré els quatre mojinos, i ja veuran.

–No seria el primer: Cal·lígula va nomenar senador el seu cavall Incitatus.

–T'asseguro que els meus mojinos són més rucs que el cavall de Cal·lígula.

–El repertori de dimarts: ¿repassaran els èxits de Mojinos, des de Chow chow fins a Jerónima, Ueoh! i Sexo, furbo i rocanró?

–Fa sis discos que no venim a Andorra, així que hem de recuperar tot aquest material que no hi hem tocat mai, al costat –evidentment– dels clàssics de sempre. Es tracta de satisfer el fan que se les sap totes i també el que ha vingut al concert de casualitat, que no marxi abans d'acabar. Que tothom s'hi enganxi.

–Algú ha dit: «El Sevilla és el més semblant a Borat que han donat els escenaris espanyols». No està malament, ¿oi?

–Gens. I m'ho apunto. M'han dit de tot, des de Rubeus, el guardabosc de Harry Potter, fins a Lenny Kravitz després d'haver-se cruspit una paella per a vuit. Així que m'ho empasso tot.

–¿Qui és el seu assessor d'imatge? Li demano –perdoni la franquesa– per no deixar-m'hi caure mai de la vida.

–Sempre he pensat que si haguéssim tingut assessor no ens hauria sortit tan bé, la cosa. Vam buscar aquest look dels anys 70, inspirat en aquelles bandes que nedaven entre les aigües del rock i les del heavy: ens n'agradaven les peces de cuir, la dèria de sortir a cantar amb el pit despullat... ¡Aquestes coses ens molen! El més sorprenent és que hem arribat a tocar en un festival entre la Pantoja i Maria del Monte: ¡amb les aquestes pintes!

–Confessi: el seu somni, ¿és tenir reality propi, com Osbourne?

–Somiar, somiar, somio a tenir un dia la bodega d'Osbourne, més que en el reality d'Ozzy. Dues productores –a banda de l'MTV, ep– ens van proposar de fer-ne un, de reality. Però s'hi ha de néixer, com Ozzy, que era genial. Me l'empassava tot i recordo moments sensacionals: per exemple, quan els diu als seus fills: “Mireu-me bé perquè veieu el mal que les drogues poden arribar a fer en una persona”.

–L'última: ¿coneix el nou pop-folk a la catalana, els Manel i companyia? ¿Li interessa? ¿O la considera música per a fluixos?

–Em sembla bé que els grups catalans cantin en català. Sempre he pensat que un artista ha de cantar en la llengua que senti. Aquests grups espanyols que canten en anglès en un país on ni els presidents de govern en saben, doncs francament, no ho acabo d'entendre.

–És clar, és clar. Però bé, més que per la llengua, li deia pel gènere.

–«En esta olla hay cuchara para todo el mundo». I no ens oblidem d'una cosa: alguns d'aquests grups de què em parles estan venent ara mateix a Catalunya més que molts altres a tot Espanya. Així que un respecte. No és casualitat. Ni patriotisme.

–¿Sabria taral·lejar una canço de Manel? ¿Ni tan sols Criticarem les noves modes de pentinats, aquella que diu que «ja em veig de record mig trist, que se't creua pel cap una mala tarda»?

–És que una cosa és el respecte, una altra l'amistat, i una tercera, el gust. Pablo Alborán em sembla estupend, però mai no me'n compraria un disc. I segurament ell opinarà el mateix de Mojinos. Ni me'n compraria cap de Mikel Erentxun, bellíssima persona i que consti que ja m'agradaria haver venut el que ha venut ell. Amb Manel, el mateix. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.