• Gaudir de l'Eubo en directe és tota una experiència digne de repetir

A dalt, el concert de l'Eubo a Sant Esteve d'Andorra la Vella, divendres passat. A baix, el muntatge de dansa per als menuts programat a Sant Domènec, dijous passat, a la Seu d'Urgell Foto: FEMAP

Si em trobés en la tessitura de definir que és, o que hauria de ser Europa, un projecte integrador com el de l'EUBO, seria una bona resposta. Un grup de músics joves, de diferents nacionalitats i escollits en un procés de selecció molt exigent, acollits en una orquestra, que donarà uns fruits –els concerts– que són a l'abast de tothom. Els components de l'Orquestra Barroca de la Unió Europea –l'acrònim català de la qual seria OBUE– saben que, la seva presència en la formació és efímera i que quan acabi la temporada, altres ocuparan el seu lloc. Tot plegat fa que l'experiència sigui molt cobejada, per als aspirants.

Aquesta formació repeteix en el FEMAP i per petició expressa, va actuar a Andorra la Vella, a l'església de Sant Esteve, divendres passat. El programa que presentaven, sota el títol del magnetisme de Londres, també mantenia unes grans ressonàncies europees. Durant el segle XVIII, el Regne Unit, i en especial la seva capital vivien un moment d'esplendor gràcies al comerç amb les colònies i a la privilegiada situació política. D'aquella època data un llibre tan fonamental en la història de l'economia, com és La riquesa de les nacions d'Adam Smith (1776).

No es estrany doncs, que molts artistes, i entre ells els músics, fossin atrets per aquesta bonança econòmica, que els prometia poder exercir el seu art, de forma més lliure i lluny de les corts i dels mecenes de caire religiós. No cal apuntar que l'exemple més revelador d'aquest fenomen migratori ens el dóna Händel, que va marxar d'Alemanya, per a triomfar a Anglaterra.

Però així com quan mirem el cel estrellat, no només ens fixem en Sírius, tot i ser la més brillant, l'EUBO va oferir un concert de gairebé dues hores on es revisava l'obra de dos italians d'origen –Giuseppe Sammartini i Francesco Geminiani. També hi va haver temps per escoltar l'obra d'un suec, Johan Helmich Roman i no deixar de banda els de casa, donat que es va poder gaudir d'un compositor que, en el seu moment era molt famós, William Boyce, i que desprès va deixar d'interpretar-se –tret dels serveis religiosos anglicans–, i de Charles Avison que fou deixeble de l'abans esmentat Geminiani del qual adaptà l'estil, com es podia comprovar en el Concerto 3, que es va escoltar divendres.

Gaudir de l'EUBO en directe, resulta tota una experiència, pel nivell dels seus intèrprets i pel programari, sempre selecte, que ofereixen. Veure les evolucions del director Lars Ulrik Mortensen, mentre condueix el concert i intuir com els músics estableixen el diàleg amb els instruments, que sovint es veu reflectit en un simple intercanvi de mirades, no és un fet que es pugui gaudir en un mp3, ni per radio. Cal ser-hi present.

On y danse

El Femap d'aquest any, també ha tingut la pensada de programar un espectacle destinat al públic més petit, amb un espectacle de les característiques de La xacona i el rigodó ara ballen el ball rodó. Un musical creat per Xuriach –un nom que deriva del cognom d'una nissaga de constructors d'instruments de vent, de fusta– que ens permet fer un recorregut per les danses que es ballaven a casa nostra als voltants del 1714. L'espectacle també sorgeix d'una adaptació d'un muntatge previ Nous minoès, ayrosas contradanses. La història girava al voltant d'un mestre de dansa, Rigodó, que vol mostrar el seu saber a una avantatjada alumna la Xacona i estava plantejada de manera que, sense programa, l'espectador pogués anar esbrinant la mena dansa que es representava a l'escenari.

Ambdós dansaires anaven escortats per, en Bufacanyes i en Trempacordes. Uns noms reveladors per descobrir quina mena d'instrument tocava cadascú. La tradició, representada per en Rigodó, tal i com li pertoca a un mestre, volia mostrar a l'alumna les danses pròpies del país, com ara la pavana, amb la que començava l'obra. Però, la Xacona, més jove i, lògicament més díscola, es deixa enlluernar pels balls de caire francès, la darrera moda.

I desprès de mostrar-nos com es balla una sardana i un ball de bastons, amb la resta d'actors, la Xacona decideix desaparèixer per anar a descobrir aquest balls gals, com ara el minuet. En tornar però, el mestre és capaç de demostrar-li que, tot i les aparences, estava molt al cas dels nous vents, potser exòtics, que bufaven del nord. El ball de màscares, interpretat en solitari per la Xacona, donava peu a les contradanses, que s'encadenaven en corranda, gavota i xacona.

Un encavalcament de danses acabaria coneixent-se com a suite –aquest terme donà peu a les primeres manifestacions de caire orquestral i que, en mans de músics com ara Bach, arribà al seu esplendor. Amb un vestuari molt apropiat, que permetia a l'espectador descobrir l'origen d'una expressió tan nostra com ara anar de vint-i-un botons, i un repertori d'instruments d'època, entre els que destacaven el boixí –el predecessor del fagot– i el tamborí de cordes –el qual fou conegut arreu del continent i només s'ha conservat en alguns racons del Pirineu francès, aragonès i a vall d'Arán–, l'espectacle va ser molt didàctic i amè.

Tot un repte pels actors donada la calor i el poc públic que es va acostar fins a la sala de Sant Domènech, a la Seu d'Urgell.

Per a més informació consulti l'edició en paper.