Balmaseda acaba de muntar els cavalls de Fixats en la contemporaneïtat al pavelló andorrà de l'Arsenale Foto: ÀLEX TENA

ARTISTA "VENECIÀ", AUTOR DE LA INSTAL·LACIÓ "FIXATS EN LA CONTEMPORANEÏTAT".

Ara fa dos mesos es va inaugurar la Biennal de Venècia. Hora de fer un primer balanç amb Javier Balmaseda (1971), pare de Fixats en la contemporaneïtat, el ramat de cavalls dissecats que acapara el protagonisme del pavelló andorrà i que per primera vegada en molt de temps ha convertit una qüestió artística en un tema de conversa al carrer. A compte de les pobres bestioles dissecades, és clar. També a Venècia, passin i ho veuran.

–Ho va dir vostè aquí mateix: «Vaig a Venècia a donar la campanada». ¿Ho ha aconseguit?

–Perdona, però això ho vas escriure tu.

–Té raó. Les seves paraules exactes van ser «donar un cop a la porta». ¿Se n'ha sortit?

–La veritat és que hi ha desfilat molta gent, per l'Arsenale, tant professionals –artistes, comissaris, galeristes, curadors– com particulars.

–Especifiqui, sisplau.

–Tots amb els que vaig poder parlar destacaven –encara que m'estigui malament de dir-ho– la qualitat de la instal·lació. Que no els deixa indiferents, coincideixen. D'altra banda, compartim nau amb dues grans mostres d'art xinès: la de l'esquerra disposa d'un pressupost de 2,5 milions d'euros; la de la dreta, de 5.

–I vostès, de 200.000.

–Exacte. El cas és que no van parar de fotografiar, fotografiar-se i fotografiar-me amb els cavalls. Hi deuen circular centenars de fotos meves, per la Xina. I col·leccionistes europeus també s'hi han interessat: el suís Uli Sigg, per exemple, que va ser un dels pioners que als anys 70, quan ningú no ho feia, es va interessar per l'art xinès. Ell també va venir a veure'ns.

–I tots aquests copets a l'esquena, ¿s'han traduït en res de concret?

–Tinc un parell d'exposicions emparaulades. Una de les quals, a París. Però s'han d'acabar de concretar.

–¿Amb el ramat de Fixats en la contemporaneïtat?

–No ho tinc encara decidit del tot. Però diria que aquesta instal·lació donarà encara unes quantes voltes.

–El ministre Esteve augurava setmanes enrere que s'exposarà a Barcelona en el marc de la Ramon Llull.

–Ho he sentit a dir. No en sé res més.

–En resum: ¿ha cobert les expectatives amb què es va plantar a Venècia?

–Com diu un amic, l'art no és una prova de velocitat sinó una carrera de fons.

–Per cert: ¿quines eren, aquestes expectatives?

–Que la meva obra obtingués un cert ressó entre la crítica: han sortit articles i referències en revistes especialitzades sueques i australianes. En aquest sentit, n'estic satisfet.

–¿Ha suscitat la instal·lació alguna crítica o polèmica «ecologista»?

–Abans de la inauguració l'empresa que porta la curadoria del pavelló va utilitzar per a la promoció imatges de Sòlids aparents –aquella instal·lació meva amb rates vives– i sí, els van ploure les crítiques i es van acollonir. Així que em van demanar un text que expliqués ben claret que Fixats en la contenporaneïtat era una obra neta i lliure de sospita.

–¿Què li van fer dir, exactament?

–La veritat: que les pells dels cavalls eren el subproducte d'un procés industrial i que no els havia fet sacrificar per bastir la instal·lació.

–Doncs potser no els hauria anat malament, una mica de polseguera.

–Potser no. Però és que no deixa de sorprendre'm, tot plegat, perquè precisament a Venècia s'hi ha prodigat Maurizio Cattelan, amb cavalls i rucs i gossos dissecats.

–Per cert: ¿hi tornarà a treballar, amb cavalls?

–Els animals dissecats són un recurs expressiu. Si el torno a necessitar, hi treballaré. Però ara mateix ho dubto. I al final, treballar amb animals és buscar-te problemes. Tinc moltes idees amb rates vives. Però tant els galeristes com les institucions s'ho pensen dues vegades: no és que no hi creguin, però prefereixen estalviar-se problemes amb els ecologistes. Pura hipocresia perquè, ¿quina diferència hi ha entre tenir una rata en una gàbia a tenir-la en les estructures metàl·liques de Sòlids aparents?

–¿Algun pavelló que el sorprengués gratament, a Venècia?

–L'espanyol, amb la muntanya de runa de Lara Almarcegui. I Bang, la instal·lació amb tamborets del xinès Ai Weiwei. Però t'he de dir que hi ha una cosa de l'art contemporani que em crispa.

–Això es posa interessant. Endavant.

–S'ha perdut la capacitat de síntesi. Els artistes es dediquen a explicar històries, a desenvolupar tota una narrativa amb una conclusió final. Això em cansa.

–Perdoni, però jo creia que l'art contemporani –incloses les instal·lacions com Fixats en la contemporaneïtat– era textual quasi per definició.

–Potser sí. Però hi continuo trobant a faltar la capacitat de resumir tot aquest bagatge teòric, massa textual, en una imatge que parli per ella mateixa.

–¿Tornarà a Venècia, abans de la clausura?

–Al setembre, probablement. Crec que serà interessant de retrobar-me la meva obra amb el cap fresc, després de mesos de no veure-la.

–Entre vostè i jo i ara que no ens sent ningú: ¿quant té Venècia de competició nacional, quant, de tinglado comercial, i quant, de fira purament artística?

–Això dels pavellons nacionals és una cosa tronada, una rèmora, un format heretat d'altres temps i que suposo que per inèrcia i per tradició no s'atreveixen a tocar. Tampoc no s'hi va a vendre. De fet, moltes de les obres que s'exposen serien invendibles. Del que es tracta és de mostrar.

–Ara que parla d'obres invendibles... ¿No ho dirà per la seva?

–Doncs no. Crec que Fixats... es podria vendre perfectament. Ho deia més aviat per l'espanyola.

–¿Que ha tingut alguna oferta?

–No.

–¿I en què treballa, ara, si no és indiscreció?

–Sempre tinc uns quants projectes al cap. Fixats... n'era un més, i ha trobat el seu moment. A veure si els altres tenen la mateixa sort.

–El seu ramat, ¿acabarà al magatzem de Patrimoni?

–¿Què et fa pensar que es quedarà a Andorra?

–¿Que no serà així?

–No està decidit. En qualsevol cas, seria tristíssim que acabés en un magatzem, ¿no?

–Per fer-nos-en una idea: quan una instal·lació de les seves no es ven, ¿on va a parar? ¿Quin va ser el destí de Sòlids aparents?

–Les rates les vaig portar a un zoològic i van servir d'aliment a les serps del terrari. I només conservo alguna esructura metàl·lica. Per una qüestió d'espai.

–¿I amb les carcasses d'Avui tot no m'és ja indiferent?

–Ho deu tenir el ministeri. Si és que no va acabar a les escombraries.

–Ho veu, com no anava tan desencaminat. Per acabar: de cara a pròximes edcions, ¿què es pot millorar, de l'aventura veneciana?

–L'Arsenale és un bon espai, però té un greu problema d'accessibilitat: anar-hi, i sobetot marxar, requerix molt de temps perquè t'obliguen a fer una volta. I això és un hàndicap per exemple a l'hora de portar-hi crítics, galeristes, comissaris... I el pressupost: al final, els contactes, el poder de convocatòria, depenen en bona part de detalls com poder posar-li un taxi al crític de torn. Pressupost. Els xinesos, 5 milions d'euros; nosaltres, 200.000.

Per a més informació consulti l'edició en paper.