• L'Accademia del Piacere va conquistar el públic que es va congregar a Sant Miquel

El concert d'Accademia del Piacere a l'església de Sant Miquel Foto: FEMAP

Abans d'entrar a Sant Miquel, diumenge al vespre,per tal d'escoltar a l'Accademia del Piacere, em va comentar un espectador que repetia concert. Dissabte, ja havia acudit a Torre de Cadbella, i pujat fins a l'Estany Gento. Un marc, sens dubte, difícil d'igualar. Però tal com anuncia el nom de la formació, el plaer, és pot portar d'un lloc a un altre i sempre agrada poder tornar-lo a experimentar. Com no podia ser d'un altra manera aquest any, tot just començar el concert, va començar a ploure amb ganes. Un fet que ens permetia experimentar el plaer d'estar a cobert. Potser per aquet motiu, el públic va començar fred, indecís, ja que no va trobar el moment d'aplaudir la primera interpretació Moresca. Val a dir que, al meu costat, fins i tot s'estaven a contestar els missatges del telèfon mòbil. Però el que estava succeint al escenari anava de debò. A mesura que hom es fa gran s'adona de que el plaer, especialment si es de caire sensual augmenta quan hi ha matisos. I els músics, de seguida es van cuidar de demostrar que, el concert, n'estaria ple. En la segona obra, La dama le demanda el públic estava guanyat. Fins i tot el meu veí, havia guardat el telèfon a la butxaca.

Crec que es fa difícil explicar el terme duende, que s'aplica als músics flamencs, i que tant fugisser acostuma a ser, tot i que, si ha una cosa que el caracteritza és que es pot identificar quan s'escolta. (De fet, és prou coneguda aquesta vesant de l'Accademia, que ha col·laborat amb el cantant Arcàngel en la gira Las idas y las vueltas). El que si vaig poder comprovar es que la música espanyola que ens van oferir estava plena de misteri i que, probablement, les obres programades, d'entre el segle XVI i XVII, formaven part del que serien les beceroles d'aquest gènere musical que, tal i com el coneixem avui en dia, es pot dir que data del segle XVIII. El públic ja es trobava del tot implicat com ho demostra que en l'obra abans dels bisos, que tot fent honor al seu nom xàcara, (una mena de música per ballar, de caire improvisat) uns nens es deixaven endur per la música, tot i estar en la falda de les seves mares, que intentaven controlar-los. Però, com totes les coses que es viuen amb una gran intensitat, el concert es va fondre en un tres i no res. Per acabar, els músics van tornar e interpretar Diferéncias sobre guárdame las vacas, un títol que no podria ser més pirinenc i que m'agradaria poder haver escoltat a l'Estany Gento, on de ben segur, els animals eren a prop i un Pasacaglia, que van aconseguir que el públic aplaudís una bona estona. El plaer s'aturava de moment, donat que jo no podria gaudir, com el senyor que havia anat a l'Estany Gento, d'un segon concert. Em quedava, per contra, un altre plaer on refugiar-me. El fet de poder-los explicar el que havíem viscut.

Per a més informació consulti l'edició en paper.