Eloy Garcia realitza uns exercicis de recuperació al gimnàs Foto: TONY LARA

TRIATLETA

Li van extraure un tumor el passat octubre. Com a conseqüència de la intervenció, va patir una hemiplegia –paràlisi de la part esquerra del cos– i va caure en les tenebres, de les que ha sortit a base d'esforç. El diumenge era inscrit per disputar la natació de la triatló d'Andorra, però una amigdalitis i la suspensió de la part de nedar per part de l'organització li van impedir presentar-s'hi, tot i haver-se preparat a consciència fins i tot millorant els seus registres.

–Ha penjat a Facebook un vídeo d'agraïment.

–Vaig estar la setmana passada a la platja i hi havia tornat a córrer altra vegada. Em vaig trobar molt bé, en pla superman, i em vaig dir que aquesta telenovel·la ja s'havia acabat. Ja no vull explicar més històries de la malaltia perquè ja estic bé i fer el vídeo era una bona manera d'agrair a tots els que han estat al meu costat, a la família i els amics.

–¿Ha passat el pitjor? ¿Està totalment recuperat?

–Estic recuperat, hi ha alguna seqüela però res a veure amb el que tenia. Estic per treballar, per fer una triatló per competir, no, però sí per gaudir.

–¿Pot sortir en bicicleta i a córrer?

–A córrer per la sorra de la platja, sí. Pel passeig, encara no em veig. És un trote cotxinero com el que ja he fet a la pista d'atletisme amb Rodellar. Amb ell vaig fer 100 metres, i a la platja he fet un quilòmetre, i per sorra, per la part profunda, no per la dura, que si caic a terra no em faig mal.

–¿Encara té aquesta por a perdre l'equilibri i caure a terra?

–Ara ja no. Després d'aquesta setmana que he estat amb amigdalitis a l'hospital, ja veure'm, perquè m'estic atrofiant.

–En novembre la mobilitat era nul·la, en febrer era d'un 25%, ¿i ara?

–Del 95%. Estic a tope.

–Fins i tot s'havia apuntat a fer la triatló d'Andorra del passat cap de setmana per relleus, en natació.

–Estic nedant molt. En ritmes entre 1min 15s i 1min 20s, ho prometo, vaig fer un test de 3.000 metres abans de la prova i em vaig quedar flipat. Feia molts anys que no nedava així. Perquè et facis una idea, hagués sortit de l'aigua amb els primers.

–Miguel Ángel Rodellar, el preparador físic que ha estat amb vostè tot aquest temps, va dir en febrer que l'objectiu era «la triple flexió»: de turmell, genoll i maluc. ¿Està superada?

–Superadíssima. Estic saltant, estic fent de tot.

–És a dir, que si avui algú es creua amb Eloy Garcia pel carrer, ¿no nota res?

–Fins la setmana passada, no, anava coix, però amb la canya que em vaig donar a la platja, ja ni coixejava ni res.

–Ara ha patit una amigdalitis que l'ha fet ingressar a l'hospital.

–Em ve possiblement per excés d'entrenament de natació, perquè m'agafaria baix de defenses.

–¿Vostè és conscient que ha passat de no poder moure's, a en febrer caminar en crosses i ara fins i tot pensava en fer la natació de la triatló?

–No estava per fer-la, sinó per sortir al davant. I no ho dic per dir, sinó que he fet tests.

–La idea de fer la triatló, ¿l'ha ajudat?

–Clar. El més important no era la triatló, era ficar-me una fita i això m'ha ajudat a millorar moltíssim. Si després no he pogut fer-ho per l'amigdalitis és el de menys, perquè tot l'entrenament m'ha servit.

–¿I ara què pensa de l'hemiplegia?

–Que encara deu quedar alguna cosa... Quan em posi a treballar ja veurem quines limitacions tinc, però jo em sento capaç de tot.

–Va dir: «No vull escoltar mai més ‘no pots'». ¿Segueix sent el seu lema?

–I tant, més que mai. De fet porto una polsera que posa ‘res no és impossible'.

–¿Quina ha estat la resposta que ha rebut pel vídeo?

–M'ha sorprès. Mira, un dia vaig fer una inversió econòmica a la borsa i vaig perdre diners, però m'he adonat que la inversió que he fet en amics és molt gran, perquè a mi no m'ha faltat ningú. Tots han estat al peu del canó, no m'han fallat ni per fer-me un cafè. Els primers, la família, i els amics... increïble. No puc ni passejar pel carrer. Arran de sortir l'article en El Periòdic, en febrer, em paren per saber com estic, fins i tot gent que no conec. És increïble. M'han arribat missatges des d'Estats Units, Argentina... I ara amb el vídeo també he rebut moltes respostes de gent que està en una situació pareguda i que diuen que els hi ha anat molt bé. Estic flipant.

–Quan vostè va estar paralitzat va parlar amb Albert Llovera i ell li va ajudar. ¿Què li diria ara?

–No ho sé, la veritat, el mateix que a tothom, que moltíssimes gràcies. Això és com un virus que s'encomana. Ell et passa el seu, la seva lluita, la seva empenta, i jo ara em veig capaç d'engrescar la gent.

–Quan surti de l'hospital per això de l'amigdalitis, ¿què farà?

–Continuaré treballant, no em conformo. Quan podia caminar, la idea era córrer, i ara que puc córrer, la idea és córrer més ràpid i més àgil. Sempre es pot anar una mica més lluny. No conformar-se és el més important, perquè si no continuaria en la cadira de rodes.

–Vostè és l'alma mater de la triatló popular d'Andorra que organitza el Club Serradells al setembre, i hi és habitualment amb el micro a la mà fent d''speaker'. ¿Hi tornarà?

–Amb el micro segur, però en el meu cap està la idea de fins i tot participar-hi.

–¿Creu que podria fer-ho?

–Sí.

–¿I ho ha consultat?

–No, és una de les idees que m'ha vingut, però Rodellar no em pararà, m'espentarà al buit. S'ha de ser valent, com la meva dona que no ha tingut por mai. Rodellar és valent i racional. Tenim mesos per provar.

Per a més informació consulti l'edició en paper.