• La cançó tradicional va ser l'estrella del concert que Cum Cantico a Sant Miquel

Cum Cantico en el concert que va oferir dimecres passat Foto: FEMAP

A casa sempre m'han explicat que, fins fa quatre dies, no era estrany escoltar a la gent cantar pel carrer, mentre exercien els seus respectius oficis o, fins i tot, era relativament senzill que els refilets dels veïns s'escolessin pels celoberts de les cases.

En l'actualitat, se'ns fa estrany fins i tot pensar-hi. Així quan trobem a algú que cantusseja, sense motiu aparent i ni que sigui d'alegria – o si els cants reflecteixen felicitat- és probable que acabem per mirar-lo malament. No crec equivocar-me massa si escric que, en l'època actual, potser és quan menys s'ha cantat de tota la història tot i que la televisió ens ha fet creure que hi ha figures amagades de la cançó, a descobrir, en cada cantonada.

Tal i com apuntava el nom de la formació que actuava dimecres passat, a la Capella de Sant Miquel de la Seu d'Urgell, Cum Cantico, que vindria a significar «amb una cançó», l'estrella de la nit era la cançó. Per a fer-ho més entenedor el guitarrista i tiorbista Santiago Figueras ens explicava com, fins fa no gaire, la vida de les persones estava molt més marcada pel calendari, especialment el litúrgic i aquest, no cal dir-ho, estava subjecte a les estacions.

Durant el concert, i a través del seu programa, entenies com la música, ajudava a la gent del tombant del segle XVII a fer girar aquesta roda. I com aquesta música, en institucionalitzar-se i passar a formar part del dia a dia del poble esdevenia un lubricant que donava llustre a la seva cultura i a la seva identitat.

Repertori popular

Per assolir aquest objectiu els dos músics desplegaren un ampli ventall d'obres de la època, que van repassar des de la música més popular, com ara la cançó de Setmana santa, El moliner i sense oblidar L'hereu Riera o La dama d'Aragó, a la més institucional, amb peces com ara Lamentacions de setmana santa o Els motets dirigida a la Verge. L'espectacle també va incloure tres obres que no foren acompanyades per la veu d'en Xavier Pagés. Dues xacones que, com va explicar en Santiago Figueras, a casa nostra reben el nom de mariones i el Ball de l'àliga de Barcelona, recuperat recentment i que sembla ser que s'interpretava a tall d'homenatge per als visitants i que també guarda moltes similituds amb al més conegut Ball de la Patum de Berga.

Mentre tornava cap a casa, tot intentant recordar la tonada de El moliner, vaig pensar que, tot i que sempre s'ha dit que els que cantem malament fem ploure – i aquest any està plovent i de quina manera!–-, potser si cantéssim al nivell que es feia en el segle XVII –encara que no li arribéssim a la sola de la sabata al baríton Xavier Pagès–, podríem fer front al canvi climàtic (social, polític... ). I si més no, escoltar com cantem, ens permetria afrontar-ho tot plegat de forma molt més alegre.

Per a més informació consulti l'edició en paper.