• Ara també hi ha personal que matina, però en condicions normals ja ningú es retira quan es fa fosc

Hi ha una dita popular, avui en desús, que es feia servir quan se n'anava a dormir molt d'hora: «Aquest se'n va a joc, a l'hora de les gallines». Això volia dir que procedia com l'aviram, que s'ajoca per dormir quan el dia decliva, però encara hi ha llum, hora biaxa que en diuen a Mallorca, en correspondència a retirar-se a dormir aviat la gent es llevava a trenc d'alba a les primeres clarors, s'aprofitava al màxim la llum diürna. Naturalment que en la actualitat també hi ha personal que matina, però en condicions normals de salut ja ningú es retira quan es fa fosc, i es que encara que sigui negra nit un hom pot transitar per carrers i places il·luminats com si volguessin fer la competència a l'astre rei, a l'arribar a casa, oh prodigi!, en té prou amb prémer una palanqueta perquè es faci la llum.

Fa cent anys que a Andorra es crearen les mútues elèctriques, les que encara avui existeixen, s'instal·laren petites turbines mogudes hidràulicament, quasi sempre aprofitant la resclosa a la canal d'algun vell molí fariner abastint somerament de corrent elèctrica –llum– a part de la població de les Valls, al començament dels anys trenta del segle passat es fundà FHASA, companyia de forces elèctriques que subministrà corrent i una xarxa distribuïdora més potent a l'abast de nuclis més amplis del territori, encara trigà, però a arribar a tot arreu, recordem per exemple el poblet veí de Bixissari que, entrada la dècada dels setanta, els seus habitants, quan es feia fosc, feien el que havien fet cada dia des de sempre, encendre teies, espelmes, o estris com els que em dibuixat.

Tres de les peces de la il·lustració són fetes pels estanyets, l'estanyet un professional amb taller-botiga en un lloc cèntric del poble X, però que també era itinerant, anant carregat amb un somer equipament d'eines i material propi del seu ofici: una petita enclusa, soldador, barres d'estany, una ampolla d'aigua règia, martell, tenalles, i d'altres materials necessaris, també aprofitava per fer entrega d'objectes de llauna encarregats per la clientela. Passava fent la ronda per llogarets i masies un parell de vegades l'any, quan se'n anaven les neus i abans de que tornessin, la rutina dels seus serveis era, primer entregar les comandes enllestides i després es posava a atendre el que hi havia per adobar sur place apedaçava calders, paraigües, regadores i d'altres andròmines casolanes, també reparava terrissa trencada ajuntant les peces trencades amb pega i posant-hi, després de fer-hi dos foradets amb el taladre, unes gafes de ferro molt ben ajustades, però el número fort en el que es lluïa de debò era quan una mestressa li duia a estanyar un joc de culleres i forquilles, llavors, si podia ser possible s'instal·lava en la plaça, i si no en l'era de la casa on s'hi pogués encabir l'espectacle per a badocs, parava un tres peus de ferro, al dessota hi posava unes teies i uns tronquets de llenya i hi calava foc, damunt dels tres peus un perol de ferro de forma de mitja pilota buida i tirava dintre uns sarpats de bocins d'estany, a continuació en un balder d'aigua i posava un raig de la misteriosa ampolla d'aigua règia –salfumant– i a dins hi submergeix les cullerers i forquilles, que de seguit es posen a bullir traient un espès i pudent fum verd-negre. Quan desapareix la fumera treu els coberts i els eixugà amb un tros de cassigall, entretant sota l'acció de la calor, l'estany estava fos, en aquest moment el traumaturg estanyet pren la primera cullera amb unes pinces d'una mà, amb l'altra un gros floc de cotó que suca en l'argentat líquid del perol i el passa per la cullera que ell representa a la llum del sol perquè desprengui meravellosos esclats, un OH! espontani s'escapa de la boca oberta dels presents.

Com que en Viotant i Simorra descriu com si hagués vist els nostres trastes de fer llum, encara que ho faci pels dels Pallars, ho transcrivim perquè és impossible fer-ho ni semblantment equiparable: «Molt belles eren també les llanternes processionals i litúrgiques que encara recordem d'haver vist en ús en diverses esglésies pallareses, decorades a base de talls i forats artísticament combinats com les llanterenes casolanes, per acompanyar processons, combregars, extremuncions i enterraments... més populars són les llanternes d'ús domèstic, les més antigues són totalment de llauna.»

A la Plaça Major de Sant Julià, en forn de l'antic Hostal s'hi trobava la botiga de ca l'Estanyet, del Sr. Bonaventura Duró. Quan el coneguérem ja estava retirat, però encara cada dia obria les portes del seu establiment, era un home sòlid, gros, li donaven personalitat uns grans moustaches, en guardem en la memòria, la imatge fixa, d'un petit aparador ple de les andròmines fetes per ell, des de setrills per a l'oli fins a embuts i carmanyoles, dins darrera els vidres, la figura apacible de l'Estanyet assegut en una cadira baixa de boga llegint L'Independant.

Artista polifacètic

Per a més informació consulti l'edició en paper.