• El ministeri restaura aquest estiu el colomer de la Casa d'Areny-Plandolit H Consolidarà l'arrebossat dels murs i es refarà la coberta

Vista exterior del colomer de la Casa d'Areny-Plandolit, amb les bastides per als treballs de consolidació dels murs Foto: ÀLEX LARA

L'historiador Pere Canturri compta a la seva monografia sobre els colomers i les palomeres del nostre racó de món –i no confonguin sisplau les unes, que serveixen perquè les aus hi niïn i hi criïn, amb les altres, els llocs de caça dels coloms salvatges– fins a una vintena d'aquestes singulars construccions que els nostres rebesavis aixecaven perquè quedés clar que allà hi vivia una família amb possibles. De pagesos grassos, hi ha parauyles que només de sentir-les, alimenten. I no deixa de ser curiós, perquè n'hi ha que en un decenni llarg no recordem haver vist mai un sol colom, ni domèstic ni salvatge... Però aquesta vintena de colomers els ressenyava Canturri fa un quart de segle, i ja aleshores molts d'ells eren una pura ruïna, per no dir un record llunyà.

Però no tots. I entre els que han arribat fins als nostres dies de forma més o menys miraculosa hi ha el de la Casa d'Areny-Plandolit, aquesta joieta d'aquí dalt que el ministeri de Cultura s'ha proposat deixar neta com una patena i que constitueix la prioritat del servei de Patrimoni per a la campanya de restauracions d'aquest estiu. Els tècnics hi treballen des de fa quinze dies, i es tracta –segons la cap de Conservació, Berna Garrallà– de recuperar en la mesura del que sigui possible l'aspecte original de l'edifici, que segueix l'estructura habitual dels colomers del país: una torre rectangular –tornem a seguir Canturri– amb una base de quatre metres de costat i une sparets llises d'entre vuit i deu metres.

Amb una particularitat: a diferència de la resta dels colomers d'aquest racó de món, que acostumen a tenir un llosat d'un sol vessant partit en dos nivells i una obertira perquè s'envolin els coloms –pensin un moment en el de Cotxa, a les Bons, si tenen al cap la imatge, i se'n faran una idea– el de la Casa d'Areny-Plandolit consisteix en la reglamentària torre rectangulars coronada, però, «amb un llosat a quatre vessants i una llanterna de quatre cares tapades per una losa amb forats rodons per on s'envolen els coloms». Ho tenen aquí dalt, i ho entendran millor. Una singularitat estructural que l'emparenta, per cert, amb el colomer de la veïna Casa Rossell, que Patrimoni va restaurar ara fa un decenni i que Garrallà defineix com «el palau dels colomers andorrans». Com es veu, una molt saludable rivalitat que els caps de cada casa es van entestar a portar fins i tot al terreny de la colombofília.

En fi, que el de la casa d'Areny-Plandolit –ben amagadet rere l'Auditori, hi accediran pel jardí dels boixos– sembla datar segons els càlculs de Canturri del segle XIX i segueix, especula, patrons de construcció més moderns. El cas és que en l'últim mig segle no s'hi recorda cap intervenció i que el mal estat de l'arrebossat dels murs, tant interiors com exteriors, l'havia posat feia dies a la cua dels pacients de Patrimoni. Li ha arribat per fi el torn i, ja que hi són, també reconstruiran la coberta, amb el seu llosat i la seva estrucutra de fustra –la tenen aquí al costat– que la converteix en un dels elements arquitectònics més interessants d'aquests edificis.

Això serà a finals d'estiu; abans, les restauradores del servei li faran els estiraments reglamentaris: no es tracta tant de repicar l'arrebossat i canviar-lo per un de nou, com de consolidar l'original, adherint el morter al mur i omplint les llacunes, que és el molt poètic terme amb què el gremi de restauradors es refereix al que en una personeta seria un vulgar repeló. Una feina de xino que depèn en primera instància de la climatologia, perquè el morter només es pot reballar a temperatures superiors als 5º. Així que la cosa va per llarg, i es poden planificar tranquilament una excursió de turisme cultural a Ordino, amb classe de restauració inclosa. I si el colomer de la Casa d'Areny-Plandolit es porta bé i deixa una mica de campanya lliure, la segona prioritat de Patrimoni serà aquest estiu acabar la restauració del retaule encampadà de Sant Miquel de la Mosquera, inciada l'any passat i on només falta per repassar el pis superior. Però de la Mosquera i del mestre Oromí –que a finals del XIX hi va perpetrar una restauració tirant a lliure– i del sever judici que l'autor del retaule els va merèixer als historiadors de la Universitat de Girona que van catalogar el barroc nacional, els en parlarem més endavant. Paraula.

Per a més informació consulti l'edició en paper.