• Manet i Renoir acompanyaran Antonio López a l'estiu escaldenc: a partir del 10 de juliol al CAEE

Lola de València, de Manet (aiguafort, 23 per 15,8 centímetres); Baigneuse assise (aiguafort, 18,2 per 14,2 centímetres) i Wagner (aiguafort, 43,5 per 32 centímetres), tots dos de Renoir Foto: édouard manet

Si ens pensàvem que Escaldes ja ho havia dit aquest estiu tot, artísticament parlant, amb la inauguració-sorpresa de les dues Carmencitas d'Antonio López, la setmana passada, anàvem molt errats. Perquè resulta que el Centre d'Art es guardava un as a la màniga. ¡I quin un! Sota el títol Renoir & Manet: impressions de dos genis –¿capten el joc de paraules, oi?– el CAEE ha reunit una trentena de gravats –aiguaforts i litografies– d'aquestes dues patums de l'impressionisme. D'acord: per als que recordin aquelles fastuoses exposicions amb fons de la col·lecció Thyssen que a finals dels 90 van recalar a la sala de Govern, o fins i tot La llum de l'impressionisme, encara no fa un lustre al Museu del Tabac, un grapat d'aiguaforts, ni que siguin de dues de les superstars del moviment, els poden saber a poc. Però no es posin llepafils, esperin a veure el catàleg, i reflexionin un moment: ¿quantes vegades han tingut al davant l'Olympia, la Lola de València o El guitarrista espanyol, per citar només tres de les obres de Manet (1832-1883) que aterraran al CAEE entre el 10 de juliol i el 28 de setembre?

Són gravats, d'acord, però constitueixen una estupenda introducció a l'univers iconogràfic del pare de l'impressionisme. I aturem-nos un instant en aquest nu monumental –l'original fa 190 per 130 centímetres; l'aiguafort és sensiblement menor: 8,5 per 17,2...– que va escandalitzar la bona societat de París quan es va exposar per primera vegada en públic, el 1863. Manet hi reinterpreta un tema clàssic –el nu mitològic a la manera de Tiziano o de Velázquez– però li confereix un aire de pertorbadora, provocadora sensualitat: malgrat el títol, Olympia no és una deessa sinó una meretriu, com delaten la cinta del coll –símbol de l'ofici–, l'orquídia del cabell –una mena de Viagra al París del Tercer Imperi– i el ram de flors que li ofereix la criada negra –el regal reglamentari amb què els clients agraïts retien homenatge a les seves maîtrisses. Per no parlar del gat negre amb la cua erecta que s'estarrufa als peus del llit, ni de la mà amb què la protagonista es protegeix el sexe com dient: «Si no passes per caixa, no tens dret a veure el que hi ha sota».

Tot això, i molt més, és el que ofereix l'Olympia de Manet. Que no arribarà sola sinó en molt bona companyia. Assenyaladament, una desena de gravats que reflecteixen la dèria espanyola que va travessar al decenni del 1860. O millor dit, el que els europeus del moment volien veure com a tipically spanish: ballarines, guitarristes, toreros i anar fent. De tots aquests espècimens en tindrem al CAEE, al costat del que probablement sigui el menys vist i, per tant, el més interessant de la selecció: una sèrie de retrats –d'Eva Gonzalès, la seva alumna predilecta; de Baudelaire, amic íntim i qui va batejar Olympia; la seva cunyada i model ocasional, Berthe Morisot– i tipus diguem-ne populars, des d'El nen de les bombolles de sabó fins a El Filòsof i El fumador en pipa. Tots ells són versions per al cosum domèstic –que no una altra cosa és el gravat– del reglamentari oli en gran format, i posats a buscar-li un però, potser hauríem de lamentar que no hi hagi el corresponent aiguafort de les altres obrers mestres de Manet, des d'El bebedor d'absenta fins a El dinar campestre. Però on ens cansarem de repetir-ho: és ben veritat que no es pot tenir tot.

Al costat d'Olympia i companyia, les senyores, els senyors i els paisatges de Renoir (1841-1919) retraten un univers aparentment paral·lel, ordenat, de felicitat domèstica, senzilla i menestral, dotat d'una innocent sensualitat i d'una molt característica joie de vivre. També aquí hi trobarem a faltar les obres per les quals Renoir ha passat a la història de la pintura, des de Bal au moulin de la Galette fins a l'Esmorzar dels remers i Les grandes baigneuses. A canvi, no es perdin els aiguaforts de Baigneuse assise i Femme au cep de vigne. I quan se sentin ben impressionats, aprofitin l'embranzida, visitin la Carmencita de Coprínces i baixin a Sant Julià per veure els hiperrealistes del Museu del Tabac. ja veuran que bé se senten. I recordin: a partir del 10 de juliol.

Per a més informació consulti l'edició en paper.