• El paleopatòleg Albert Isidro compara les mòmies del faraó Tutankhamon i de la reina Blanca d'Anjou

Perfil del sarcòfag del celebèrrim faraó Foto:TONY LARA

Feia 1,67 metres d'altura, gastava probablement els trets negroïdes propis de la seva ascendència núbia –la comuna als antics egipcis, d'altra banda– i arrossegava una lesió al peu esquerra prou important com perquè en les escenes de caça en què ell és el protagonista aparegui sempre assegut o recolzat en una corssa. Un detall, aquest, absolutament insòlit en la iconografia egípcia, en què el faraó sempre caça a peu o, encara millor, en carro, i que no deixa loc al dubte: l'home més cèlebre de l'Antic Egipte era coix. Parlem de Tutankhamon, és clar, i hem dit home perquè probablement Nefertiti i/o Cleòpatra li discutirien amb tota legitimitat la primacia al panteó de les celebrities egípcies.

Però tornem a Tutankhamon, fill d'Akenathon, que va regnar entre el 1336 i el 1327 aC i que va morir amb tan sols 19 anys. Si en parlem avui aquí és perquè la Societat Andorrana de Ciències commemorava ahir el 90è aniversari del descobriment de la tomba, en un dels episodis més populars de l'egiptologia –ja saben, Howard Carter, lord Carnarvon i aquell «Veig coses meravelloses» que van exclamar en penetrar a la tomba, el 26 de novembre del 1922, i que ha passat a la història de l'arqueologia. I ho feia amb dos pesos pesants de l'egiptologia catalana: l'egiptòloga Emma González, cap del departament pedagògic del Museu Egipci de Barcelona, i el doctor Albert Isidro, traumatòleg, paleopatòleg, antropòleg de camp de les excavacions del Museu Egipci i –atenció, perquè en tornarem a parlar– membre de l'equip forense que va estudiar les mòmies reials de la Corona d'Aragó conservades a Santes Creus, amb atenció especial per a Blanca d'Anjou, l'esposa de Jaume II.

És precisament d'Isidro de qui procedeixen els íntims detalls anatòmics de Tuntankhamon de més amunt. Les causes de la seva mort, després de tan sols un deceni de regant, continuen sent causa de disputa. Ell aposta per l'efecte combinat d'una malària punyetera, una anèmia falciforme –glups– i una fractura de maluc, probablement causada per una caiguda –recordem que el nostre home era coix. Diu Isidro –que és traumatòleg– que avui probablement li hauria curat la fractura; la malària són figues d'un altrepaner: en ple segle XXI continua provocant la mort de milions de persones al Tercer Món, i de fet –diu– «a Tortosa i a Tarragona la gent encara hi podia morir de malària, fa només 70 anys». Tutankhamon pot semblar alt per a l'època, però és que el seu era un poble estiradet, potser per l'ADN nubi: 1,70 de mitjana, i casos excepcionals com ara Ramses II, que arribava fins a l'1,72. És clar que Ramsés va ser excepcional en quasi tot: va morir el 1213 a als 80 anys: «L'equivalent a 120 en l'actualitat», diu Isidro. Quasi res.

Ai, la pobra Blanca

Així que Tutankhamon era una mica més baixet que els seus súbdits. I també va tenir la mala fortuna de morir abans del que li tocava: l'esperança de vida a l'Antic Egipte fregava els 35 anys: una barbaritat, si ho comparem amb els 25 que es calculen per als habitants de l'alehores península ibèrica. I això que ell estava espeicalment ben alimentat i que disposava sens dubte dels millors metges de l'època: «Si no hagués sigut faraó, hauria traspassat molt abans». No és un consol, si et morts als 19, però tambe s'ha de dir que Tutankhamon va tenir, opina Isidro, una bona vida. Millor en qualsevol cas que la de Blanca d'Anjou (1283-1310), que va morir als 27 anys, després d'egendrar 17 fills i parir-ne deu de vius... ¡tots seguits menys l'últim!: «Vivia millor un faraó de l'Antic Egipte que una princesa de l'Edat Mitjana; indiscutiblement», sosté. La pobra Blanca va morir de les complicacions de l'últim part i molt probablement –ironies del destí– patia també de pal·ludisme. I el seu destí estava escrit, opina. El primer embaràs el va tenir als 13 anys; va donar a llum deu fills i feia 1,47 metres d'altura. «Si això és encara avui un factor de risc, imagina't al segle XIII. I multiplicar-ho per deu. Tenia totes les butlletes per quedar-s'hi».

De la comparació entre les dues mòmies, la de Tutankhamon i la de Blanca d'Anjou, no només hi surt guanyant el faraó en –diguem-ne– qualitat de vida; també en l'estat de conservació del paquet: els embalsamadors de Tutankhamon van fer una feina tahn perfecta que Carter i companyia la van haver d'arrencar literalment del sarcòfag. El resultat: li van trencar en l'intent el cap, les mans, les cames i els peus. La feina va ser després per reconstruir el puzzle; Blanca, en canvi, la van llançar a un pou el 1836, amb la Desamortització de Mendizábal, i lógicament va quedar fet un nyap. Tot i així, encara en va quedar prou pelleringa –especialment, les cames– per comprovar que patia de galindons –¡juanetes!– i tenia els dits dels peus en forma d'urpa. No és queels catalans del XIII embalsamessin malament, però s'ha de econèixer, conclou, que la tècnica de momifciació egípcia «era superior a qualsevol altra de l'antiguitat».

No se n'anirà d'aquí Isidro abans de resoldre un dels enigmes recurrents de l'egiptologia recreativa: el suposat origen extraterrestre de Nefertiti, la marastre de Tutankhamon. Es tracta, diu, d'una idealització del cos femení pròpia del període amarnià de l'art egipci. Potser el cànon de la bellesa femenina del moment consistia, proposa, en un crani allargat com el que lluu el sarcòfag de Nefertiti, «de la mateixa manera que les Tres Gràcies són el paradigma de la bellesa del Barroc i això bno vol dir que a l'època de Rubens les senyores fossin així de rodones». En quaslevol cas, sí que és cert que puna dona accedís a dalt de tot de del faraonat era jun fet absolutament excepcional i extraordinari. Nefertiti, en aquest sentit, devia ser una dona especialment llesta –«Una de les més llestes de la història de la humanitat», aventura–, potser una mica mala pècora i també llunàtica, perquè no tenia altre remei per aguantar Akenaton: «Però no en tinc cap dubte: era totalment terrestre».

Per a més informació consulti l'edició en paper.