Foto: TONY LARA

Es fixi el lector un moment –sobretot si és escaldenc– en el tòtem d'aquí al costat. A primera vista potser no li dirà res. Però segur que en na segona miradeta l'entorn li resulta vagament familiar. Sí, home, el Parc de la Mola, amb el comú al fons... Però, ¿no hi troben res a faltar? ¿I el tòtem aquest? ¿D'on ha sortit? Doncs en una molt sàvia i profilàctiva mesura preventiva, el comú ha decidit aquest any protegir el mossèn Cinto de pedra i morter de Sergi mas que des del 2002 senyoreja la plaça en previsió que el vàndal de torn –el mateix de sempre, o un altre de la mateixa i illetrada estirp– li rebenti d'un cop de petard l'ala del barret a l'autor del Canigó. Una tradició –aquesta de volar-li el capell– que arrenca la revetlla de Sant Joan del 2007, que el bàrbar amb vel·leïtats líriques va reprendre el 2011 i que va repetir a l'any següent. El modus operandi era cada vegada el mateix: un petard estratègicament col·locat sobre el barret de teula del poeta. El resultat, també: l'ala a can pistraus. Amb la lliçó apresa, el comú ha optat finalment per protegir des d'ahir mateix el monument –i cal suposar que fins després de Sant Pere– amb una exòtica funda coronada per una perruca de gespa pelet magrittiana.

Una solució probablement no gaire estètica però que evita la temptació i de passada li estalvia al comú els 350 euros que, trinco-trinco, ha desembutxacat els dos últims cursos per reconstruir el mossèn Cinto. Perquè evidentment, l'agressor mai no va ser enxampat. I això que actua al costat del comú, amb l'agreujant que l'any passat la cirurgia no li va durar a Verdaguer ni cinc setmanes: l'ala esberlada el 2011 es va reparar finalment el maig del 2012, per ser novament rebentada aquella mateixa nit de Sant Joan. L'últim lífting va tenir lloc a la tardor, i sembla que aquesta vegada s'han fet els possibles perquè la història no es torni a repetir. A veure. La solució aquesta de la –ejem– caputxa es va preferir a la inicialment plantejada, que tirava pel dret i proposava retirar directament l'escultura del carrer fins que passés el perill i no hi hagués moros a la costa. El comú escaldenc, en fi, ha demostrat una sensibilitat –i una vista– que ja voldrien algunes parròquies veïnes. Però la pregunta és òbvia: ¿no ho podien haver pensat l'any passat, això?

Per a més informació consulti l'edició en paper.