El president de l'Sdadv, al piano, el seu hàbitat natural Foto: TONY LARA

Se li ha girat feina, a Jordi Barceló: el nou president de la Societat de drets d'autor i drets veïns (Sdadv) s'haurà de multiplicar perquè el personal entengui un concepte tan obvi com que cal pagar per utilitzar comercialment una obra d'art amb pare conegut, que les tarifes aprovades dilluns per l'assemblea general de l'entitat no s'aplicaran de forma immediata, i que seran en qualsevol cas negociables. Fins al 50%, exactament.

–Tenen tothom ben emprenyat. ¿Amb motiu? ¿O és que no s'han sabut explicar?

–Ho vèiem venir, però sincerament, no hi ha motiu per a tanta inquietud. En cap cas són aplicables, aquestes tarifes.

–Llavors, ¿com les hem d'interpretar? ¿Com un brindis al sol?

–No. Les tarifes les havíem de tenir aprovades –i publicades– si pretenem firmar convenis de reciprocitat amb les entitats homòlogues d'altres països. Hem pres com a referència les graelles que utilitzen a Espanya, França i Suïssa, i les hem retallat de mitjana un 60%.

–Posi's en el meu cas: sóc propietari d'una perruqueria, i ja em veig pagant entre 20 i 40 euros mensuals per posar la ràdio o tenir la tele en marxa.

–Les tarifes estan publicades; no és el mateix que aplicar-les. El que passa és que en aquesta matèria, Andorra era fins ara el Far West. Entenguem-nos: l'Sdadv no és ni l'SGAE, un mastodont amb més de 3.000 treballadors en plantilla. Però l'Sdadv gestiona tots els drets d'autor, no només els musicals –com fa l'SGAE. Hem intentat simplicar-ho al màxim perquè no s'engreixi amb personal d'adminstració, inspectors...

–Si fins ara funcionava, ¿per què hem de tocar-ho?

–Primer de tot, perquè necessitem una taula de tarifes perquè les entitats de drets d'autor s'asseguin a negociar amb nosaltres; en segon lloc, igual que tots entenem que per fabricar un aparell hem de pagar la patent, en el cas de les obres d'art és el mateix: el creador és el propietari de la seva obra –musical, audiovisual, fotogràfica, literària– i si algú en fa un ús comercial, se li ha d'abonar els drets que generin. Això s'ha d'entendre.

–D'acord: tenim les tarifes; ¿quan s'aplicaran?

–A partir d'ara ens haurem de reunir amb tots i cadascun dels sectors afectats. No és el mateix un bar familiar que una cadena hotelera, ni una botiga de barri que un hipermercat. Com que som petits, podrem parlar amb tothom, conèixer-ne els neguits.

–¿I què negociaran?

–Com apliquem les tarifes en el cas concret. Però és que per aplicar les tarifes, primer hem de firmar els convenis de reciprocitat. Si no tenim el permís de Bisbal o de qui en gestiona els drets, no puc cobrar-li res a ningú.

–I tot això, ¿quan arribarà?

–Quan tinguem firmats els contractes de reciprocitat amb la resta d'entitats gestores. L'objectiu final –i és aquí on realment crearem riquesa– és que d'aquí a uns anys, quan tot això funcioni, vingui per exemple un Quincy Jones perquè li gestionem els drets. Tot el que generi ho ingressarà l'Sdadv, que en destinarà una part a promoció dels artistes, una altra a sufragar el seu funcionament, i la tercera se l'embutxacarà l'artista.

–¿En quin percentatge?

–Això és el que establiran les normes de repartiment. Però hem d'anar pas a pas, i més quan els que formem part del consell d'administració ho fem de forma totalment desinteressada. En cap cas l'Sdadv està pensada per cobrar a la gent del país; aquesta no és la finalitat.

–¿I per què hauria de confiar Quincy Jones en l'Sdadv?

–Per la fiscalitat, que ens converteix en un racó de món molt atractiu.

–Tot això està molt bé, però jo vull saber quan hauré de començar a pagar.

–No hi ha una data concreta. El que està clar és que no serà al 2013; si tot va bé i pactem amb alguna de les entitats gestores d'altres països, és possible que al 2014 o al 2015 gestionem alguna cosa. Però no tenim calendari. El que sí que sabem és que les tarifes seran negociables –a la baixa– fins a un 50%.

–El que li deia: un brindis al sol.

–No: realisme. Aquí no s'ha pagat mai res, i hem de començar d'una manera suau, no podem anar-li a l'amo d'un bar amb el cuento que a partir del mes que ve haurà de pagar 200 euros per tenir la tele posada. Això és inviable.

–D'acord, però insisteixo: arribarà un dia que sí, que haurem de pagar. ¿Quan?

–Quan hàgim negociat amb les parts afectades; si és possible, amb les associacions sectorials.

–¿I si em nego a pagar? ¿Quin poder coercitiu tindrà l'Sdadv per cobrar les tarifes degudes?

–No som aquí per coaccionar ningú. Allà cadascú amb la seva consciència. Si fas un ús comercial d'un producte que no és teu, el sentit comú indica que l'has de pagar.

–Si deixem la decisió de pagar (o no) en mans de la consciència, em temo que passarà com a Internet, on només paga qui no sap com evitar-ho.

–No es tracta d'obligar ningú, sinó de negociar. Nosaltres hem d'entendre el comerciant que té fil musical, i el comerciant ha d'entendre que aquella música que sona té un autor, un propietari, que si no ingressa drets d'autor ni ingressa res. Al final, és una qüestió de consciència: ¿has de pagar o no, pel que no és teu?

–Perdoni, però vostè és un optimista incorregible –sector rousseaunià– si pensa que la gent pagarà per una qüestió de consciència.

–Si la majoria del sector hoteler arriba a un acord amb l'Sdadv i n'hi ha un que no el respecta, el mateix gremi s'encarregarà de cridar-lo a l'ordre.

–¿Tindrà inspectors, l'Sdadv?

–Si tot va bé i la gent pren consciència que s'ha pagar per usar comercialment una obra d'art que té autor, no hi ha motius perquè s'hagi de crear la figura de l'inspector.

–No n'hi ha d'haver, d'inspectors; però, ¿és possible que n'hi hagi?

–En cap moment s'ha contemplat aquesta opció. No és el nostre objectiu, justament perquè es vol mantenir l'estructura mínima.

–¿Quina és, ara mateix, aquesta estructura? ¿Quantes nòmines paga, l'Sdadv?

–Hi ha una sola persona en plantilla.

–I quan es firmin els convenis, s'apliquin efectivament les tarifes i comencin a ingressar drets, ¿quina serà l'etructura prevista?

–No s'ha plantejat perquè encara no es pot aplicar. I per això mateix cal arribar a convenis amb tots els sectors, per no haver de tenir personal per controlar si tal bar o tal hotel ha posat no sé quina música. El que volem és simplificar al màxim, perquè la societat gestora no es coverteixi en un llast. La finalitat és que cada euro que ingressem a Andorra, n'entrin 10 de fora.

–Perdoni, però Quiicy Jones i tota la pesca... em sona al conte de la lletera.

–Hem de començar la casa pels fonaments: i els fonaments són les tarifes. Sense tarifes no hi ha cap entitat de gestió que estigui disposada a parlar amb nosaltres.

Per a més informació consulti l'edició en paper.