El pintor madrileny, al Museu del Tabac amb l'oli Jelly Beans Delight, l'oli que il·lustra la mostra Hiperrealisme, avui Foto: TONY LARA

PINTOR, EXPOSA A "HIPERREALISME, AVUI" AL MUSEU DEL TABAC.

Madrileny del 1966, restaurador de formació i un dels hiperrealistes espanyols amb més projecció –en opinió de la comissària d'Hiperrealisme, avui. Es declara deixeble d'Estes i Close, els pares fundadors del moviment, i d'Eduardo Naranjo i Antonio López, entre els espanyols. És l'autor de l'oli que il·lustra el catàleg de l'exposició –fins al 20 d'octubre al Museu del Tabac lauredià–, parla clar i castellà per defensar la seva parcel·la i recomana desconfiar de la deriva conceptual de l'art contemporani.

–Si li dic: «És que la seva obra sembla una fotografia». ¿No he entès res de l'hiperrealisme?

–Sembla una fotografia, però no ho és; les fotografies són idèntiques; les obres de dos hiperrealistes, encara que tinguin el mateix objecte, sempre seran diferents: per la textura, la pinzellada...

–¿Molesta, aquest comentari?

–Depèn com t'ho diguin: pot ser un piropo, si és en el sentit que està tan ben fet que sembla una fotografia; però també hi ha qui t'ho retreu, com si el que fem no fos art.

–Doncs li'n faré un altre que ha suscitat aquesta exposició: si podem reproduir exactament la realitat amb la càmera, ¿per què insisteixen vostès amb el pinzell?

–És que –insisteixo– els nostres quadres no són fotografies.

–Però l'objectiu, ¿no és que el quadre sembli una fotografia?

–L'objectiu és que sembli el més real possible. L'hiperrealisme és això: el realisme portat a l'extrem.

–¿Quin paper hi juga la fotografia, doncs, en el seu procés creatiu?

–Habitualment treballem a partir de la fotografia. De moltes fotografies. Per pintar Jelly Bean Delight en vaig fer més de 200; les vas descartant fins que et quedes amb la que ha captat exactament el que volies transmetre. Tots els artistes del Museu del Tabac treballem així.

–¿Trampa?

–No, comoditat. Un bodegó, encara; però si treballes amb figura humana, no pots tenir el model a l'estudi durant dos mesos.

–¿I què hi aporta, el seu oli de les pastilles, a la fotografia de la qual va partir?

–D'entrada, nosaltres acostumem a ampliar la imatge.

–També ho pot fer amb una fotografia.

–Cert; però al final es tracta d'una qüestió estètica; aquí no hi ha teoria ni xerrameca. A mi m'agrada determinada imatge, i la pintaré tan exactament com pugui. ¡¿Que és igual que una fotografia?! M'importa un rave.

–Tècnicament, ¿com ho fa, per copiar una imatge?

–Depèn: en ocasions recorro a la quadrícula, com en el cas de Jelly Bean Delight; d'altres utilitzo projector, com a A Hot Day, perquè per dibuixar les transparències del plàstic t'hi pots passar una setmana, mentre que amb projector, en fas prou amb tres horetes.

–Un quadre com Jelly Beans Delight, ¿quant de temps li pot portar, entre planificació i execució?

–Dos mesos.

–¿En exclusiva?

–De gran format com ho és aquest, en exclusiva, sí. Un de petit format, una setmana.

–A aquets ritme, toquen a mitja dotzena de teles l'any. ¿Li surt a compte?

–Hi ha col·legues que pinten una vitena de quadres per temporada. No sé com s'ho fan: per mi seria impossible. El meu ritme és aquets, i visc d'això. Es paguen bé, la veritat.

–¿I qui li compra?

–Col·leccioinstes particulars: russos i àrabs són bons clients.

–La comissària Bollaert diu –referint-se als seus olis plens de marques– que constitueixen «una celebració del consumisme». ¿Hi està d'acord?

–Jo pinto el que m'agrada. És una qüestió purament estètica; no tinc cap intenció de teoritzar sobre la societat del consum.

–Res a veure amb Douglas Coupland i els seus imitadors, que no poden escriure una frase sense reproduir el catàleg de Nadal de Pyrénées... i ho han acabant convertint en un tret d'estil.

–No, que jo sàpiga. No hi busquis missatges, en la meva obra, perquè no n'hi ha. T'ha dagradar pel que veus, no pel que diu. Perquè no diu res. Sonarà molt simple, però és així.

–Si li'n dic bodegons, de les seves teles, ¿li sembla bé?

–O natura morta. Els anglesos en diuen still life, que sona millor perquè, al final, quan sents bodegó t'imagines la tassa, l'escopeta i la perdiu... Però en realitat un bodegó del XVII i Jelly Beans Delight són exactament el mateix: uns objectes posats d'una determinada manera perquè causin un efecte estètic. Només que els meus objectes són llaunes en lloc de perdius.

–La comissària posa l'hiperrealisme en la tradició dels flamencs –Vermeer i companyia. ¿S'hi sent més pròxim que de les avantguardes?

–Em considero molt lluny de tots dos. Cap artista d'avui arriba a la sola de la sabata dels flamencs. Ni de Velázquez, és clar. La tecnologia ens facilita molt les coses. És que ells, per captar el moviment d'un cavall només podien imaginar-se'l. ¿Qui és capaç de fer-ho, això, avui?

–¿I Dalí? ¿És un dels seus avis artístics?

–No ho crec: tècnicament era excepcional, però no hem de confondre el realisme amb hiperrealisme, que sempre acaba tendint a la fotografia.

–Vostè, ¿es permet de tant en tant alguna escapadeta conceptual?

–Com a autor, no. Com a espectador, per descomptat que sí: Tàpies i Barceló m'encanten.

–Per a Bollaert, l'art conceptual és eltista perquè necessita una explicació textual per ser descodificat; mentre que l'hiperrealisme se salta els intermediaris i és per tant un art popular i democràtic.

–Molt encertat. L'hiperrealisme entra pels ulls, és un art fàcil. I el públic ho agraeix: l'exposició del Thyssen madrileny ha tingut cua cada dia, durant dos mesos. Vas a ARCO, en canvi, i en mitja hora ho tens tot vist. Costa.

–¿De qui és culpa: de l'artista o de l'espectador?

–Dintre de l'art conceptual hi ha molt impostor, això per començar; però també cal un cert entrenament, una certa formació, per disfrutar-lo. I consti que jo no en sóc un expert. Però que com no hi ha cànon i no hi ha referències, tot val. Terreny abonat –ja ho deia– per als impostors i els vividors.

–Si sapigués la polèmica que hem tingut a compte de la instal·lació amb cavalls dissecats que hem enviat a Venècia... De res li ha servit a Balmaseda explicar-se i explicar-ho.

–És que l'art conceptual té això: l'artista s'ha d'explicar molt bé; si no, corre el risc que tot plegat sembli un muntatge. I tot i que desconec el cas concret, crec que sovint és un muntatge. Bombolles.

Per a més informació consulti l'edició en paper.