• El Museu del Tabac exposa mig centenar de teles que exploren la vigència de l'hiperrealisme

Íntim i personal, del britànic Simon Hennessey (acrílic sobre tela, 2009) Foto: TONY LARA

¿Estan tips d'haver de llegir un manual d'instruccions per entendre una obra d'art? ¿De passar per uns indocumentats si no saben per on agafar-la? ¿D'haver d'aguantar la xerrameca i els jeroglífics mentals del geni de torn per acabar posant cara de perplexitat? ¿De la tirania, en una paraula, de l'art conceptual, que marca el pas del que és políticament correcte en l'art contemporani? Baixem al terreny dels fets concrets: si el lector forma part de la tropa d'indignats que es van sentir ofesos pels cavalls dissecats de Balmaseda, estan d'enhorabona perquè al Museu del Tabac hi trobaran probablement el que esperen d'una obra art. Sota el títol Hiperrealisme, avui, i per encàrrec del mateix Museu, la comissària Maggie Bollaert ha reunit mig centenar d'obres d'una trentena de pintors hiperrealistes europeus i nord-americans –tots vius menys un, John Kacere, una mena de Helmut Newton del gènere, i de seguida veuran per què ho diem– que exploren la vigència d'un moviment nascut oficialment a la Documeta de Kassel del 1972 i que beu directament i sense manies de la fotografia.

Val que a Sant Julià no hi han recalat els pares fundadors –els Estes, Baeder, Bechtle, Blackwell, Close i Cottingham, per no allargar-ho– i que la selecció s'ha basat sobretot en l'última i penúltima generació d'hiperrealistes; però al Museu del Tabac hi ha algunes de les patums actuals, amb un lloc de privilegi per al britànic John Salt –fascinat per la cultura de l'automòbil i els grans espais desolats a l'estil nord-americà–, el també britànic Ben Johnson –el primer artista viu convidat a exposar a la National Gallery de Londres– i el nord-americà Richard Mclean, que ha convertit el món del cavall i el ranxo en dèria personal. Doncs tots tres autors –Salt, Johnson i Mclean– formen també part de la nòmina d'Hiperrealisme, 1967-2012, la monumental retrospectiva del moviment que diumenge es va clausurar al Thyssen de Madrid. Així que tenir-los com qui diu al costat de casa és un rar privilegi.

Però tornem al començament. ¿És la mostra que proposa el Museu del Tabac una mena de Saló dels Rebutjats, ideal per als que no combreguen amb el diktat de l'art conceptual? Així ho insinua la comissària, per a qui l'hiperrealisme té avui un enorme poder de seducciò precisament perquè no obliga l'espectador a «interpretar» el que té davant dels nassos, sinó que «veu el que hi ha, sense que li calgui llegir un text sobre l'obra, ni tan sols el títol». El resultat és que no se sent «inhibit» per què «no entèn» l'obra d'art –¿quantes vegades ho hem sentiut a dir, o ho hem dit nosaltres mateixos?–, eliminant d'aquesta manera els intermediaris, els intèrprets, els sacerdots –marxants, agents, crítics, comimssaris, curadors i altra fauna per l'estil– que acostumen a pul·lular entre l'artista conceptual i el feligrès ras: «En la meva opinió, l'art no s'ha d'entendre, sinó que s'ha de sentir», conclou Bollaert. Ras i curt: que l'hiperrealisme és un art democràtic i per a tothom, de la mateixa manera que l'art conceptual és críptic i, per tant, elitista.

Les pinzellades, un a'trampa'

El cas és que la llavor de l'hiperrealsime es pot rastrejar en la gran pintura flamenca del XVIII –Rembrandt, Vermeer i companyia– i que tampoc desbarraríem si consideréssim Dalí –per exemple– un parent seu més o menys pròxim. El tret diferencial és la fotografia, com s'intueix al primer contacte amb el moviment. No se n'amaguen, però tampoc no ens confonguem: els hiperrealistes ni piunten fotografies; ni tan sols com si fos una fotografia. Per a ells, diu Bollaert, la càmera és una eina més, en el mateix sentit que el pinzell o el tub de pintura. És el que els permet congelar la fugacitat del moment que després traslladaran a la tela; i això és el que els distingeix dels rebesavis flamencs, que no disposaven de la tecnologia per congelar per exemple una ombra, i l'havien de pintar de memòria perquè anava canviant amb el moviment del sol. Un hàndicap que –continua la comissària– els abocaa irremissiblement a errors tècnics. Això no els passa als flamencs d'avui, que busquen a més la «perfecció» eliminant la textura i la pinzellada, que per ells equival a «fer trampa» quan s'utilitza per dissimular les imperfeccions.

Però en el fons, els nostres hiperrealistes són uns clàssics: tant per les tècniques –a Sant Julià, oli, acrílic, aquarel·la, llapis, carbó i tinta– com pels temes: paisatge, bodegó i retrat. Res de revolucionari, ja es veu. La gràcia –a banda de l'origen fotogràfic– és l'obsessió per colar-hi la petja de la vida contemporània: això és obvi en els paisatges urbans d'Stéfan Nandancée, Rod Penner i Francisco Rangel; els paisatges industrials de Randy Dudley i la vocació automobilística de Simon Harling i Andrew Holmes. Però és una mica més subtil en el retrat: Andrew Tift s'ha especialitzat en els rostres i els cossos tatuats; Kacere –el Newton hiperrealista, ¿recorden?– es va limitar a pintar tota la vida un mateix fragment del cos femení –ventre, cul i cuixes: res més– amb una perspectiva explícitament eròtica; i Juan Cossío ha reinterpretat el nu tradicional amb clares intencions iconoclastes. La natura morta, dela seva banda, és el tercer gènere hiperrealista: però és una natura sense faisans, ni fruiters, ni cebes, ni càntirs; en canvi, hi abunden les llaunes de refrescos –Pedro Campos–, els setrills dels bars de carretera –David Finnigan–, els esmorzars continentals –Tom Martin–, la mostassa Heinz i un velazquià ou ferrat –tots dos, d'Sparnaay. Però tot, en dimensions monumentals.

En fi que hem deixat expressament per al final els nostres dos hiperrealistes preferits: l'espanyol César Santander, amb els seus joguets de llauna en la línia de Don Jacot; i el canadenc Paul Beliveau, amb els seus lloms de llibres a mida XXL. Ja ho saben: al Museu del Tabac. Per descansar dels cavallets de Balmaseda i com pròleg dels caps d'Antonio López que a l'estiu aterraran al Prat del Roure escaldenc, no està malament. Gens malament.

Per a més informació consulti l'edició en paper.