• La llinda de l'entrada noble conserva un 1611 en pedra, data oficiosa del naixement de la nissaga H Lluïsa de Riba, la ?Senyoreta', va morir intestada el 1993 sense descendència; l'Estat va heretar el patrimoni familiar

Hi ha dues dates, a la façana de Casa Rossell: la primera –1611, a la llinda de la porta principal– és la que es pren oficiosament com a data fundacional de la casa; l'altra, 1836, a la barana de ferro del primer pis del pati interior, correspon a l'última etapa d'esplendor de la família, que acaba amb la clausura de la farga Rossell, el 1877, i la lenta decadència subsegüent, i que conclou definitivament el 1993 amb el traspàs de Lluïsa de Riba –la Senyoreta i l'última de la nissaga– i el pas a mans de l'estat de l'herència familiar. Poca broma, perquè el golf i les noves escoles s'aixequen, sense anar més lluny, en terrenys dels Rossell. Entre el 1611 i el 1993, quatre segles d'una de les cases que ha marcat la història de l'Andorra moderna, amb figures com Antoni Fiter i Rossell –l'autor del Manual Digest– i Joaquim de Riba, un dels protagonistes de la vida política del segle XIX... juntament amb el seu veí, Don Guillem d'Areny-Plandolit. De qui era –per cert– rival ideològic: l'un, conservador; l'altre, progressista (?). I tots dos, amb simpaties carlines, segons l'historiador David Mas. Una rivalitat curiosa perquè la prosperitat de totes dues cases arrenca al segle XVII i gràcies als avantatges comercials derivats de l'estat de guerra constant entre Espanya i França. Uns i altres fins i tot es van associar per obrir la primera farga del país, la del Serrat (1619). Amb una diferència: mentre que els Areny-Plandolit van ser des de ben aviat propietaris absentistes, els Rossell no es van moure mai d'Ordino. Això sí: no van tenir un Peruga que els convertís en matèria de ficció. De moment, és clar. En fi, que aquest Joaquim de Riba –que cal no confondre amb el Marquesito, germà de Lluïsa, traspassat als anys 80– va ser l'amfitrió de Verdaguer durant la cèlebre escapada andorrana de mossèn Cinto, l'estiu del 1883. Llàstima que no se n'hagi conservat el record de l'alcova on va fer-hi nit. La nissaga va basar la seva prosperitat en el comerç de la llana, el ferro i els animals de tir... i també actuant com a prestamistes, negoci que els va permetre acumular terres i immobles dels prestataris que no podien complir. ¿Els sona? Així és com van anar bastint la Casa Rossell, que consta de la casa pairal –planta baixa destinada a celler, dos pisos amb cuina, soler i dormitoris–, capella, colomer i l'adjacent era gran –el paller i les corts. També inclou la casa dels masovers i la corresponent era (petita, en aquest cas). L'última gran reforma data dels anys 60, i tot i que va quedar a mitges, es percep en la façana arrebossada que dóna a la casa dels masovers i, sobretot, a la del pati, que en canvi van repicar perquè quedés la pedra vista.

Per a més informació consulti l'edició en paper.