El mestre manresà dirigeix aquesta nit a l'Auditori els Solistes de la Jonca i el trio de jazz que du el seu nom Foto: EL PERIÒDIC

Última cita del cicle JazzHivern: aquesta nit, a l'Auditori Nacional, i amb una proposta insòlita, per no dir que quasi marciana. El quartet de corda de la Jonca –Sergi i Àlex Arajol al violí; Laia Capdevila, a la viola, i Jordi Claret al violoncel– més el trio de jazz de Manel Camp (Manresa, 1947), un totterreny de la música catalana que ha fet de tot: rock amb Santi Arisa; cançó amb Maria del mar Bonet, Llach i Raimon; bandes sonores (Monturiol, L'última frontera), i sobretot, jazz, molt de jazz. Al programa, peces escrites pel mateix Camp amb el molt saludable objectiu que tan tel quartet com el trio –piano, contrabaix i bateria– conservin l'essència: uns, la clàssica; els altres, la jazzística.

–Ha tastat tots els gèneres haguts i per haver. ¿Per gut? ¿Per convicció? ¿O per pura supervivència?

–Per tot plegat: el meu pare tenia una orqustra ball i assajaven a casa; em vaig formar al conservatori –que era l'única opció a l'època–, en un moment determinat vaig estudiar composició contemporània amb Joan Guinojoan, i de jove vaig tocar rock amb Santi Arisa... En fi, que la música popular, la clàssica i la moderna em venen per molts costats.

–¿I el jazz?

–Cap als 15 anys vaig descobrir un dia Jacques Loussier i el seu Bach passat pel sedàs del jazz. Allò em va fascinar: aquell era el meu camí. I des d'aleshores he intentat compaginar aquests dos mons, des de la convicció que hi ha molts llenguatges, sí, però la música és una.

–Però no m'enganyi: quan ningú no el mira, vostè tira cap al jazz.

–És veritat, Però més que el jazz, el fil conductor de la meva trajectòria és la improvisació, sigui quina sigui la base musical. Això és el que m'ha fascinat sempre. I és obvi que és al jazz on ho pots aplicar de forma més natural; però també ho practicat en altres estils més de –diguem-ne– partitura.

–És sentir-li a un músic de jazz parlar d'improvisació i posar-mer a tremolar. ¿Injust?

–Hi ha un tipus de jazz i un tipus d'improvisació que –reconec– és difícil, poc engrescador, que al profà li pot sonar molt llunyà: aquest jazz que consisteix a buscar el malabarisme perquè sí, el més difícil, i que pot arribar a avorrir, a deixar fred a l'espectador.

–I el seu jazz, ¿com és?

–Intento que sigui molt melòdic, més mediterrani, amb harmonises més clares i obertes que un bebop, per exemple. Improvisem, sí, però buscant la proximitat sentimental; que l'espectador ho senti, més enllà del pur exhibicionisme del virtuós.

–Les notes de producció ens adverteixen que aquesta nit a Ordino veurem el vessant «més audaç» de Manel Camp. ¡Quina por!

–Insisteixo: la meva música no és per a iniciats. El que pretenc és precisament arribar a la gent, comunicar, provocar una reacció emotiva en l'oient. El jazz és comunicació pura; si no comuniques, estàs mort. Per això, quan escric, per damunt de tot el que penso és com puc emocionar.

–Ja que va flirtejar amb la música contemporània... ¿Per què tinc la sospita que és moltes coses... menys contemporània?

–A mitjans del segle XX era l'evolució natural natural de la música clàssica. El que Penderecki va fer ell amb les cordes encara no s'ha superat, Després, la música moderna –a cavall de l'electrònica– li va robar protagonisme, i la contemporània es va quedar en allò de tallar cintes i enganxar coses per treure un so diferent de l'instrument. Els musics de rock ja estaven molt mes avançats, i a sobre arribaven a la gent.

–Aquest elitisme va ser el seu gran pecat, i d'això va morir.

–Així és: no va saber torbar la manera d'emocionar, de comunicar, de fer vibrar el personal...

–Potser tampoc era això el que pretenien.

–Segur. La majoria dels compositors de música contemporània el que volien era provocar. Però la gent jove escolta avui cançons amb molta melodia, harmonies que entenguin.Els defensors de la música contemporània es defensave am l'argument que el públic no havia avançat al ritme que ho feia la creacio artística. Segurametn es aixi, però jo vaig deixar de creure-m'ho ben aviat, això.

–Tornem a la seva carrera: rock progressiu, Nova Cançó, bandes sonores, jazz... ¿Es poden tocar tecles tan diverses sense arriscar-se a desafinar?

–He fet moltes coses, sí, per inclinacio peronsal pero tambe per la realitat de la industria musical del pais fa 30 i 40 anys, que no et permetia fer segons què. Des del començamehnt vaig decidir que viuria de la música. I per aconseguir-ho has de vendre una mica l'ànima al diable: si havia de tocar a un nigt club del carrer Aribau de Barcelona, ho feia, si me n'havia d'anar a l'estiu a Eivissa a tocar musica de ball, agafava els trepaus i me n'hi anava. I no se'm queien els anells..

–Al Night Club, ¿els endossava una dosi de rock progressiu en vena, als pobres clients

–No, no: música de ball del repertori internacional, brabnca més comercial –Pink Floyd i tot això– perque afortunadament on he tocat mai pasdobles ni cha cha chas ni res d'aixo.

–Ja que en parlem, ¿que n'ha sigut, del rock simfònic? És que avui sembla pleistocènic.

–Quan avui escolto discos de Fussion veig que és molt de l'època, molt anys 70. I que no ha anat més enllà... tot i que al Japo es venien a preu de collecinista. Va ser un moment molt puntual, fruit de l'efervescència del 68. Oferia unes estrctures musicals que no eren tan simples, amb tan pocs acords com la música comercial; un producte més... ampulós: Yes, Jethro Tull, Emerson, Lake & Palmer...

–Esperi un moment, que desenterro els pantalons de campana...

–M'hi vaig emmiralllar molt, amb Emerson, Lake & Palmer. Utilitzaven recursos molt simfònics però amb elements de rock. I a mi, que venia d'una formació clàssica i d'estudiar amb Guinjoan, allò ewm venia com anell al dit. Però quan jo hi vaig entrar, a mitjans dels 70, el rock simfònic quasi agonitzava..

–Com a company de viatge de la Cançó, ¿quin judici li mereix el nou folk a la catalana? Els Manel i companyia, per entendre'ns.

–Esta clar que hi ha una continuïtat, el llenguatge musical és una prolongiacio del de la Nova Cançó. Els cantautors, això sí, parlaven del país, de la llengua, de la dictadura. Però el pop i el rock en són la continuació directa i natural, són cançons que podrien haver estat fetes per un cantautor però traduïdes a un llenguatge planer i a uns ritmes que la gent jove esta acostumada a sentir.

–¿Més que una moda?

–Per mi, sí. És clar que se li ha donat molt de suport i des de tots els àmbits, des de la mateixa indústria fins als mitjans de comunicació i fins i tot la política. Però hi ha un fil que els lliga a la Nova Cançó, per les necessitats que ve a cobrir i per la força popular que té, després de la debacle dels anys 80, quan la Cançó va quedar absolutament liquidada i fora de context.

Per a més informació consulti l'edició en paper.