• L'equipament tancarà definitivament les portes el 30 de setembre

Zorzano amb la Verge de Kazan, icona del segle XVIII i una de les peces estrella del museu ordinenc Foto: MÀXIMUS

El compte enrere ja ha començat: el Museu Iconogràfic i del Cristianisme tancarà definitivament les portes el 30 de setembre. Així ho va confirmar ahir Toni Zorzano, que un any després d'avisar que sense la implicació de les institucions no podria mantenir l'equipament -lo obert, ha obtingut el silenci per resposta i s'ha quedat sense alternativa. Ras i curt: el propietari dels tres centenars de peces del museu –entre icones eslaves dels segles XVII, XVIII i XIX, i talles castellanes d'entre els segles XII i XIX– no pot fer front a la hipoteca que pesava sobre el local que ocupen les instal·lacions i ha arribat a un acord amb l'entitat bancària, que n'ha adquirit la propietat i que li ha deixat fins al 30 de setembre de marge per aprofitar la temporada d'estiu.

Lamenta Zorzano que des que la notícia d'una possible clausura va saltar a la llum pública, al juny del 2012, «cap institució –ni el Govern ni el Comú– s'ha interessat per la col·lecció». L'empresari no somiava amb un ajut econòmic que la conjuntura fa avui impensable –i n'és conscient– sinó que l'ajudessin a trobar un local on exposar la col·lecció i estalviar-se així un lloguer que pesa com una llosa sobre la viabilitat del Museu. I pesa tant que aquest és –assegura– el motiu principal pel qual ha optat pel tancament. La pregunta òbvia és que passarà ara amb les icones. Zorzano havia insinuat l'interès de certs col·leccionistes privats –no especifica si nacionals o estrangers– per adquirir una col·lecció probablement sense parangó a la península, però esperava que les institucions moguessin fitxa per evitar que sortís del país. No ha sigut així i ara, diu, «esperaré un temps prudencia –un o dos anys–i si ningú no es belluga, veuré què en faig, si la venc o la cedeixo; perquè el que està clar és que no la deixaré tancada amb pany i clau en un magatzem».

El destí del Museu Iconogràfic, que va obrir les portes el 1997, està per tant escrit però no afectarà –assegura– la continuïtat del veí Museu Siadristyi de la Miniatura, propietat també de Zorzano i que mantindrà obert... «de moment», perquè ha rebut ofertes en ferm –diu– de determinades localitats turístiques de ben a prop per mudar-s'hi, «i vist com han anat les coses, no ho descarto». Sobre el local on s'exposen les miniatures no pesa, però, la hipoteca insostenible que ha acabat condemnant les icones. En qualsevol cas, la data és –ja s'ha dit–el 30 de setembre i és possible que Zorzano organitzi una jornada de portes obertes per acomiadar aquests il·lustres veïns. Una pèssima noticia, en definitiva, per a un país on els museus privats mantinguts per la iniciativa privada es poden comptar amb els dits d'una mà –i probablement, encara en sobrarien alguns– i també un avís a navegants, tant a la ciutadania com a les institucions: ¿ens podem permetre el luxe de renunciar a un dels escassos fets diferencials –culturalment parlant– que queden al país? ¿Ni el ministeri ni el Comú han pogut dedicar en aquest afer un minut de temps al llarg de l'últim any?

Per a més informació consulti l'edició en paper.