• Sant Serni de Canillo s'afegeix a l'homenatge a mossèn Cinto que tindrà lloc el 10 de juny

Vista del qiuart pis del campanar, amb la Maria en primer terme, la Saturnina. Foto: ÀLEX LARA / MÀXIMUS

«¡1486! ¡D'abans fins i tot del Descobriment d'Amèrica!» Robert Lizarte, avui en la faceta d'historiadior i arqueòleg sobre el terreny, no pot reprimir l'entusiasme. Se sabia que la Maria, que així és com es diu la més antiga de les campanes de Sant Serni, era vella. Corria fins i tot la brama que era la més antiga del país. Com a mínim, de les que tenen data coneguda. Però no se'n sabia l'any oficial del naixement. Millor deixem-ho que se n'havia perdut la notícia. Fins ahir, que acompanyat per l'historiador Domènech Bascompte –que exercia com a xerpa de l'Operació Serni– va emprendre l'ascensió al campanar de la parroquial de Canillo, que aixeca 30 metres i és –poca broma– el més alt d'aquest racó de món. I la datació d'aquesta Maria precolombina no va ser l'única sorpresa de la jornada: el mestre que fa mig mil·lenni llarg va fondre la campana –in situ, que és com fins al segle XIX es feien aquestes coses perquè per a xulos, els fonedors, que eren issats abraçats a la seva criatura fins a l'empalçament definitiu, diu Lizarte– va tenir el detall de firmar-la —«Gascoi me fecit»– i fins i tot de deixar-hi un encàrrecs en forma de sentència llatina: «Vox domine sonat tempestate fugite». una cosa així –en traducció lliure, i que em perdoni el padre Ignacio– com que quan sona la veu del senyor les tempestes toquen el dos...

La Maria és la més antiga —això ja s'ha dit– però no l'única inquil·lina del quart pis del campanar. Al seu costat hi jeu la Saturnina, una altra mola que també conserva una breu ressenya autobiogràrfica gravada a l'aleatge de bronze i estany: va ser fosa al 1616 i també té missatge. Dos, per ser exactes: «In nomine Domini omne genu flectatur, coelestium, terrestrium et infernorum» i «Fugite, partes adversae». Que podríem traduir per «En nom del Senyor, que s'agenollins totes les criatures del cel, de la terra i dels inferns», i «Toca el dos, Satanàs», respectivament. Doncs és aquesta Santurnina la campana major, el mascle Alfa de Sant Serni i, per tant, la que repicarà el 10 de juny en el que s'ha batejat de forma estupenda i una mica esotèrica com el Dia de la Memòria: un centenar i mig d'esglésies catalanes faran ventar les seves campanes en record de mossèn Cinto, que el 10 de juny farà 111 anys que va traspassar. Sant Serni és l'única parroquial del país que s'hi ha apuntat, gràcies a la insistència de mossèn Ramon, per segon any consecutiu i vencent –tot sigui dit– les reticències d'alguns dels seus col·legues.

Però això és una altra història. El Dia de la Memòria és –tornem-ho a dir– el 10 de juny, i l'hora, les 7 de la tarda. Per si algú s'hi vol deixar caure. L'any passat va ser mossèn ramon tot sol. Aquest, que a sobre cau en dilluns i per tant lectiu, ja es veurà. Però nosaltres havíem vingut aquí a parlar de les campanes de Sant Serni. Sobretot, de la Saturnina, que es va fer repicar a mà fins que a principis dels 90 es va electrificar el rellotge i el campanar, i que tenia un campaner assignat, un càrrec vitalici, remunerat i d'enorme responsabilitat perquè no podia fallar mai –diu Bascompte– i si el titular estava malalt o impedit l'havia de suplir la família. I no ens penséssim que només havia de tibar la corda de tant en tant, posem que per cridar a Missa o pel toc de difunts: tres tocs si el traspassat era home; dos, si era dona. No: les campanes es feien volejar quan es feia de dia, a les 6; a migdia, i de nou a la tarda, a les 18 hores a l'hivern i a les 19 hores a l'estiu. A banda, és clar, de quan hi havia incendi o tempesta, i només es deixaven descansar un dia l'any: entre el matí del Divendres Sant i la tarda del Dissabte sant. Era el que se'n deia el «dejuni de les campanes», segons l'últim campaner de Canillo, avui jubilat i que –ves per on, canillenc fins al final– prefereix conservar l'anonimat.

Campanes invisibles

Però resulta que Sant Serni té quatre campanes, i fins aquí només hem tingut ulls per a la Maria i la Saturnina. Les seves germanes petites són la Santa Bàrbara, l'advocada contra les tempestes, fosa el 1838, que es va esquerdar als anys 40 del segle XX i així s'ha quedat, i que lluu un discret «Ora pro nobis»; i la Sant Roc, ideal per conjurar la pesta, que també està posada sota l'advocació de Sant Sebastià, i la més joveneta de totes quatre: data del 1904, i té –com la Maria– pare conegut: el castellà Pablo del Campo, que també va fondre –diu Lizarte, l'home com es veu ideal per mantenir-hi una bona conversa sobre campanes i rodalies– la de Sant Joan de Caselles.

Aquestes dues —la Bàrbara i la Sebastiana– són les úniques que es veuen des del carrer: la primera mira cap al Forn, així que és la privilegiada que veuen els feligresos que pugen cap a Missa; la segona, cap a Montaup, així que ja costa una mica més de veure. Les altres – la Maria i la Saturnina– s'amaguen, tímides, a l'interior del quart pis, i només si vencen la por d'estimbar-se i no els fa massa mania la colomassa que s'amuntega al campanar, podran veure-les un dia in situ. Junt amb el jou que les cenyia fins al segle XVIII –quan es va estirar el campanar– i el tètric fèretre en què s'enterraven els difunts de la parròquia que no tenien ni per pagar-se la caixa i que es conserva –memento mori– a la torre del campanar. Per pujar-hi s'hi ha de passar pel costat, glups, i evitar de passada els paranys del terra de fusta que amenacen d'enviar-te a l'altre barri si bades un moment. Però que volen que els digui; si Trastoy va pujar l'Everest, ¿no ens farem nosaltres els finolis a l'hora de conquerir Sant Serni? 

Per a més informació consulti l'edició en paper.