• Els 200.000 ? del pavelló andorrà suposen la meitat del projecte espanyol, i la tercera part de l'italià

A dalt, el ministre Esteve inaugura el pavelló andorrà a l'Arsenale, amb el comissari Périer a la seva dreta i Balmaseda conversant amb un dels seus cavalls; a baix, Bosque descarega el positiu d'un dels díptics de Memòria oblidada, i Morrison, portada del monogràfic que la revista catalana Bonart dedica a la Biennal Foto: ÀLEX TENA

Ja està: la 55a edició de la Biennal de Venècia va començar ahir de veritat; si més no, per al pavelló andorrà, que es va avançar un dia a la inauguració oficial amb una cerimònia presidida com és lògic pel ministre de Cultura, Albert Esteve, i per Henri Périer, el comissari d'aquesta segona aventura a la fira d'art contemporani més important de les que es fan i es desfan –amb el permís, és clar, de Kassel i Sao Paulo. Ja ho saben, perquè n'hem parlat en aquest mateix racó de diari en repetides ocasions, que els tres inquilins de la nappa 90 de l'Arsenale hi compareixen amb dues instal·lacions –Fixats en la contemporaneïtat, de Javier Balmaseda, i Memòria oblidada, de Samantha Bosque– i Dues passejades, el video de Fiona Morrison. Una proposta als antípodes conceptuals de la primera expedició a Venècia –el 2011, amb Francisco Sánchez i Helena Guàrdia– i en què per primera vegada Andorra competeix de tu a tu amb la resta de països representats a Venècia. Per la ubicació –a diferència de l'església de San Samuele, l'Arsenale és al rovell de l'ou de la Biennal, tot i que la nappa 90 queda una mica apartada dels espais més estratègics del tinglado– i pel contingut: el ramat de cavalls dissecats de Balmaseda sembla una obra homologable als estàndards de l'art contemporani internacional.

És el que buscava el comissari Périer, i Venècia és precisament això: una fira d'art contemporani. Es pot discutir si el format nacional té avui algun sentit; si té sentit fins i tot parlar d'art contemporani com qui parla de romànic, barroc o cubisme. Però si decidim competir a la lliga veneciana, convé fer-ho amb les mateixes eines que la resta de contrincants. Així ho van entendre Périer i els seus sotscomissaris, i així ho va acceptar amb sorprenent audàcia el ministre Esteve. Sobre el paper, oli en un llum, tot i les crítiques que li han plogut a Balmaseda –i de retruc, al ministeri; curiosament, el comissari n'ha sortit indemne– per part dels que preferirien presentar-se a la Biennal amb un paisatge nevat de Segudet, i sigui dit sense ànim d'assenyalar. És clar que ara falta el més important: que ho entenguin així els visitants del pavelló andorrà, tant els professionals –crítics, comissaris, galeristes i artistes que hi van desfilar des de dilluns– com els ciutadans del carrer que el podran visitar fins al 24 de novembre. Val a dir que Andorra Tempus Fugit –aquest és el lema sota el qual compaeixen Balmaseda, Bosque i Morrison– es pot beneficiar de l'enorme afluència que es preveu a Voices of the unseen, una megaexposició xinesa que presenta un centenar d'artistes i que es va inaugurar dimecres en paral·lel a la Biennal. Però tot això ja es veurà.

I anem al que ha costat tot plegat: sabíem que el ministeri hi havia destinat 200.000 euros –la meitat dels quals, reservats en el pressupost del 2012. Però això, ¿és molt o és poc? Com acostuma a passar, convé posar les coses en context. Aquests 200.000 euros són exactament la mateixa quantitat que el Govern hi va invertir el 2011, l'any del debut. Però mirem als nostres veïns: Catalunya –que compareix als eventi collaterali de la Biennal de la mà de l'Institut Ramon Llull– ha comptat amb un pressupost de 480.000 euros, la meitat que dos anys enrere i una xifra sensiblement superior als 400.000 del projecte espanyol –ja saben, les 500 tones de runa convertides en obra d'art per l'aragonesa Lara Almarcegui. Més referències: els alemanys, amb tota la seva potència econòmica, se n'han sortit amb 500.000 euros, i els italians ,que juguen a casa i han de quedar bé, 600.000. En resum: que l'aventura andorrana –inclòs el lloguer de la nappa, que es cruspeix la meitat del pressupost– s'ha aixecat amb la meitat de pistrinquis que els espanyols i la tercera part que els transalpins. ¿És molt o és poc, això? És probablement el mínim per posar els peus al «millor aparador de l'art internacional que es fa avui», i per fer realitat «una fita història per a l'art andorrà», segons va dir el ministre Esteve en la inauguració. De moment, Balmaseda i Bosque han col·locat les seves criatures al catàleg oficial de la Biennal, Il Palazzo Enciclopedico.

Per a més informació consulti l'edició en paper.