Mai Menses, en una imatge promocional del disc Solo muerdo por ti, puja a un cavall que no és del ramat de Balmaseda Foto: EL PERIÒDIC

Compositora i cantant.

«Nena Daconte era casi una niña, con unos ojos de pájaro feliz y una piel de melaza que todavía irradiaba la resolana del Caribe, y estaba arropada hasta el cuello con un abrigo de nucas de visón que no podía comprarse con el sueldo de un año de toda la guarnición fronteriza». Així comença El rastro de tu sangre en la nieve, el conte de García Márquez –perquè després diguin que els músics de pop no llegeixen– del qual Mai Meneses (Madrid, 1978) va manllevar el nom artístic. No hi busquin cap més semblança amb l'heroïna del realisme màgic. El cas és que la Nena Daconte de debò obre el 19 de juny i precisament pel Prat del Roure escaldenc la gira del seu quart disc, Solo muerdo por ti: més elèctric i més canyero que mai, però igual de lànguida que sempre. Encara que ella digui que no. De moment, ja sonen Disparé, Causas perdidas i, naturalment, la cançó de bressol que dóna títol al disc, perquè Nena és mare recent. Però també repassarà els vells èxits de sempre, des d'El Aleph fins a Tenía tanto que darte, El idiota i En qué estrella estará. Organitza la cadena Ser; i per cortesia de MoraBanc.

–Deixi'm començar amb Moustaki, en homenatge pòstum a l'autor de Ma Solitude. ¿Amb quina de les seves cançons s'ha emocionat més?

–La veritat és que conec poc la seva obra. Així que millor no fer-me passar pel que no sóc.

–Vaja. Doncs anem corrents cap a Solo muerdo por ti. Si el defineixo com un àlbum electrònic, ¿l'encerto?

–Ho és, sí. A més tenim la intenció de conservar aquest so al directe, i potenciar-lo si és possible.

–¿Familiar?

–No diria que és l'adjectiu més apropiat.

–¿Optimista?

–Algun dels temes té un punt més lluminós, com ara La vida vieja, que s'obre cap al futur, o Gritar alto, que convida a despertar i a lluitar, sobretot per un mateix. I, és clar, la cançó de bressol que dóna títol a l'àlbum. Però en general, el cert és que tendeixo a la malenconia.

–Mae West deia que quan era bona, era bona, però que quan era dolenta, era millor. De vostè diria una cosa similar: quan és optimista, és bona, però quan es posa lànguida, és millor.

–Em quedo amb Mae West.

–L'últim, a veure si l'encerto: un disc... ¿adult?

–Adult no ho sé, però sí que és el meu disc més madur.

–Home, això és el que diuen tots de l'última criatura.

–És veritat, però li he consagrat dos anys, així que és indiscutiblement un disc molt més rumiat i treballat que qualsevol dels anteriors.

–Solo muerdo por ti, ¿funciona, com a cançó de bressol? És per posar-li a la meva nena, de matinada, quan tot falla.

–Doncs sí. Potser perquè el nen ha viscut el disc des d'abans fins i tot de néixer. La qüestió és que quan la sent, es calma.

–I si no, ¿li endossa el disc sencer?

–M'has enganxat: començo per la primera, i quan arriba Solo muerdo por ti, que és la número 13, ja està grogui.

–Així qualsevol. Perdoni, pero el títol i algun dels versos de la cançó –«Para defenderte voy a ser más mala que todos los malos»– em recorda a allò de «Yo, por mi hija, mato»...

–És que quan ets mare et surt l'instint de protegir la criatura; en aquest cas, volia fer una cançó de bressol que no fos tan ensucrada, una mica més macarra.

–Una altra: la guitarra de Causas perdidas, li dóna un toc Badalamenti, el de Corazón salvaje, ¿no li sembla?

–Doncs no el conec. Ens movem per circuits i ondes diferents.

–No es preocupi: és la història de la meva vida. Hi diu: «Nací en un país dividido de norte a sur./ Con las diferencias irreconciliables, crecí./ Toca la retirada./ Dejar de escuchar la lecciones/ de desconocidos,/ maestros de nada». ¿Li dol, Espanya?

–¡No! Parlo del que conec, és clar, però hi ha a qui li ha semblat que parlo de Mèxic.

–Li ho diran pels mariachis que l'acompanyen a la cançó.

–Suposo.

–Per cert: els va pescar a la Puerta del Sol. ¿Què ha passat amb ells?

–Doncs hi han tornat. Ha sigut una experiència interessant. M'agrada molt la moguda aquesta dels músics de carrer, és una manera de viure la música fins al final, amb totes les conseqüències. Volia traslladar això al disc. No per les ranxeres, sinó per l'aire com de frontera.

–També a Konstantin Beloggolsavov, que toca la glass harmonic a La vida es así, el va anar a buscar al Rastro. Sembla un invent del TBO, això d'harmònica de vidre.

–És un instrument d'enorme tradició: més de tres segles. Delicadíssim. Tot un espectacle, veure'l tocar. I atenció, que s'estudia al conservatori, no et pensis.

–S'estrena en aquesta gira com a instrumentista... ¿Per què ha esperat fins ara?

–Sempre he composat amb guitarra i piano, però mai no m'havia atrevit a tocar en públic. Per respecte als espectadors. Però ara, sí, i després de tants anys, és una perspectiva diferent, i que m'encanta.

–Disparé fa fila de hit: ¿és el nou Tenía tanto que darte?

–Va ser la primera cançó que vaig escriure, i la que va marcar el llenguatge del disc.

–El que ve li ho dic pel vídeo: se li dóna bé, sembla, això d'empunyar pistoles i pistolons.

–Diguem que va ser una experiència curiosa. Jo, que sóc de somriure fàcil i de bon rotllo, fent de tipa dura. Un canvi de paper que té a veure amb el pas endavant que aquest disc significa en la carrera de Nena Daconte.

–Queda clar que vostè, quan es dolenta, és millor.

–Doncs sí.

–Les notes de producció descriuen Solo muerdo por ti com «una barreja subtil entre el comercial i l'alternatiu». Amb la mà al cor, ¿és apropiat, posar-la a vostè al sac alternatiu, ni que sigui de passada?

–Les cançons són comercials per les tornades, que són fàcils de cantar i de ballar; pel que fa a l'estètica, sempre m'ha agradat cuidar l'envoltori, que és una de les característiques de les bandes independents. Però sé que això d'«alternatiu» s'ha de posar en el meu cas entre cometes, perquè estic en una multinacional.

–Una curiositat: García Márquez, ¿ha sabut mai, que existeix Nena Daconte?

–Que jo sàpiga, no. I no m'importaria explicar-li-ho personalment. El que no sé és si estaria a l'alçada. Bé, sí que ho sé: no hi estaria.

–¿Què té, vostè, de la Nena Daconte d'El rastro de tu sangre en la nieve?

–Mai m'hi he identificat, que consti. Sobretot, perquè acaba malament.

–Doncs acabem bé: ¿quins discos de capçalera escolta en la intimitat del cotxe, quan no la sent ningú?

–Acabo de descobrir Beirut, una banda nord-americana, aquesta sí alternativa. I no me'n canso d'escoltar l'últim disc, The Rip Tide. I dels de sempre, Sky, Blue Sky, de Wilco, i My Aim is True, del gran Elvis Costello.

Per a més informació consulti l'edició en paper.