• El pavelló d'Andorra a l'Arsenale, llest per a la inaguració, que tindrà lloc el 31 de maig

Perspectiva general del pavelló andorrà a l'Arsenale, amb la instal·lació de Balmaseda en primer pla i al fons i també a baix? Memòria oblidada, de Bosque. Hi falta el raconet de Dues passejades, el video de Morrison. A baix, siluetejats, els tres artistes: Balmaseda, Bosque i Morrison, fotografiats al mateix pavelló Foto: àlex tena

Aquí ho tenen: en un exercici de transparència sense precedents en la història d'Andorra a la Biennal, el ministeri de Cultura va distribuir ahir les primeres imatges del pavelló del nostre racó de món a la fira d'art contemporani més important de les que es fan i es desfan a l'univers sencer. I el resultat –aquí al costat– està a l'altura de les expectatives. ¿O no? Els 500 metres quadrats de la nappa 90 de l'Arsenale Nord –aquesta és la ubicació exacta del pavelló andorrà, per si tenen l'ocurrència de deixar-se caure per la ciutat dels canals, i perdonin el tòpic: un té dies tous, i avui n'és un– constitueixen probablement l'emplaçament idoni per a la instal·lació de Javier Balmaseda: ja saben, aquest ramat de deu cavalls amb les potes seccionades que ha titulat Fixats en la contemporaneïtat, cridat a erigir-se en el ganxo mediàtic de segona aventura a Venècia.

No només per la superfície, que gairebé duplica la que San Samuele els oferia dos anys enrere a Francisco Sánchez i Helena Guàrdia, sinó també i sobretot per l'envoltori, el paquet, aquest aspecte de nau industrial vuitcentista –de fet, l'arsenale no era altra cosa que les drassanes, és a dir, la fàbrica immensa d'on sortien les formidables galeres de la Sereníssima República– que li escau com anell al dit a la monumental instal·lació de Balmaseda: un espai diàfen,amb els cavalls pasturant cadascun una mica a la seva –un juraria que les pobres bestioles tendeixen a la pinya, més que a dispersar-se pel pati sense ordre ni concert, però no ens posarem ara llepafils. De fet, i vista la immensitat de l'espai, potser li haurien anat bé uns quants èquids més per acabar d'omplir, de fer embalum. N'hi ha tant, d'espai, que fins i tot hi ha cabut el gran mural amb els esbossos de l'obra: busquin-lo al fons, ben bé a continuació del lema Andorra Tempus Fugit que presideix el pavelló.

No és Balmaseda l'únic inquilí del nou piset: mirin també Memòria oblidada, aquí baix, que també és una instal·lació encara que no tingui animalons dissecats i que combini tècniques tan convencionals com ara la pintura i l'escultura. L'obra de Samantha Bosque –que ha fet reviure, recordin, els personatges anònims d'una sèrie de plaques fotogràfiques de principis del segle XX trobades als Encants de Barcelona– consisteix en dos díptics, cadascun integrat per dues teles que reprodueixen en gran format el negatiu de les plaques i dues peces que han escapat de la paret. Un joc de miralls que pot arribar a confondre i un experiment existencial –«Un record, ¿és una cosa que es té o una cosa que s'ha perdut?», es demanava Woody Allen a Otra mujer– i quasi metaartístic que es completa –segur que ho recorden– amb un codi QR que permet activar en una tauleta el positiu de la imatge. El gadget que tant va cautivar el comissari Périer i –probablement–el peatge de pressumpta modernitat que s'ha de pagar en aquesta era de fascinació digital. I que consti que ho deia ahir el mateix Sánchez en aquest racó de diari.

Un dubte raonable

El que no apareix en les imatges servides pel ministeri és Dues passejades, la pel·lícula rodada per Fiona Morrison amb la seva mare –Montserrat– i la seva filla –Martina– com a protagonistes i que constitueix un al·legat contra l'oblit. Deia Balmaseda dies enrere que el video es projectaria en un espai tancat, i de fet, la gran pregunta que havia deixat en l'aire les proporcions insòlites –100 metres quadrats– de Fixats en la contemporaneïtat –¿es menjaria la instal·lació les altres dues peces del pavelló?– queda aquí parcialment contestada. Jutgi el lector el paper quasi marginal que aparentment li queda reservat a Memòria oblidada –just al darrere dels cavalls– i el fet en absolut anecdòtic que els esbossos de Balmaseda ocupen quasi tant d'espai com els dos díptics de Memòria oblidada.

Val que no es tracta d'una qüestió de mida –¿o sí?– i que ell no en té la culpa, però el cert és que a l'obra de Bosque quasi fa nosa, que sembla un apèndix inconnex del ramat de cavalls. Això, vist amb perspectiva; de la vora és tota una altra cosa i Memòria oblidada funciona sense problemes. El cas és que comença a sorgir un dubte: si disposàvem d'una obra de la potència visual i conceptual de Fixats en la contemporaneïtat, i sense qüestionar la qualitat intrínseca de Dues passejades i de Memòria oblidada, ¿calia vestir el pavelló amb dues peces destinades a quedar necessàriament a l'ombra de la instal·lació de Balmaseda? ¿Va primar el criteri diguem polític que era millor portar a Venècia tres artistes que no un de sol, i a més, tan potencialment polèmic com Balmaseda? Vist el resultat, sembla un dubte raonable. Per cert: la inaugració del tinglado, el 31 de maig.

Per a més informació consulti l'edició en paper.