Vista de "Fixats en la contemporaneïtat", els deus cavalls dissecats i amb les potes seccionades amb l'artista. Foto: ALEX TENA

Se les ha hagut de sentir de tots colors: que utilitzar animals dissecats és poc més una estratègia per provocar el personal; que això ja ho han fet altres abans que ell i que, per tant, arriba tard a la carrera per l’originalitat; que exposar un ramat de cavalls amb les potes seccionades pot ser moltes coses, però no art; que l’únic que busca l’autor és complir el paràmetre d’espectacularitat que va establir el comissari Périer quan es va fer càrrec de la segona aventura andorrana a Venecia... El cas és que Fixats en la contemporaneïtat, la instal·lació que Javier Balmaseda presenta a partir del 31 de maig a l’Arsenale, ha generat en una setmana més polèmica i més lletra impresa que tota la Biennal en l’últim lustre. Només per això –li hauran de reconèixer la legió de crítics que li han sortit– ja podríem intuir que per una vegada, i sense que serveixi de precedent, el ministeri de Cultura l’ha encertat. Perquè qualsevol cosa és millor que el silenci, la pura indiferència que va acompanyar dos anys enrere el trist de but d’Andorra a Venècia. Facin una prova i demanin a amics, saludats i coneguts: tothom té una opinió feta sobre els cavalls de Balmaseda. I ara mirin enrere: ¿quan va ser l’última vegada que una obra d’art va ser tema de conversa al carrer, en aquest racó de món nostre?

Però potser hauríem de començar pel principi: ¿podem considerar legítimament Fixats en la contemporaneïtat com a obra dart? Però, ¿què és, l’art? ¿Té límits, l’art contemporani? ¿Quins? ¿No havíem quedat que val tot? ¿És l’espectacularitat un criteri artístic, quan no hi ha dogma ni acadèmia ni mestres ni cànon? ¿I la provocació? Sobre tots aquests extrems reflexionen en veu alta tres escultors –Ángel Calvente, Judit Gaset i Jordi Casamajor– l’artista conceptual Faust Campamà, la galerista Carme Tinturé i el pintor Francisco Sánchez, que formar part de la primera expedició andorrana a la Biennal i que precisament per això mereix l’honor d’obrir un debat raríssim a casa nostre.

«És l’obra ideal per anar a Venècia». Ho diu Sánchez, i ell és probablement una de les persones que ho pot dir amb més coneixement de causa. «Perquè espectacular, ho és», Fixats en la contemporaneïtat. «I li desitjo molta sort». Així que compleix aquell primer requisit que va marcar el crític d’art francès Henry Périer quan ara fa un any va assumir el càrrec de comissari. Aquí s’acaben els intents de contemporitzar del pintor, que deixa anar per una vegada la llengua i dispara sense manies contra l’art conceptual i els ¿artistes? que el cultiven. Es nota que ho guardava al pap, i poques vegades li havíem sentit dir les coses tan clares i tan altes, així que cedim-li la veu: «L’artista contemporani toca moltes les tecles, sí, però totes amb escassa professionalitat: fa vídeo, però rarament arriba als estàndars del cine; s’atreveix amb l’electrònica, però amb prou feines aconsegueix la perícia d’un tècnic mitjà... Per alguna raó, s’assumeix que l’obra d’art contemporani no ha d’arribar a uns mínims de qualitat en l’execució tècnica». Pitjor encara és la impostura i un cert papanatisme que es tradueix en la fascinanció pels gadgets tecnològics: «Fa mig segle que es van inventar, els ordinadors; és per tant estúpid sostenir que utilitzar-ne en art és novedós o revolucionari. En el fons, instal·lacions, performances i videoart moltes vegades són el reconeixement tàcit de la incapacitat tècnica de crear una escenografia o una pintura solvent». Per no parlar és la «sobreabundància de textos» i la «sobreintel·lectualització» de l’obra d’art, que ara ja venen, diu, «amb manual d’instruccions incorporat». Però no, conclou: «El discurs no canvia l’objecte».

«Impressionant». Així defineix Gaset Fixats en la contemporaneïtat. Tant per les proporcions com, sobretot, per la potència visual de l’escena: «Veure tots aquests cavalls, que són sinònim de llibertat, de velocitat, amb les potes tallades i substituïdes per gats hidràulics t’obliga a quedar-t’hi enganxat». ¿Provocador? «Fa anys que Balmaseda treballa amb la instal·lació, i en altres ocasions ja havia utilitzat animals. Fins i tot vius. Els cavalls estaven destinats a sacrificats per fer-ne carn. A més, cal ser molt, molt coherent per retreure-li això: suposo que qui ho fa ha renunciat al cuir a les peces de roba, sabates incloses..., ¿oi?»

«Treballar amb animals no és patrimoni d’un sol artista. No es pot criticar Balmaseda perquè Kounellis, HIrst o qui sigui ja ho havien fet abans que ell. De fet, es tracta d’un suport com ho pot ser la pedra o la tela; ell utilitza pell de cavalls». Així salva Casamajor una de les crítiques més recurrents, que obliden que per aquest tros de Pirineu no s’havia vist mai, però mai res de semblant, i que una pell tant fina ningú no l’havia demostrat abans a l’hora de jutjar l’enèsima exposició de paisatges o de retrats. «I personalment, em sembla adequadíssim per transmetre el missatge que tenia al cap, aquesta idea que l’home contemporani és com un cavall estacat i amb les potes seccionades. Molt ben pensat encara millor resolt». ¿Provocador? «És la típica cançó cada vegada que un artista trenca el dogma o el cànon».

«Avui ja no té gaire sentit demanar-se què és i què no és art. Deixant de banda l’aspece purament estètic, allò de si t’agrada o no, o entres en el joc que et planteja l’artista, en el seu discurs, o no hi entres. I en aquest sentit, trobo que la instal·lació té una coherència absoluta amb el concepte que Balmaseda ens vol vendre». Més clar, l’aigua. La galerista també el defensa dels atacs del ecologistes sobrevinguts: s’ha limitat a fer una escultura en poliuretà, cosa que no deixa de ser bastant convencional, i això sí, l’ha recobert de pell de cavall. «Però per començar, ell no va matar els cavalls per extreure’n la pell, no se’l pot comparar als que cacen no sé, elefants, per treure’n els ullals. Eren cavalls de carn. Així que no ens fen els ofesos ni tinguem la pell tan fina. Una altra cosa són els xinesos plastificats de Hagens. Això sí que em sembla bèstia».

«¿On són les potes?» Aquesta és la pregunta que ningú no li ha fet a Balmaseda i que Campamà creu al nivell del repte conceptual que planteja Fixats en la contemporaneïtat. «¿On són les potes?» Sosté també que l’art conceptual no té límits, que avui tot és art i per tant tot és vàlid, i que vistos els taurons i les vaques en formol de Hirst i els xinesos platificats de Hagens, «ja no ens impressiona res». I potser per això mateix, la instal·lació de Balmaseda li suggereix una certa sensació de «déja vu». Més sorprenent encara –perquè ve d’un dels seus escassos feligresos per aquí dalt– és la mordaç crítica que fa dels excessos de l’art conceptual. A través de Sergi Mas, per cert, de qui cita l’estupenda definició de l’art conceptual «com una nova teologia, una fe, una religió que, per tant, és inqüestionable des del punt de vista racional». Res a veure am Balmaseda, que consti, que proposa una instal·lació coherent amb el discurs que l’acompanya i en la línia d’altres obres anteriors, com ara Sòlids aparents, aquella sorprenent col·lecció de gàbies amb ratolins vius a dintre. «Polèmica, en generarà», diu. «Però trempar, no em fa trempar». Ara bé: ¿on són les potes?

«És art, sens dubte», sosté Calvente sense dubtar-ho ni un instant i com si qüestionéssim una evidència: no sé, que 2 més 2 són 4. ¿Provocador? «També, ¿i què? ¿Que no és una de les funcions de l’art i de l’artista, provocar en l’espectador una certa commoció, tocar-li l’ànima, fer-lo reflexionar? Balmaseda ho fa: la instal·lació no em deixa indiferent; si passegés per l’Arsenale, m’hi aturaria, segur». ¿Espectacular? «Sí. Era una de les suggerències del comissari, i ell l’ha fet seva sense trair-se: Fixats en la contemporaneïtat és diferent però està en la línia d’altres obres seves». ¿Original? «Crec que des d’Alatamira és impossible que ningú pugui fardar de ser absolutament original».

Per a més informació consulti l'edició en paper.