• Els alpinistes se'ls troben camí del cim

Foto: EL PERIÒDIC

No cal molt més que indagar a internet per veure les imatges de les desenes de persones mortes en el camí al cim de l'Everest –més de 200 se'n comptabilitzen–, cosa que deixarem en mans del lector sota la seva responsabilitat i sensibilitat. Domènec Trastoy, l'andorrà que aquesta setmana ha fet història en coronar el sostre del món, en va veure un d'aquests cossos que ningú no té la capacitat física per baixar d'allà –es calculen 20 persones per agafar-ne un– o, com a mínim, soterrar-los. Això topa, també, amb la ‘mentalitat alpinista' de deixar-los allà, on van voler complir un somni. «Un dels moments més difícils va ser quan vam trobar un cadàver just en una confluència de cordes, on m'havia d'apropar per canviar el mosquetó d'una corda a l'altra. Intentava desviar la mirada per respecte als que van perdre-hi la vida anys enrere», va dir Trastoy.

D'històries, n'hi ha moltes, la més propera a Andorra, la de la sudafricana i resident Cathy O'Dowd i el seu marit Ian Woodall, que van tornar-hi per recuperar el cos de Francys Arsentiev al 2001 a qui van veure agonitzant, quan aquesta havia perdut la vida al 98. O les 15 persones que van morir en la tempesta més dura que es recorda al cim, en 1996, entre els quals hi és l'indi Tsewang Paljor, ja conegut com ‘Botes Verdes' pels centenars d'alpinistes que hi pugen i que han de passar pel seu costat en ser allà la corda d'accés al cim. Però són molts més. Està el ‘saludador', nom que rep per la seva postura cos amunt com si saludés, o la història de David Sharp, que mentre moria a poc a poc, menjat per la hipòxia, una quarantena de persones passaven pel seu costat sense que ningú fes res per ell. D'entre els primers que es va cobrar la muntanya, en 1924, els pioners Andrew Irvine i George Mallory el cos del qual es va trobar i soterrar amb pedres, el 1999.

Per a més informació consulti l'edició en paper.