• Alfred Llahí consagra un volum als personatges que donen nom als carrers de les set parròquies H Miquel Mateu, l'únic il·lustre que ha estat defenestrat del carrerer

L'avinguda del Pont de la Tosca, a Escaldes, abans de Miquel Mateu. Foto: TONY LARA

¿No s'ha tornat mai lero el lector buscant un carrer qualsevol de la capital, posem que Mestre Xavier Plana? Quan el necessites, és impossible trobar aquest artilugi tan útil que als països civilitzats –diguem que Runer avall i Baladrà amunt– utilitzen per informar el vianant del lloc on es troba i que respon al nom de làpida. Un mal que no és exclusiu d'Andorra la Vella, això és veritat, però que a la capital és especialment visible, precisament perquè no estem parlant de quatre carrers i prou. El cas és que hi ha poques làpides. Poquíssimes. I que les poques que hi ha són telegràfiques, es limiten a informar del nom del carrer i encara gràcies. Esperar que il·lustrin el vianant amb la professió i les dates del naixement i del traspàs –com fa per exemple i amb molt bon criteri l'ajuntament de Barcelona– és pura ciència ficció.

I vet aquí que ha hagut de venir Alfred Llahí per posar una mica d'ordre en aquest desgavell. Ho farà amb un volum de format similar a les Històries de la nostra història que publicarà 2+1 al desembre, a temps per arribar a la campanya de Nadal, i que repassarà en una cinquantena llarga d'entrades la biografia dels personatges que presten el nom als carrers, places, avingudes i a racons de les set parròquies. Tots sabem qui –o què– és la Mare de Déu de Meritxell, Canòlich, Carlemany o el síndic Cairat, admet Llahí. I al nostre carrerer hi ha una exòtica profusió de doctors –Mitjavila, Molines, Nequi, Vilanova... Però n'hi ha altres que no són en absolut tan evidents. L'autor se'n va fins a Sant Julià per citar-ne quatre exemples: ¿quants dels lectors lauredians d'aquesta nota sabien que José Carvajal de Hué (Màlaga, 1835-Madrid, 1899) va ser un efímer ministre d'Hisenda durant la Primera República espanyola? Encara més: ¿quins mèrits va fer l'andalús per merèixer un carrer a Sant Julià? ¿I el doctor Palau? Està clar el seu ofici –¿ho veuen, que els nostres munícips tenen una dèria molt estranya pels senyors metges?– però, ¿a quin dels diversos doctors Palau que van exercir a la parròquia es refereix? Per anar acabant, i amb la mà al cor, ¿en sabria dir el lector res de Bonaventura Riera, que també té carrer a Sant Julià? Doncs resulta que va ser una de les víctimes mortals dels aiguats del 1937.

I així podríem anar fent una ruta, parròquia per parròquia, que retrataria de forma ben poc lluïda tant el nostre desconeixement com la incoherència dels comuns de retre homenatge a la memòria de ciutadans se suposa que il·lustres però no molestar-se a informar al ciutadà dels mèrits. Però de tots els casos més o menys insòlits que Llahí rescata de l'oblit, ens quedarem amb Miquel Mateu, l'home de Fhasa i el primer alcalde de la Barcelona franquista, que durant decennis va tenir avinguda a Escaldes fins que ara fa tres anys l'aleshores cònsol, Toni Martí, el va defenestrar i va rebatejar la via amb el molt anodí nom de Pont de la Tosca. L'únic cas, diu Llahí, que un personatge ha saltat del carrerer. I motiu suficient, avança, perquè Mateu tingui entrada pròpia al volum. Ja ho saben: al desembre.

Per a més informació consulti l'edició en paper.