• L'alpinista, ja al Camp Base, afirma que un dels moments «més difícils» va ser trobar-se «un cadàver»

Una vista general al cim de l'Everest. A la galeria, el moment de l'inici de la baixada del cim, en una imatge en què es veu Trastoy, de taronja. Foto: CRÈDIT ANDORRÀ

El més important de fer un cim com l'Everest no és pujar, sinó baixar. En poques paraules, l'alpinista ha de ser conscient de la seva capacitat física no només per poder fer cim –i fer-se la foto que ho confirmi–, sinó per estudiar el seu cos i decidir, amb el cap fred –i no és un dir– que té la fortalesa suficient com per poder baixar sa i estalvi de la muntanya. Domènec Trastoy, el primer andorrà que ha assolit el cim de la muntanya més alta del planeta Terra (8.848m) amb el suport de Crèdit Andorrà, ahir ja descansava al Camp Base (5.350m d'altitud), s'havia dutxat –un raig d'aigua, que no dutxa a l'ús– i tenia tot el material empaquetat per sortir avui o demà en helicòpter cap a Katmandú, iniciant així el camí de tornada al Principat. Des del Camp Base, reflexionava el dia després de la seva gesta, i ho feia parlant de l'ús de l'oxigen que en va fer per poder arribar-hi: «Em sento molt orgullós d'haver utilitzat oxigen per assolir el cim a partir del Camp 4, ja que això m'ha permès poder-ho explicar des del Camp Base i no des d'un hospital». Qui sap, a més, si fins i tot li va permetre explicar-ho, cosa que no han pogut fer els més de 200 cadàvers que omplen, congelats, la muntanya més alta del món i que Trastoy va veure en directe: «Va ser un dels moments més difícils».

Segons comentava Trastoy ahir al blog www.everestcreditand.com on ha narrat gairebé el dia a dia de l'expedició, les condicions que hi havia a la part final de l'ascensió era per pensar-s'ho dues vegades abans de fer cim: «Dels alpinistes que van intentar fer el cim sense oxigen, alguns van haver de ser rescatats i hi va haver fins i tot morts». I no és tampoc un dir, perquè de fet se sap que almenys dos dels alpinistes que ho van intentar el passat dilluns, 20 de maig –dos dies abans que Trastoy i l'expedició de l'aragonès Carlos Pauner, amb què hi va anar– van morir en l'intent. Es tracta del sud-coreà Seu Gung-Ho i de Mohammed Khaled Hossain, de Blangadesh, que van perdre la vida hores després de coronar.

UN CADÀVER A LA PUJADA / Trastoy, a més, explicava ahir com havia vist amb els seus ulls un dels més de 200 cossos humans que allà descansen petrificats: «Un dels moments més difícils de la pujada va ser quan vam trobar un cadàver just en una confluència de cordes, on m'havia d'apropar per canviar el mosquetó d'una corda a l'altra». El respecte, segons l'alpinista andorrà, era màxim: «Pujant, intentava desviar la mirada per respecte als que van perdre-hi la vida anys enrere».

L'ASCENSIÓ ES VA FER «MOLT LLARGA» / L'ascensió des del Camp 4 no va ser fàcil, pel vent i pel fred. «La pujada va ser molt llarga, sobretot el tram a partir del cim sud, que sembla el veritable cim», va manifestat l'andorrà. «Quan arribes allà et trobes amb una aresta llarga i complicada, amb l'esglaó Hillary, que sembla interminable».

Trastoy assegura, a més, que els «primers» en arribar al cim de l'Everest «van ser en Carlos Pauner i el seu xerpa, i tot seguit, el Kami –xerpa de Trastoy–i jo». Qui no va poder coronar va ser Raúl Martínez, que acompanyava l'expedició de l'alpinista aragonès. «Va patir congelacions pujant al Camp 3 i va haver de fer mitja volta, però es troba bé», explicava Trastoy.

LA TORNADA, EL MÉS AVIAT POSSIBLE / Trastoy ja tenia ahir tot preparat per abandonar el Camp Base i volar cap a Katmandú. El seu retorn es preveu per al més aviat possible, però encara no es poden posar dates perquè depèn dels vols dels avions, encara per confirmar. «Tinc unes ganes boges de tornar a Andorra», va assegurar. «Ja he pactat la baixada en helicòpter des del Camp Base, però encara no tinc data per volar fins a Barcelona». Així mateix, l'andorrà va aprofitar per tornar a agrair tothom que l'ha donat suport en aquesta aventura.

Per a més informació consulti l'edició en paper.