• La banda d'El Sevilla, plat fort de la festa major de Sant Julià, el 30 de juliol a la plaça de la Germandat

El Sevilla, en primer pla, i la resta de mojinos, en una imatge promocional Foto: EL PERIÒDIC

La cita era la revetlla de Sant Joan del 2011 al Prat Gran d'Encamp: era llavors que Mojinos Eskozíos havia de comparèixer amb Mená Chatruá acabat de sortir del forn. però una indisposició d'ultimíssima hora de Miguel Ángel Rodríguez, àlies el Sevilla –poca broma: quasi se'n va a l'altre barri per culpa d'una patologia digestiva– va obligar a cancel·lar la visita del quintet que va revitalitzar el rock destraler, litronero i cavernícola i a improvisar un pla B amb la tecnorumba de Camela. Tot això que hi han guanyat els melòmans lauredians: Mojinos compareixeran el 30 de juliol a la plaça de la Germandat en el concert estrella de la festa major i amb disc nou acabat de sortir del forn.

Ho és tant, de nou, que sortirà a la venda l'11 de juny –si es compleix el calendari, és clar, extrem que amb El Sevilla sempre és molt dir. Es dirà Semos unos máquinas –en la línia catxonda, per dir-ho així, que els ha permès inscriure el nom amb lletres d'or a l'enciclopèdia del rock rústic a l'espanyola, subgènere esperpent amb rot inclòs– i la bona notícia és que Mojinos trenca definitivament aquesta molesta dèria pels títols quilomètrics –recordin només Los novios que las madres nunca quisierons para sus hijas y el novio que las hijas nunca quisieron para sus madres, ecs. La dolenta, que això és pràcticament tot e lque se sap d'un projecte envoltat de secretisme –ni que ens trobéssim davant dels Beatles redivius o, pitjor encara, davant del projecte de pavelló andorrà a la Biennal de Venècia– i del qual només ha transcendit una ben escarransida nota de premsa sobre un grapat de cançons que parlen «del problema que suposa quedar-se sens connexió Wifi ni ADSL de robots que declaren per buleries el seu amor a una Thermonix, i de tots aquells que comparen la mida dels seus atributs amb certa extremitat de la Pantera Rosa». La poesia escatològica i l'acudit suat, que no faltin.

En fi: aquesta és la banda que al juliol aterrarà a Sant Julià, amb el 14è disc d'estudi en bandolera i un grapat de hits que els asseguren un lloc de privilegi a la memòria col·lectiva de dues o tres generacions: des de Jerónima fins a Chow Chow, Sexo, furbo i rocanró i –vinga, que ens la descuidàvem–Ueoh! Farden que són la «millor banda de rock» del firmament hispà, cosa que no és gaire dir en un panteó on figuren oficialment –segons Rolling Stone– Pereza, Amaral, Alaska, Duncan Dhu i Dúo Dinámico. I qui ho sap, potser sí. El que és indubtable és que El Sevilla s'ha convertit per mèrits propis en el més semblant a Borat –sí, home, el sensacional alter ego de Sacha Baron Cohen– que han donat els escenaris espanyols (amb el permís de Raphael).

Pel que fa a Sant Julià, la festa major lauredia s'ha distingit des de temps immemorials per l'especial habilitat a rescatar del bagul dels records velles glòries del pop i del (diguem-ne) rock: l'any passat van ser Celtas Cortos; l'altre, ¡Marta Sánchez! –¿se'n recorden? És clar que amb els temps que corren toca estrénye's el cinturó, i que en qualsevol cas, Encamp va deixar l'any passat el llistó alt, pràcticament insuperable, en matèria de dinosaures de l'escenari –amb Manolo Escobar, un respecte. La cita, ja s'ha dit, el 30 de juliol. I un respecte també per a Mojinos: catorze discos al sarró, dos decennis a la carretera, un milió llarg de còpies venudes i –probablement– la llengua més llarga i més bruta des de Los Immortales: «Me gusta hasta el oló de tus sobaco, hasta tus grano, tus verruga hasta la peste de tus sapato, tus eruto, tus lagaña, me gustan tus barrillo y hasta los cacho de carne que se te quean en los colmillo». Amb vostès, El Sevilla.

Per a més informació consulti l'edició en paper.