• Les dificultats fan que alguns ciutadans es venguin les joies de la família, mentre que d'altres les furten per fer el mateix

l'any passat, Andorra va exportar or per més de set milions d'euros i el 2011 per més de 5 milions. Només el capítol de vehicles automòbils supera el de perles, pedres i metalls preciosos amb un volum d'exportacions per 10 i 14,5 milions, respectivament. Com explica el president del Gremi de joiers i rellotgers, Enric Bartumeu, «aquest és un negoci a part, que poc que té a veure amb el nostre. Es tracta d'un negoci de compra i venda de matèria primera especulant sobre el preu de compra del mercat». Bartumeu explica la proliferació d'aquest tipus de comerç perquè «l'or està pujant, encara que pugui baixar un mica en algun moment, sempre va a l'alça i és un bon negoci perquè el compres i el vens més car». I afegeix que en el cas de les joieries potser alguna compra or usat però amb un objectiu molt concret. «El client porta una joia perquè la vol refer o la vol canviar per una altra cosa, però això és diferent» argumenta. I reitera que «hi ha dos factors que expliquen els negocis de compra i venda, la pujada espectacular de l'or i la crisi». Bartumeu constata que «hi ha molta gent que es ven les joies de família per tenir liquiditat».

En quant a la legislació vigent que regula aquest tipus de negoci recorda que «hi ha una regulació que data del temps dels Veguers i obliga a portar un llibre de compres on s'anoten la identitat del venedor, la joia que compres i el pes». I reconeix que si «tens alguna sospita de que el que se't proposa és robat, el normal és denunciar-ho». No obstant això, puntualitza que «a vegades és difícil. Un dels nostres col·legues va tenir un problema, va denunciar un venedor i després al judici va passar de testimoni a inculpat, encara que després el van absoldre». Bartumeu admet que «és molt difícil saber si la persona t'està enganyant o no» i defensa la legislació vigent que encara que sigui molt antiga «trobo que és suficient». De fet, a diferència dels països del nostre entorn, on els compradors d'or usat han de fotocopiar les joies que compren, a Andorra aquest requisit no és necessari. Bartumeu insisteix en que «s'han de descriure i del que es fa fotocòpia és del document d'identitat». Amb tot, reconeix que tot i que no sigui obligatori fotografiar les peces comprades « potser és una cosa que es podria afegir al reglament. Però si hi han hagut casos de robatori, la prova també ha estat l'assentament en el llibre».

Furts en augment / Un cop d'ull a l'històric dels comunicats de premsa del Servei de Policia, és suficient per adonar-se que el furt de joies i la seva posterior venda en aquests tipus d'establiments ha augmentat en els últims anys. Del 2011 fins a aquest any, la policia ha procedit a una dotzena de detencions per aquest motiu, cosa gens negligible en un petit país com el nostre. El botí va de 500 euros a 150.000 euros, el cas més sonat que es va jutjar fa pocs mesos. En quan al perfil dels delinqüents també hi ha de tot, des de joves a persones que han complert la cinquantena, amb feina i sense feina. Però el que més crida l'atenció, és que no totes tenen les mateixes necessitats. Si hi ha gent que s'ha quedat, malauradament, sense feina, n'hi ha d'altra que de tota evidència busca un sobresou.

L'ocasió fa el lladre / Aquest és el cas d'almenys dues assistentes domèstiques que van aprofitar la confiança que els dipositaven les persones que les havien contractat per alleugerir-les del pes d'unes quantes joies. La primera va aprofitar també la circumstància que la mestressa era un persona d'avançada edat, potser amb l'esperança que mai descobriria el furt, tot i que la quantitat i la qualitat de les joies que va esgarrapar era escandalosa. I el que encara és més sorprenent és que va aconseguir vendre-les sense aixecar cap sospita. La segona era més llesta i anava agafant aquí i allà, peces corrents, de les quals era difícil poder determinar-ne l'origen.

Per a més informació consulti l'edició en paper.