Pradas carrega contra la 'moda' de l''heroi nacional' en la literatura catalana
- La novel·lista va presentar ahir ‘Sota el mateix cel’ a la Biblioteca Nacional
ANDORRA LA VELLA
- La novel·lista catalana, en la presentació de Sota el mateix cel a la Biblioteca Nacional. Foto:TONY LARA
Una invasió editorial que no li ha passat desapercebuda a Núria Pradas (Barcelona, 1954): la novel·lista catalana va desfilar per les escoles del país i per la Biblioteca Nacional per presentar Sota el matreix cel, amb què al desembre es va endur la 2a edicó del Carlemany de Foment de la lectura: «No t’ho diuen obertament, però les editorials busquen novel·les amb heroi nacional a dintre. Ho veig. I amb el Tricentenari, la cosa anirà a més». No té res, diu, contra aquest subgènere històrico-nacional, i encara menys contra fenòmens com ara Victus, «una gran novel·la al marge de les tendències del moment». Però el que li fa certa nosa és aquesta invasió: «De fet, tinc ganes d’escriure sobre un heroi català; però el que em frena és precisament fer-ho al dictat de la moda. Potser quan passi aquesta febrada m’hi posaré». Fins i tot té candidat; o millor, candidata: Peronella d’Aragó, l’esposa de Ramon Berenguer IV. Tot i que se li va avançar la vallesana Teresa Sagrera, finalista de l’últim Néstor Luján amb El trobador. Però que consti que no li fa fàstics a la novel·la de gènere: la seva pròxima criatura és un patracol gòtic amb fantasma a dintre, titulada Nebbia –boira, en italià–i ambientada a la Venècia del segle XVIII. Bisquin-la a can Bromera.
Val a dir que l’únic que Peronella i companyia comparteixen amb Sota el mateix cel és precisament el gènere: Pradas hi relata el cruel destí de les dones franceses que durant l’Ocupació van confraternitzar amb els soldats alemanys –la «col·laboració horitzontal»: no sé si ho pesquen– a través dels tràgics amors entre Claire i Geert: ella, una noia de 16 anys filla del mestre de la localitat normanda de Cambes-en-Plaine; ell, un oficial alemany de 19 que hi és destinat per supervisar al construcció del Mur de l’Atlàntic. Abans de ser destinat al fatal front de l’Est, tenen temps de concebre una filla, la prova del pecat que Claire expiarà brutalment en el moment de l’Alliberament: rapada en una humiliant cerimònia pública, en una mena de judici popular pel qual es calcula que van passar 22.000 dones franceses. La història de les femmes tondues, poc i mal coneguda en aquest costat dels Pirineus, té un epíleg encara per explicar: els dels fills bords de la col3laboració horitzontal, que en molts casos no van descobrir fins decennis després la identitat real dels seus progenitors: vet aquí material humà per a una altra novel·la... que Pradas no té previst escriure.
Sota el mateix cel, en fi, és un relat insòlit per la temàtica dintre de la literatura catalana, que no jutja els protagonistes –Geert és un alemany bo; els veïns francesos de Claire són els dolents– sinó que més aviat els compadeix, «perquè sín dues persones absolutament soles, en unes circumstàncies duríssimes, que no tenen ni temps de convertir el seu amor en una gran passió». A títol de curiositat, Pradas va firmar per Sant Jordi exemplars de la novel·la a l’estand d’Abacus a la plaça de Catalunya. Amb la mala fortuna que li va tocar taula al costat de Sierra i Fabra i una senyora que va acaparar tot el públic que passava per allí: la supervendes Kate Morton, amb el seu imbatible Aniversari secret: «Ja ho podia haver repartit una mica, ja...»
Per a més informació consulti l'edició en paper.