Segarra, que ahir va acompanyar Micó a la fada, posa a l'aparcament de Tennis Santa Coloma Foto: ÀLEX LARA

LÍDER DEL LOS REBELDES.

Diu que si entra en un bar, el reconeixen i el paio que punxa té l'oxcurrència de posar un disc en honor seu –Más allá del bien y del mal, per exemple– se'n va sense pensar-ho un moment. «No surto a prendre una copa per escoltar Los Rebeldes», diu. Carlos Segarra (Barcelona, 1961) és així. Però el cert és que és veure el seu barret de cow-boy i posar-te a taral·lejar Mediterráneo, Mescalina o Bajo la luz de la luna, per dir només tres dels hits d'una carrera de fons que va arrencar el 1979 i que, tres decennis i una diotzena de discos després, encara no ha dit l'última paraula. Ahir va apadrinar a La Fada el retorn de David Micó. I anuncia disc nou per a la tardor. Per cert: viu des de fa un decenni a Finestrat, Alacant. Es veu que a la Catalunya de debò no hi acaba d'haver lloc, per ell. En fi, que «bajo la luz de la luna yo te amé»...

–Perdoni, però ara queno ens sent, ¿què hi ha vist, en Micó?

–Et semblarà una perogrullada, però tinc molt de respecte pels bombers, com ho és David, que es juguen la vida perquè els altres puguem dormir tranquils. Això, per començar.

–Doncs continuí, continuï.

–A més, tenim dèries comunes, com ara els Beatles i Criddens, m'agraden les lletres que escriu, i té una veu molt personal, molt trencada, a l'estil Bruce Sprignsteen.

–Les dues cançons que li ha regalat, ¿són descarts del nou disc?

–No. Si no les hagués escrit per a ell no les hauria composat. Així de clar t'ho dic. Són un vestit a mida per al David. Amb un cert regust rebelde, és clar, però més folk-rock que rock'n'roll.

–Un tipo raro... ¿ho diu per vostè o per Micó?

–Per tots dos; i per tu també que ets periodista. Dues espècies en extinció.

–Gracias a todas, ¿per què?

–Parla de totes les dones que han passat per la teva vida –mares, germanes, xicotes, esposes, amigues, amants– per aguantar el que han hagut d'aguantar.

–Figurarà al llibret del disc al costat de Benedetti i Gil de Biedma, els altres dos lletristes que s'ha buscat Micó. ¿S'hi havia vist mai, en tan alta companyia?

–No. però és que faré com a la peli La Mula, que la firma un director que es diu Anónimo.

–¿O és un honor per ells, firmar al costat de Segarra?

–El que és un honor és escriure una canço o un poema amb dos collons i que pugui arribar a canviar la vida de la gent.

–«Parlem de tu, però no pas amb pena»... I de Rebeldes, és clar. ¿No tenia un disc a punt, a punt de sortir del forn?

–Es dirà Un, dos, tres... ¡acción!, i sortirà al setembre. Si en voleu un tastet, d'aquí a dues setmanes podreu escoltar el primer single, Los reyes de la fiesta.

–També te disc en perspectiva amb la seva altra banda, la Segarra Inn Blues...

–Des del 1984 he tingut en paral·lel a Rebeldes bandes per tocar versions dels grups que em van convertir en músic de rock. I la Segara Inn Blues va en aquesta línia. Però no tinc pressa. El curiós és que no tinc disc però en canvi sí que tinc merchandising, com la camiseta aquesta que porto.

–Una curiositat: una cançó com Mescalina, ¿l'escriuria, avui? O millor dit, ¿li publicarien?

–I tant. ¡Però si avui en dia ningú no s'espanta per res! Seria carn de Disney Channel.

–¿Vostè creu que una apologia de...?

–D'apologia, res. Primera falàcia: la mescalina no existeix. Al laboratori no s'ha pogut sintetitzar el radical, la base de la planta del mescal. ¡És que vaig estudiar química als Maristes, jo! I en segon lloc: hi ha un joc de paraules entre mescalina i Mesalina, la dona del Cèsar que a més de ser honrada ho havia de semblar... ¡En fi, que Clapton té 70 anys i toca Cocaine i ningú no es talla les venes!

–Ja que en parlem: ¿com balla la senyoreta Mescalina? Ho dic per aquells versos de Mediterráneo...

–Aquí vaig fer una cosa que és molt americana, que és l'autohomenatge en plan Route 66, aquella cançó de Bobby Troup que Chuck Berry va convertir en himne. La meva generació no tenia uns antecedents rockers, ni en català ni en castellà. Com a molt, Los Sírex i Los Salvajes. Així que aquest punt Tarantino d'autohomenatge els Rebeldes ja el fèiem al 1988.

–Si li canto: «Quizá porque mi niñez sigue jugando en tu playa...», ¿sabria continuar?

–«...Y escondido tras las cañas duerme mi primer amor, llevo tu luz y tu olor por dondequiera que vaya...» L'altre gran Mediterráneo que conec.

–¿Algun vincle especial?

–Prrimer de tot, Serrat és del Poble Sec, i jo, de Sants. I Serrat és per mi Déu. Et diré més: si no hagués estat Carlos Segarra, m'hauria agradat ser Joan Manuel Serrat. Ell fa rock'n'roll, el que passa és que no ho sap, encara que faci bolos amb Sabina.

–Loquillo a Sant Sebastià; vostè a Alacant... ¿No els agrada Catalunya, o a Catalunya no li agraden vostès?

–Curiosament, va ser marxar a viure a Alacant i començar a sortir-me bolos a Catalunya. Però el cert és que els últims anys vaig patir en les meves carns una llei no escrita que aplicaven els alcaldes de Convergència com el que governava al poble on vivia, Teià.

–Això es posa interessant.

–Per la festa major no es podia contractar cap grup que cantés en castellà. ¿Vols riure més? En els set anys que vaig viure a Teià, l'únic grrup que no cantava en català que hi va actuar va ser la Fundación Tony Manero... ¡en anglès! ¿Capici? No es tractava de potenciar el català, sinó d'ocultar el castellà. I no ens enganyem: la majoria dels artistes catalans de la meva generació som xarnegos. I de la mateixa manera que el català és una llengua espanyola, també el castellà és una llengua catalana.

–¿Per què al «rock català» no hi figuren ni Rebeldes, ni Loquillo ni tants altres que van arribar abans, molt abans que Sopa, Sau i companyia?

–Precisament: quan tocàvem al Rockola de Madrid ens presentàvem així: «Buenas noches, somos Rebeldes, una banda de rock'n'roll de Barcelona». ¿Qui feia més país, nosaltres o aquells grups que cantaven en català, sí, però que no passaven d'Amposta? Però el que molesta no és la llengua, sinó que alguns van viure molt bé només perquè cantaven en català. I no ho dic per Sopa, Sau i Lax'n'Busto.

–I amb el nou folk a la catalana, estil Manel i tots els seus mitadors, ¿quina relació hi té?

–Com que visc a Alacant, no els he sentit gaire. Sé que ells i Elton John ja ho han venut tot, a Cap Roig. Però per mi el Manel és el col·lega que em fa les portades.

–Vostè, ¿per qui pedrria el barret, com li passa a Gabriel Byrne a Muerte entre las flores?

–Era l'època de Preferiblemente vivos, el primer directe de Rebeldes. ¿Què passava? Que Loquillo fa dos metres; Alaska s'havia tenyit de vermell... ¿I Segarra, el líder de Los Rebeldes? Doncs un barret, que és més barat i només surti a l'escenari tothom sabrà que és ell. El mèrit és de Toni Luz, de Los Pekeniques, que era el nostre dissenyador gràfic.

–Una de pur morbo ¿és veritat que va ser baixista d'Sleepy la Beef?

–I tant: tenia 17 anys, ell vivia una mena de segona joventut i va venir a una gira per Espanya. Tot venut. De sobte es presenta a la discogràfica que els falta baix. I em demanen: «Escolta, tu, ¿et saps els temes d'aquests?» «I tant: tots». Dit i fet. Encara més: em vaig convertir en el baix líder, perquè me les sabia millor que els músics americans.

–Vaja, que una mica més i se l'emporten.

–Doncs sí: volia que me n'anés a Arkansas amb ells.

–Per acabar: ¿es veu cedint una cançó a un partit polític, com va fer Sabino Méndez amb El ritmo del garaje i Ciutadans?

–Doncs va estar a punt de donar-se el cas: la Chunta Aragonesista volia els drets de Mi generación, però al final no es va fer l'anunci.

Per a més informació consulti l'edició en paper.