• Voliana recull una sèrie de retrats inèdits de personatges del segle XX català obra d'Esteve Albert

Calals, Maurici Sertrahima i Albert, al festival del Prada del 1953 Foto: La memòria de l?Esteve Albert

«El meu sentiment de fracàs a les Valls era total, fins m'havien assaltat i destrossat la cabana que m'havia aparellat als Cortals d'Encamp, una cabana autèntica on vivia sol o entre pastors i gaudia una solitud i unes postes de sol que he enyorat sempre més. Més greu per mi encara va ésser que em traguessin el Pessebre Vivent d'Engordany, que tant m'havia costat d'esforç físic i econòmic, de les mans». Qui rondina d'aquesta forma tan sentida és Esteve Albert, probablement el personatge que més genuïnament mereix el planià qualificatiu d'homenot d'entre els molts individus de biografia atrabiliària i sensacional que la posgtguerra va enviar en aquest racó de món. La majoria d'ells –i citarem només Lluís Capdevila– avui tristament carn de canó.

Però aquesta és una altra història. Parlàvem d'aquest Albert que es confessa tan profundament dolgut pel tracte rebut a Andorra, on –insisteix– «vaig sorfir els pitjors xocs del meu periple». Una confidència que li fa a Pau Casals en l'última ocasió que el visita a Prada –no concreta la data, però devia ser immediatament després del 1962, quan li van «treure» el Pessebre Vivent– i que va recollir en el retrat consagrat al mestre català que conclou La memòria de l'Esteve Albert. El volum l'acaba de publicar Voliana Edicions, i el curador, Josep Puig, hi ha recollit sis articles –cinc dels quals inèdits– en què Albert retratava sengles personatges del segon terç del segle XX català. Al costat de Casals –el més eminent de tots, amb el permís de Josep Carner–, hi trobem el polític socialista Manuel Serra i Moret, el líder anarcosindicalista Joan Peiró, el canonge Carles Cardó, el mecenes Fèlix Millet –el pare del nostre Millet– i Antoni Comas, el primer catedràtic de llengua i literatura catalanes de la Universitat de Barcelona de postguerra –i estem parlant del 1965, en ple franquisme.

L'article dedicat a Comas és precisament l'únic que ja s'havia publicat –el 1981, amb ocasió del traspàs del catedràtic. Els altres cinc són rigorosament inèdits i es tracta, diu Puig, d'una sèrie de peces amb què Albert pretenia retratar a través dels seus records personals alguns dels personatges que havia conegut al llarg de la seva trajectòria com a activista politic i cultural. «No hi hem de buscar una voluntat biogràfica; simplement, d'evocar a través d'anècdotes i converses una sèrie de personalitats de primera línia de la Catalunya de la República, la guerra i la postguerra», adveteix el curador. La sèrie, més pròxima a uns homenots planians que no a una entrada enciclopèdia, la va començar Albert als últims anys de la seva vida i amb la voluntat de publicar-los, i havia d'incloure inicialment personatges com ara Macià, Sagarra i Pi i Sunyer. Quan va veure que li fallaven les forces –diu Puig– Albert li va entregar el material a Joan Pannon, editor i amic seu resident a Argentona. El cas és que aquells papers s'havien quedat al calaix de les bones intencions fins que van arribar a les mans de Puig –que, per cert, també va col·laborar en l'Esbòs biogràfic d'Esteve Albert (1998), la referència obligada sobre el nostre home– i ara veuen finalment la llum.

Memòria; no memòries

La pregunta immediata és òbvia: ¿existeixen més inèdits d'Albert escampats pel món? Puig és prudent i davant les notícies sensacionals i probablement mixtificades –com és reglamentari quan parlem de l'inventor del Pessebre Vivent– que parlen d'una bibliografia perduda gairebé monumental, ell sospita que el més interessant de l'obra d'Albert que queda per publicar és la seva correspondència, amb el problema que això comporta de localitzar-la, filtrar-la i editar-la: «Cal tenir en compte que Albert va tenir un paper destacat com a activista no només cultural sinó també polític; així és com va conèixer Casals, per exemple, i altres primers espases de la Generalitat a l'exili, com ara Tarradellas i Pous i Pagès, amb qui es cartejava. Diguem que ell mateix era un dels homes de la segona fila que feia d'enllaç entre uns i altres». Hi pot haver més inèdits, admet Puig, però dispersos entre la família i arxius d'aquí i d'allà.

Així que no ens en fem gaires il·lusions, tot i que el mateix Albert va deixant caure a llarg de les 150 pàgines del llibre referències a unes futures memòries en què detallarà alguns dels episodis que va apuntant als retrats: «Ocupat sempre en nous projectes, no va arribar mai a escriure-les». Un dels més prometedors, sens dubte, és la seva suposada participació en l'anomenat complot de Torres Picart-Revertés, obscur episodi que va tenir lloc l'hivern del 1936 amb què Estat català pretenia derrocar Companys –i de passada, els anarquistes de la CNT– i posar en el seu lloc el president del Parlament, Joan Casanovas. Aquella aventura va acabar com el rosari de l'aurora, inclòs l'exili del mateix Casanovas. Doncs bé, es veu que el nostre Albert hi va estar implicat.

Així que de moment, i mentre els astres no es posen d'acord perquè aquesta correspondència dispersa ressusciti, entretinguem-nos a esporgar la Memòria –no pas Memòries, ja ho hemvist– ara rescatada, escrita amb la intenció –especula Puig– de confegir un retrat eminentment moral de personatges de molt diversa extracció política i social: per això i conviuen homes d'esquerra –com ara el socialista Serra i Moret i l'anarquista Peiró– i de la dreta tradicional, com ara Millet o el canonge Cardó. Amb alguna sucosa revelació, apunta Puig. Per exemple, els contactes que als anys 20 va mantenir el fundador de Falange, José Antonio Primo de Rivera, amb l'anarquisme català, per mirar de posar cullerada en el moviment obrer. No menys sucoses –i una mica cuore– són les confessions que li fa a Albert un Casals octogenari, disgustat amb la incomprensió que en certs cercles causa el seu matrimoni amb Marta Montáñez: «¿Tan escandalós resulta que un home de 80 anys es casi amb una noia de 20?», li demana Albert. I la resposta del mestre no deixa de ser curiosa: «Ho teniu ben observat. A Suïssa hem anat a veure Josep Pijoan, que també ha fet un casament semblant... Està contentíssim». Per no parlar de l'afer de la cabana dels Cortals, que tan mal regust li va eixar a Albert. Però, ¿qui caram devia tenir la mala idea d'anar a fer-li la guitza allà dalt? ¿I per qiun motiu?

Per a més informació consulti l'edició en paper.