• Ward i Jover estableixen una relació directa entre la baixes temperatures i mortalitat en l'era preindustrial, a través de la dedrocronologia i el volcanisme

L'enginyer Alan Ward, en la conferència que va impartir ahir a la Llacuna, cortesia de la SAC Foto: àlex lara

El 1585 va ser un mal any, a Encamp. El mossèn de l'època només hi va batejar quatre criatures. Quasi res, tenint en compte que els anys bons –el 1580, per exemple– se n'hi podien arribar a batejar fins a 18, i que la mitjana de naixements per al segle XVI encampadà se situa al voltant de la dotzena anual. És clar que encara pitjor va ser el 1590: s'hi van registrar tretze defuncions, el rècord del segle. Aquestes xifres es repetiran amb variacions mínimes al següent: el 1676 va ser el més prolífic de la centúria, amb una vintena de naixements; i potser per compensar, dos anys després es registrava la morbilitat més alta del segle: divuit encampadans van traspassar el 1678. Tot això, és clar, segons els registres parroquials, que no sempre responien fidelment a la realitat: hi havia anys que el mossèn de torn se'n descuidava capritxosament d'inscriure les defuncions, i sempre ens quedarà el dubte del que passava amb la població volant –els residents i fronterers de l'època, vaja– que tenia la mala fortuna d'anar-se'n a l'altre barri en aquest racó de món.

Potser no eren prou de casa com per merèixer una trista línia al llibre d'òbits, especula Alan Ward, aquest enginyer informàtic que ja ens haia sorprès a la tardor amb la Introducció al pensament de l'Àsia oriental i que ara hi torna –amb tirabuixó i rosca– amb Correlació entre les variacions de temperatura i la densitat de població a l'Andorra d'abans del segle XX. No es deixin desanimar pel títol: es tracta d'un article que firma a quatre mans amb el químic Èric Jover i publicat a l'octubre a la revista Population & Environment, que pretén demostrar com els anys més freds es traduïen en l'època preindustrial –és a dir, quan no teníem gasoil domèstic, més o menys– en un sensible increment de les defuncions. Per fer-ho, Ward i Joves han reconstruït la història demogràfica d'una parròquia ideal –resultat de creuar les dades disponibles als registres d'Ordino i Encamp– entre els segles XVI i XIX.

Tants anells, tants anys

Ha quedat clar que per establir les llistes d'altes i de baixes els articulistes van recórrer als llibres parroquials de baptismes i d'òbits. Però, ¿i per conèixer la temperatura de –posem per cas– el 1585? Difícil, diu Ward, perquè els primers registres meteorològics fiables es faran esperar fins als anys 30 del segle XIX, amb l'erecció de Fhasa. Abans, la foscor. Així que se les van empescar amb dos mètodes ben exòtics en aquest tros nostre de Pirineu: la dendrocronologia i el volcanisme. La dendrocronologia permet induir si feia bo (o no) en un any determinat a través de l'estudi dels anells dels arbres. A casa nostra, pi negre, fonamentalment, perquè la resta d'espècies es van convertir en carbó per obra i gràcia de les fargues. ¿I com sabem a quin any correspon un anell? Fàcil (!): sabem que l'anell exterior correspon a l'any que es va talar; només hem d'anar descomptant –un anell, un any, grosso modo– i tenir en compte que un anell fi és indici de baixes temperatures, que es traduïen en un descens del nivell de les terres cultivables –100 metres cada 0,5º, aproximadament–, pitjor nutrició, més malalties, menys naixements i més defuncions. Un desastre, vaja. Si el lector vol fer pràctiques de dendroncronòleg, ho pot provar amb l'avet de casa. I si li sembla un mètode rudimentari, sempre li quedarà el carboni 14.

Encara més espectacular és el volcanisme: les grans erupcions –la del Krakatoa, glups, el 1883, o la del Pinatubo, el 1990– llencen tal quantitat de cendre a l'atmosfera que poden reduir la quantitat de llum solar que arriba a la Terra i fer baixar les temperatures entre 0,5 o 1º. D'aquests fenòmens n'existeixen afortundament estudis d'àmbit mundial que permeten saber exactament quins van ser els anys més freds dels últims segles. Aixi que només queda el més interessant de tot plegat, que consisteix a creuar les dades a veure què en surt. I el que en surt és una primera caiguda demogràfica a mitjans del segle XVII, coincidint amb el final de la Petita Edat del Gel, seguida d'un lleu creixement durant l'últim terç de la centúria, i una nova recaiguda a principis del XVIII.

Durant aquest segle alternen també els moments de creixement vegetataiu amb altres de negatius, fins arribar a la gran debacle de l'últim quart del XVIII, la primera que serà causada no per un enduriment inopinat de les temperatures sinó per factors polítics: la inestabilitat derivada de la Revolució Francesa i les guerres napoleòniques –el 1811 es registren 40 defuncions en aquesta parròquia ideal, la xifra més alta dels últims tres segles– i, al segon terç del XIX, les guerres carlines. Per posar les coses al seu lloc, diguem per acabar que durant tot aquest període –recorda Ward– la població total d'Andorra oscil·lava entre els 4.000 i els 6.000 habitants. I aquesta última xifra encara la considera «molt optimista». En fi: quatre gats. No m'estranya que fes tan fred.

Per a més informació consulti l'edició en paper.