• Carlos Segarra apadrina el retorn de l'excantant de V Columna, divendres a la Fada H Al maig grava cedè nou, amb dos temes de l''exrebelde' i sengles poemes de Benedetti i Gil de Biedma

Micó, al centre, en l'última actuació de V Columna a la sala Apolo de la capital, ara fa cinc temporades Foto: EL PERIÒDIC

Feia moltes llunes que David Micó no s'enfilava fins aquest racó de diari. Dues temporades llargues: exactament, des d'aquella mena d'accident que va ser Manual de supervivencia. Què volen que els digui: es veia venir que aquella incursió crooner de l'exvocalista de V Columna era un experiment de futur més aviat dubtós. Però s'havia de provar –diu– i pagada la novatada torna ara a les essències que va mamar amb la mítica banda dels germans Llauradó: el rock clàssic dels 70, amb el gran Lou Reed com a estrella polar –més val tirar cap amunt que cap avall, això està clar– i el rebelde Carlos Segarra com a padrí de la singladura. La cita és divendres a la Fada Ignorant, on al novembre ja en va presentar un tastet, i Micó ha cuinat ara no un tastet sinó un àpat complet amb els temes del que serà el seu segon disc en solitari.

Es dirà Una dosis de autoestiuma i, si les coses no es torcen, el gravarà aquest mateix maig a l'estudi barceloní del saxofonista Big Dani Pérez –una de les patums del rythm'n'blues peninsular–i amb producció de Segarra. L'objectiu és posar la galeta al mercat per la campanya de Nadal. Però això ja ho veurem, perquè si arribessin a bon port tots els nasciturus discogràfics de què hem anat donant notícia els últims anys, riu-te'n tu de la discoteca aquella llegendària de Radio Andorra. Però aquesta és una altra històeria i Micó té com tothom el dret a concebre un nou fillet musical.

Fins al divendres, que li farem la primera eco a la criatura, haurem de parlar d'oïdes. Però si hem dejutjar-lo pels gens dels progenitors, la cosa pinta bé. Segarra no només exercirà de padrí i productor, sinó que li ha regalat a Micó dos temes –Un tipo raro i Gracias a todas– menys canyeros que Mediterráneo –¿i potser més pròxims a Bajo la luz de la luna?– però que constitueixen un bon ganxo per a la nit: no ho diguin a ningú, però Segarra in person acompanyarà divendres Micó en el bateig d'aquestes dues cançons. A banda del rebelde barceloní i naturalment del cantant, que hi posa les lletres, l'altre nom propi d'Una dosis de autoestima és Carlos Lozano: el guitarrista firma les melodies i els arranjaments de la dotzena de temes del disc. Serà un versió (diguem-ne) ensucrada i per a tots els públics del Lozano de Persefone, que ha parit unes cançons guitarreres –diu– «molt rockeres, però netes, gens cafres i sense distorsions».

La llista de noms propis no s'acaba amb Segarra, Lozano i el teclista Migue Espinosa, que completarà la banda. S'agafin les criatures, perquè Micó se'ns ha posat poètic, ha tirat de clàssics i s'ha atrevit a musicar –amb la complicitat de Lozano– el Benedetti de No te rindas i el Gil de Biedma de Contra Jaime Gil de Biedma. Quasi res. Val que a Serrat, Loquillo i Gabriel Sopeña –entre d'altres milers de noms que podríem recordar aquí– se'ls va ocórrer molt abans. Però en el nostre trosset de món, que algú tingui la santa ocurrència de cuidar les lletres fins al punt de demanar la col·laboració de dues patums de la poesia espanyola del segle XX, és una notícia absolutament marciana, perquè persisteix el terrible error de creure que les lletres són secundàries: i a les proves ens remetem. El resultat, diu Micó, vol ser «rock d'autor» i amb missatge. Dos, per concretar: el primer, d'optimisme davant l'adversitat –d'aquí el títol el disc, que és també el del tema que fa més fila de single–; i el segon, d'avís per a navegants, en la línia canalla, rovellada i desencantada de tot bon rocker: «Vigila amb qui et lies perquè t'arrisques que t'esguerrin la vida; encara que no t'ho creguis, mai seràs tan feliç com quan estàs sol»...

Potser no, però de vegades no ve malament un traguinyoli de bona companyia: la de Segarra, per exempe, que s'ha enrolat en aquesta segona aventura a través de la seva representant (la de Micó), cunyada seva (de Segarra). No sé si em segueixen... En fi, que s'han acabat els experiments –«El David de Manual de supervivencia no era jo, no disfrutava a l'escenari i em sentia un impostor»– i aquí neix oficialment la tercera reencarnació musical del nostre home. I com diria Mario, «no te rindas, aun estás a tiempo de alxcanzar y comenzar de nuevo, aceptar tus sombras, enterrar tus miedos, liberar el lastre, retomar el vuelo». Així, qualsevol.

Per a més informació consulti l'edició en paper.