• Posem rostre a les obres de Picasso amb què Boncompte vol completar l'exposició sobre les 'Pageses d'Andorra' auspiciada pel ministeri de Cultura

?les senyoretes d'avinyó' Oli sobre tela (1907). Foto: MUSEUM OF MODERN ART

Ho dèiem en aquest mateix racó de diari dijous passat: les Pageses d'Andorra –el dibuix a llapis i tinta que Picasso va firmar a Gósol el 1906 i que la historiadora catalana Conxita Boncompte situa com a punt de partida de la revolució cubista– no vindran soles. Les acompanyaran, si es compleixen les previsions del projecte d'exposició De les Pageses d'Andorra a Les senyoretes d'Avinyó que el ministeri de Cultura li ha comprat i que la setmana passada va començar a caminar amb una dotació de 30.000 euros, les obres d'aquí dalt. Es tracta, diu Boncompte, d'il·lustrar la tesi central de l'exposició: que les Pageses són la llavor de Dues dones nues (1906) i de Les senyoretes d'Avinyó (1907), tret de sortida oficial del cubisme –ja saben: el trencament dels conceptes de profunditat i de perspectiva fins aleshores canònics en l'art occidental– i que avui es conserven al MoMA de Nova York

Òbviament, aquests dues obres mestres de la pintura del segle XX no vindran a Andorra, però sí que ho podrien fer un grapat de dibuixos –esbossos i estudis preparatoris– que il·lustren la metamorfosi de les nostres Pageses. Passin per la galeria a veure si els convenç, la tesi de Boncompte: Dues dones de Gósol, un dibuix a tinta sobre paper de proporcions –63 per 46 centímetres–quasi idèntiques a les Pageses, Picasso ha pràcticament calcat el dibuix original, però prenent-se a molèstia de despullar la pagesa de la dreta. Un procés que culminarà a Dues dones nues, un esbós del qual conservat a l'Art Institute de Chicago –com les Pageses– i datat el 1906 –també com les Pageses– forma part del projecte d'exposició que prepara la historiadora.

El cert és que Dues dones gosolanes s'assembla tant a les Pageses, però tant, que s'entèn que Palau i Fabre –catalogador i amic de Picasso– n'arribés a posar en dubte l'andorranitat. És també cert que Picasso només va titular una obra al llarg de la seva trajectòria –el Guernica, precisament– però també ho és que el dibuix es diu Paysannes d'Andorre, tal com figura al revers de l'obra, i al costat de la firma, «Picasso, 1906», com a mínim des que va ingressar a l'Art Institute de Chicago, el 1930 i donat per un tal Robert Allerton, hereu del fundador del First National Bank. El que Scott Fitzgerald n'hauria dit un tycoon, vaja. Així que pixen fora de test les veus que acusen Boncompte d'inventar-se un vincle fictici entre Picasso i Andorra.

Pageses, senyores i senyoretes

Encara més: tant Pierre Daix –al catàleg picassià del 1966– com John Richardson, autor de la biografia canònica del geni malagueny, donen per bona aquesta denominació, que el mateix artista –que va revisar totes dues obres– mai no va desmentir. Així que es podrà discutir, posats a buscar-hi tres peus al gat, la tesi central de la historiadora –que les Pageses són en l'origen de la revolució cubista–, i encara més l'oportunitat d'invertir-hi 30.000 euros –i els que vindran– amb la que està caient. Però no un títol que cap expert ha qüestionat –amb l'honrosa excepció de Palau i Fabre– i que és, en qualsevol cas, amb el que ha passat a la història de la pintura del segle XX. Al costat de Dues dones de Gósol i de l'esbós de Dues dones nues, Boncompte també considera necessari comptar amb un estudi de Les senyoretes d'Avinyó. Els tres candidats són un petit oli a color que es conserva al MoMA, una també minúscula aquarel·la –fa 15 per 22 centímetres– procedent del Philadelphia Museum of Art, i un dibuix a llapips i pastel propietat del Basel Kunstmuseum, aquest de proporcions més considerables –47 per 63 centímetres.

Fins aquí, el que la mateixa comissària defineix com una «carta als Reis». Una declaració de màxims. Una altra cosa serà veure com es concreten les gestions davant dels museus, especialment l'Art Institute de Chicago, que té la clau de tot plegat i que té fama de ser un os dur de pelar: les Pageses són el pal de paller de tot plegat. Boncompte és realista: conscient de l'enorme dificultat de l'empresa –per no parlar del cost en transport, assegurances, seguretat i adequació de l'espai expsitiu–, adverteix que és perfectament imaginable una exposició a partir de reproduccions i que, en qualsevol cas, el projecte juga amb la basa a favor d'una innovadora aportació científica –la tesi doctoral de la historiadora: Iconografia picassiana entre el 1905 i el 1907– avalada per la Picasso Administration –l'entitat que vetlla pel llegat artístic i patrimonial del pintor andalús– i el valor afegit de venir auspiciada des d'Andorra, en el mateix rovell de l'ou on es va començar a gestar la revolució cubista.

Per a més informació consulti l'edició en paper.