• L'Orféo Andorrà obre aquesta nit els actes pel 50è aniversari de la formació amb un concert a Sant Esteve

L'Orfeó al complet, amb el director, Josep Puig, al capdavant, en una de les sortides internacionals dels últims anys Foto: orfeó andorrà

En un país com el nostre, en què es poden comptar amb els dits de les mans –i encara en sobren, ep– les entitats culturals que superen la majoria d'edat, resulta que entre les més longeves hi ha dues formacions corals: la Rocafort, a Sant Julià, que el 2012 va commemorar el 50è aniversari, i l'Orfeó Andorrà, a la capital, que ho fa aquest any amb un farcidíssim programa d'actes que comença precisament aquesta nit, amb un concert a la parroquial de Sant Esteve i l'acompanyament de les orquestres de l'Institut de Música. Així que ens permetrà el lector recuperar el titular amb què homenatjàvem a l'estiu i en aquest mateix racó de diari la coral Rocafort i adaptar-lo a l'efemèride que legítimament celebra ara l'Orfeó: «Mig segle donant la nota».

Aquest és exactament el temps que porta en actiu una formació nascuda el 1963 sota la direcció del mestre Roure i com una secció més del desaparegut Centre Moral i Recreatiu. Al llarg d'aquest mig segle s'hi han succeït tres directors: el mestre Roure, que va resisitir al peu del canó fins al seu traspàs, el 1990; Josep Maria Pampliega, de breu mandat, però que va convertir l'Orfeó en la formació transfronterera que és encara avui, amb la incorporació de cantaires alturgellencs, i Josep Puig, que n'és el director des del 1994 en un exemple –diu l'actual presidenta, Pilar Gispert– de vocació i de compromís que l'emparenta directament amb el fundador.

Una coral necessita com tota obra humana d'una figura carismàtica que la posi en marxa i la doti d'inèrcia pròpia: en el cas de l'Orfeó, aquest paper fonamental li correspon, diu Gispert, al mestre Roure. «Ell va ser qui amb el seu talent i el seu immens amor per la música va engrescar els primers cantaires». Perquè no hi ha coral possible sense cantaires, i per l'Orfeó hi han desfilat des del 1963 més dos centenars. Fa de mal comptar, adverteix la presidenta, perquè no existeixen arxius anteriors al 1990 i es desconeix per tant la xifra exacta de persones que en un moment o altre de la seva història han sigut orfeonistes: «Sabem que des del 1990 som prop d'un centenar, i calculem que abans devien ser molts més, perquè als 60 i 70 no hi havia tantes alternatives d'oci com hi ha ara i la gent era molt més participativa».

Es busquen antics orfeonistes / Per això han fet una crida pública als antics cantaires, convocats a un dinar de germanor que tindrà lloc el 18 de maig a l'hotel Mercure de la capital. De moment, diu, han contactat una seixantena de veterans, que s'afegiran als 32 cantaires avui en actiu –tres horetes setmanals d'assaig, plogui, nevi, faci sol o jugui el Barça–, entre els quals hi ha tres supervivents de la primeríssima generació: Josep Coll, Dolors Juvé i Pepita Amat.L'objectiu de la trobada, a banda de recordar com és reglamentari els vells temps, és preparar l'acte central del cinquantenari: un concert de Nadal que es vol multitudinari i en què es pretén que també hi participin els antics cantaires, amb un programa basat precisament en els –diguem-ne– hits del mestre Roure: la sardana Andorrana, l'havanera Lluna de Cuba i Bonica Andorra. Hi ha encara un grapat més de cites especials, aquest 2013: per començar, el 32è aplec de la Zona nord de les terres de Lleida i Andorra, que aquesta edició organitza l'Orfeó i que reunirà el 12 de maig a la capital dos centenars i mig de cantaires procedents d'onze corals, incloses totes les del país; les altres dues grans cites seran al juny, en la festa que els matrimonis que durant l'any complexien les bodes d'or celebren a Meritxell, i al setembre, al mateix santuari, per commemorar la festivitat de la patrona.

Hi haurà també sortida internacional, un dels plats forts del cartell, amb concert a la seu del Consell d'Europa a Estrasburg: serà el 29 d'octubre. Però no hi haurà, en canvi, disc nou: ens haurem de conformar amb els dos que l'Orfeó ha enregistrat fins a la data: Cançons d'Andorra, amb la Principal de la Bisbal i direcció del mestre Roure, gravat el 1988 per commemorar el 25è aniversari de la formació; i el més recent, titulat en una exhibició d'originalitat Orfeó Andorrà i publicat el 2008.

¿Què distingeix l'Orfeó de l'altra mitja dotzena de corals que funcionen en aquest racó de món? Gispert es limita a constatar una dada quantitativa: només ells i la Rocafort superen la trentena de cantaires, la massa coral mínima per garantir una potència de veu òptima. I no pot evitar la presidenta una vetllada crítica a l'atomització del cant coral: «Si en lloc de set o vuit formacins de petit o mitjà format en tinguéssim no diré que una de sola, però sí dues de grans a tot el país, tindríem molta més presència i faríem molt més soroll». Però no hi ha res a fer, presidenta, perquè el parroquialisme miop avui (i sempre) imperant en matèria cultural –i en tantes altres matèries– obliga que cada taifa tingui la seva coral, i la seva escola d'art i la seva escola de música i el seu escenari i la seva companyia de teatre, i anar fent. Tot petitet i per cobrir l'expedient.

És clar que Gispert també entona un mea culpa: l'orfeonisme s'ha convertit avui en reducte de la generació més madura. La cantaire més jove té 30 anys, i la mitjana d'edat frega els 60, comprometent seriosament el futur de l'Orfeó: un perill latent que amenaça totes les seves germanes. Falta saba nova, reconeix, no només per garantir-ne la supervivència sinó també per renovar el repertori. ¿Quin ganxo ofereix el cant coral? «Una forma d'oblidar els maldecaps diaris, com a mínim durant l'hora d'assaig; i una estupenda escola de treball en quip». I tot, per pur amor a l'art i sense esperar cap altra contraprestació que no sigui el copet a l'esquena. Una heroïcitat, vaja. Per això demanen que els mitjans els donin visibilitat, que no els ignorin sistemàticament. I nosaltres des d'aquí ens hi comprometem.

Per a més informació consulti l'edició en paper.