• Carme Massana exposa fins al 30 de juny al Roc Blanc escaldenc la sèrie ?Del Pirineu al Mediterrani' H Dibuix, color i vitalitat, marca de la casa

Foto: IVAN LARA

No descobrirem ara ni aquí Carme Massana, que per edat i trajectòria ja fa anys i panys que té una habitació pròpia, ben ampla i assolellada, en el nostre panorama artístic. L'explosió de color marca de la casa, la vitalitat, l'optimisme que irradien la vintena d'olis de la sèrie Del Pirineu al Mediterrani que fins al 30 de juny s'exposen al Roc Blanc escaldenc –per compte de la galeria Art a Set– constitueixen una immersió accelerada en l'inconfusible univers pictòric de Massana, probablement la (pen)última fauvista en exercici. I ben orgullosa que n'està, de la seva pintura plein air, amb cavallet i a l'antiga, dedicant si cal una tarda sencera a captar els colors d'una posta de sol a la badia de Porticcio, a Mont-roig, a Argolell o a Incles. Es tracta, diu, de plasmar a la tela les formes d'una muntanya, d'una platja, d'un camp, per després deconstruir-les com un Ferran Adrià de la pintura. Sense perdre mai el vincle amb la figuració. Això, no. Una declaració de principis que l'allunya de modes més o menys oportunistes, i que l'expulsa també del rovell de l'ou contemporani i de tots els seus cants de sirena. Venècia inclosa. Massana ho té claríssim: «Mai no m'he presentat al concurs per a la Biennal perquè estic convençuda que busquen una obra més... experimental». I immediatament dispara la gran pregunta: «¿Què en quedarà de tot això?» I entengui el ector per «això» el gust per l'elucubració i la divagació conceptual de cert art contemporani. I sigui dit sense assenyalar ningú. Val que també caldria aquí preguntar-se què n'ha quedat i quin és el lloc, avui, dels epígons de Van Gogh, Matisse, Cézanne i companyia: en aquest sentit, ella es considera, diu, «un valor segur». En qualsevol cas, Massana no enganya: ha decidit sàviament assumir i explotar fins allà on arribi els seus orígens –Mir, Sanvicens, Llàcer– i el resultat és aquesta sèrie lluminosa, que potser no tindria lloc ni raó de ser a Venècia –les coses com són– però que constitueix el llegat estètic (i també ètic) d'una artista honesta, que ha preferit mantenir-se fidel a una manera de ser, de sentir i de crear que no jugar en una lliga que no és la seva. I per a això cal una certa classe de talent que es diu valentia i que també es diu dignitat..

Per a més informació consulti l'edició en paper.