• Salvadó va protestar contra la mercantilització de la diada regalant exemplars dels seus llibres

Diu que no va ser una boutade ni un gest de cara a la galeria ni un rampell improvisat. Que és veritat que ell mateix se n'ha fet tips, de firmar, en santjordis anteriors, i que –¿qui ho sap?– potser més endavant el tornem a veure ploma a la mà, en una caseta de les Rambales i complint amb el lector com un –ejem– Espinosa qualsevol. Però que aquest any, no. Que la cosa ha sortit tant de mare que no l'hi busquin, a ell. I per cosa hem d'entendre-hi la mercantalització absoluta, pura, dura i sense manies, del dia del llibre, convertit definitivament –i això ho diem nosaltres, no ell– en una competició a veure quin autor col·loca més quilos de llibre i s'enfila fins a dalt de tot del medaller. Amb la col·laboració dolosa dels mitjans de comunicació, tot sigui dit, que s'entreguen al joc dels més venuts amb un entusiasme digne de millor causa i una falta d'esperit crític que fa feredat. Mea culpa.

El cas és que Albert Salvadó –paradoxes de la vida: el més semblant a un best seller que ha parit la literatura nacional– va fer dimarts mutis i es va esborrar voluntàriament i per un dia del mapa (literari): va demanar públicament que just el 23 d'abril no s'adquirissin exemplars de les seves novel·les –«Sant Jordi és un més dels 365 dies de l'any»– i per posar les coses fàcils regalava la versió electrònica de Maleït català! i El punyal del sarraí, que es podien descarregar gratuïtament –però només dimarts, ep– a través d'Amazon. Amb notable èxit, perquè es van registrar en total més de tres centenars de descàrregues. Xifra absolutament marciana per als paràmetres locals –¿quants dels bests sellers del Sant Jordi nacional van fregar ni que fos remotament aquesta quantitat?– però que, assegura, es queda curta comparada l'allau de descàrregues amb què va estrenar aquest singular sistema de promoció: l'últim Dia del Pare, amb L'anell d'Àtila. Però anem al tall, perquè Salvadó tenia ahir ganes de brega: «No em molesta que es promocionin certs llibres, ni els que en diem mediàtics. Però sí que aquesta cobertura invisibilitzi escriptors professionals que haurien de tenir en Sant Jordi un dels seus moments de glòria, però que passen quasi desapercebuts». ¿Per exemple? Lluís-Anton Baulenas, premi Sant Jordi i premi Carlemany –entre d'altres– de qui deu dies enrere va presentar a la Puça l'última novel·la, Quan arribi el pirata i se m'emporti, i que no cal que perdin el temps buscant en les llistes de Sant Jordi, ni a les d'aquí ni a les d'allà: no l'hi trobaran.

¿Literatura o atletisme?

La veritat, però, és que aquest fenomen de canibalització literària, en què una colla d'espavilats amb ganxo televisiu a qui fins avui se'ls desconeixia cap relació amb la lletra impressa i que aprofiten el dia de llibre per fer l'agost, no va començar ni ahir ni abans d'ahir, i que el mateix Salvadó no tenia la pell tant fina quan el cridaven a files per firmar exemplars d'El mestre de Kheops o d'Una vida en joc, per exemple. «És cert», admet. «Però un evoluciona, acabes veient coses que abans no veies, i t'adones que allò que et semblava normal potser no ho és tant». El cas, diu, és que Sant Jordi s'ha convertit en pur merchandising amb coartada llibresca, i que aquesta mercantilització ha arribat a uns nivells tan exorbitants que –conclou– «no vull participar-hi». Que ningú no es pensi, però, que Salvadó ha cremat les naus, perquè deixa la porta oberta a passar més endavant i si cal per l'adreçador: «¿Si no tornaré a firmar mai més per sant Jordi? No ho sé. No siguem ara maximalistes».

Val que això s'assembla sospitosament a posar una espelma a déu i l'altra al diable, però Salvadó i jo som així, senyora, i deixar una porta oberta per a una possible retirada no és comodí a la màniga de jugador d'avantatge, sinó d'home savi i prudent. I no deixa de coincidir l'autor d'Obre els ulls i desperta amb Albert Villaró, que en la columna setmanal a la competència advertia dimarts de la progressiva transubstanciació del dia del llibre en una «absurda competició per establir el rànquing dels més venuts». Una marató que comença dies abans amb les reglamentàries, tedioses quinieles i que acaba prenent la forma d'aquest «singularíssim fenomen psicosocial de la profecia autocomplerta», per dir-ho en les exactes paraules de l'autor de L'escala del dolor. Els periodistes, tornem-ho a dir, en som en bona part culpables, perquè sempre és més fàcil defugir la responsabilitat de triar el gra de la palla i cedir l'exercici de la crítica al comprador –que no lector– sobirà. També Villaró cita de passada als «aprofitats mediàtics que, de la nit al dia, es converteixen en autors d'èxit per aprofitar que raja la mamella».

Per descomptar l'efecte distorsionador que aquesta fauna de paràsits i d'oportunistes tenen en el mercat editorial, els mitjans catalans s'han curat aquets Sant Jordi en salut i han estrenat –al costat de les tradicionals de Ficció i No ficció– una nova modalitat, batejada directament amb el nom de Mediàtics. El problema és què hi entenem, per mediàtic: el Gremi de Llibreters posa en aquest sac lleugerament infamant Albert Espinosa –d'acord– i també Pilar Rahola –passi– però, oh, sorpresa, també Isidre Esteve. I en canvi, envia a les molt més respectables categories tradicionals Jaume Barberà, Lluís Llach i Miguel Àngel Revilla, per exemple, quan tots quatre s'han aprofitat de la seva notorietat extraliterària i –en major o menor mesura– catòdica per fer-se un forat com a autors, col·locar novetat per Sant Jordi i passar per caixa. Sort que per aquí dalt no en tenim, de mediàtics. Els que més se'ls acostarien, segons els capritxosos criteris dels llibreters catalans serien Albert Lloivera i yril Despres, sigui dit sense segons ni ànim d'assenyalar.

Per a més informació consulti l'edició en paper.