• Pink Martini va omplir anit el Centre de Congressos en la clausura del cartell

El pianista i líder de l'orquestra, Thomas Lauderdale, i la cantant China Forbes, en els compassos inicials d'Amado mío, ahir al Centre de Congressos Foto: TONY LARA

Tocaran aquesta nit Ma solitude?» Va ser fer-li aquesta pregunta a China Forbes, il·luminar-se-li encara una mica més els ulls i, acabada la compareixença prèvia al concert, asseure's al piano a treure'n els acords. «És que no me la sé... ¿La cantarem, Thomas? M'encantaria. Tinc dues hores per aprendre-me-la. ¡Ups! ¡Si és molt fàcil! Definitivament: la tocarem». Amb aquesta naturalitat desarmant, amb aquest entusiasme desbordant es va presentar davant la premsa la cantant de Pink Martini, l'orquestra –res de banda, sisplau– que clausurava ahir la Temporada de música i dansa –cortesia, ja saben, de Morabanc. Amb el ple fins a la bandera de les grans ocasions, perquè la fomació nord-americana –fundada el 1994 a Portland pel pianista Thomas Lauderdale, que la continua liderant–és un fenomen sensacional, que ha col·locat en dos decennis més de 2,5 milions de còpies d'aquest singular còctel de vells èxits dels anys 40, 50 i 60 passats pel sedàs d'una formació quasi-simfònica contemporània.

Hi té tant a veure el format –una desena d'intèrprets de primeríssima fila que toquen tots els pals, des de la música llatina fins al jazz per a tots els públics, passant per la chanson– com el toc de Lauderdale, que la va clavar amb una fórmula revolucionària de tan senzilla: embolicar amb un paper exquisit «la música que a mi m'agradaria escoltar». Perquè ens entenguem: Amado mío –la cançó que els va catapultar cap a l'èxit global i amb la qual acostumen a obrir els concerts–, Brasil –el colofó de la nit–, ¿Dónde estás, Yolanda?, El negro zumbón, Hang on Litttle Tomato... Totes aquestes i un bon grapat més –les trobaran als quatre discos d'estudi de Pink Martini, més el recopilatori A Retrospective i 1969, enregistrat dues temporades enrere amb la cantant japonesa Saori Yuki– les van cantar ahir a la capital. Llàstima que es guardessin al calaix dues de les més emblemàtiques del repertori: Splendor in the Grass i Je ne veux pas travailler. És ben veritat que no es pot tenir tot. Però tornem al començament: si també Moustaki –«Non je ne suis jamais seul avec ma solitude...»: ¡hummm!– va sonar al Centre de Congressos amb la veu poderosa de China, recordin que se la van treure de la màniga en l'horeta anterior al concert. Tot un detall.

El cas és que per a Lauderdale constitueixen un misteri insondable els motius que han portat el seu invent a l'èxit planetari: «No en tinc ni idea: em sembla una cosa absolutament improbable, i encara avui em sorprèn». Més clar ho té China –el 2011 es va prendre un any sabàtic per recuperar-se d'una intervenció a les cordes vocals: per això no va cantar l'estiu passat al Coliseum barceloní– per a qui la clau de volta de tot plegat té una sola culpable: la nostàlgia. Deixem-la que s'expliqui: «Tots en tenim un fons, a tots ens agrada deixar-nos endur per la nostàlgia, recordar la infància i fer-ho a través de melodies familiars».

Que consti que ho diu amb un somriure d'orella a orella, sense cap rastre de la cosa autocontemplativa, quasi malaltissa, que esquitxa –ja que n'hem parlat abans– la solitude moustakiana. La seva és una altra lliga, la de la nostàlgia constructiva, que serveix per edificar-hi una vida més acollidora, més comfortable, més neta i –en definitiva– més feliç. El miler d'espectadors que va assistir anit al memorable debut de Pink Martini en aquest racó de món –«No en tinc ni idea d'on som ni de com hi hem arribat; per a mi, Andorra és un Shangri-la, un misteri sorprenent»– va sortir del Centre de Congressos convertits, segur, en persones una mica millors, que és exactament el que passa quan tens la feliç oxcurrència de posar un disc de l'orquestra al saló de casa. I això que la cantant hauria preferit una platea sense butaques: «Quan assisteixo a un concert com a espectadora prefereixo seure en una cadira, la veritat; en canvi, com a intèrpret percebo que amb el públic dempeus es genera una energia que ens retroalimenta. Però tranquils, perquè fins i tot amb butaques al final l'espectador acostuma a acabar dret i movent-se al ritme de les cançons».

Per acabar, el capítol de curiositats, com ara el nom de l'orquestra, que prové de la fascinació que el jove Lauderdale sentia per Desayuno con diamantes i Audrey Hepbunr: «Quan van crear la formació» –diu China– «pretenien crear l'atmosfera com de còctel que travessa la pel·lícula, així que, ¿què millor que posar-li Pink Martini?» Lànguida, elegant i sofisticada, i apta per a tots els públics. Com la gran Audrey: ¿hi cap definició més ajustada per a la criatura de China i Thomas?

Per a més informació consulti l'edició en paper.