• El fotògraf massanenc exposa a la galeria Desig(n) ?Solució salina', sèrie de 17 imatges que exploren la perfecta fusió entre l'aigua i la terra

El fotògraf massanenc, a la galeria Design i abilat amb motius mariners Foto: TONY LARA

El coneíxíem fins ara en la faceta de fotoperiodista, que durant tres lustres va exercir –ho recordaran, segur– a les pàgines d'EL PERIÒDIC. Però com tants altres col·legues, al fons d'Eduard Comellas (1967) hi batega un cor d'artista. N'havia deixat proves –si calien– l'any passat a la col·lectiva Llibres d'art, a l'escaldenca Jardin Cosmique, i aquest curs torna per la porta gran amb la individual que, sota el lema Solució salina, li consagra fins al juny la galeria Desig(n) de la capital. Per primera vegada prescindeix absolutament de la presència humana i se centra sense manies en el paisatge i –ejem– les textures, una temàtica que com a fotoperiodista pràcticament no havia ni tastat.

Es tracta, diu, de captar a través de fotografies de llarga exposició «l'anar i venir de l'aigua del mar, la manera com es va emmotllant en l'escorça terrestre». El resultat són les disset planxes de Solució salina, a les quals precisament la llarga exposició –entre 30 segons i 20 minuts: una excel·lent forma de cultivar la paciència– ha dotat d'unes reminiscències vagament fantasmagòriques, en què l'element marí s'adapta com un sac de líquid amniòtic –la metàfora és de l'autor– a la sorra, les roques i l'horitzó. No hi busquin per tant l'onada perfecta que perseguia Patrick Swayze a Le llaman Bodhi –i perdonaran la referència. Comellas no va per aquí: no li interessa ara i per variar el moment decisiu d'un Cartier Bresson, per entendre'ns sinó la persistència, el transcurs, la metamorfosi sinuosa: el batec de l'aigua que va i ve, va i ve.

Poc a veure, com es veu, amb el fotoperiodisme, que és el regne de la concreció i també de l'efímer. Però que tampoc li engiponin, alerta, en aquesta sèrie la llufa de fotografia artística, que li fa així com picoreta perquè –diu– el fotoperiodisme també pot ser artístic. En qualsevol cas, Comellas reivindica amb Solució salina –i també amb les estupendes sèries, Costa Daurada i Estació de servei, que poden consultar a la seva web– el paper de la fotografia com un mitjà d'expressió artística «tan vàlid com ho poden ser la pintura, l'escultura o el gravat». Que consti. Solució salina, en fi, és una forma absolutament diferent diferent de veure el mismo mar de todos los veranos –i sigui dit amb el permís d'Esther Tusquets. No hi trobaran ni umbrel·les ni banyistes ni flotadors ni multituds. Només el batec de la terra i –si tenen sort– el seu propi batec.

Per a més informació consulti l'edició en paper.